A l’Arnau Puig, al filòsof timoner de Dau al Set, al meu mestre d’estètica i de vida en general Arnau Puig li hauria encantat saber que, mentre ell agonitzava tot sol a l’hospital, mitja ciutadania de les espanyes (escrit així, justament en minúscula) passava el vespre preguntant-se si la seva activitat laboral, és a dir, part de la seva existència, és a dir, un bon tall de la seva vida, podia ser qualificada d’essencial o de no essencial. De no haver estat morint-te, estimat Arnau, i encara que els dos estiguéssim confinats a les nostres cel·les particulars (pels filòsofs això de la clausura és una condició que ja ve d’ofici), m’hauries trucat i, sense gairebé deixar-me dir un sol mot, m’hauries clavat un rotllo d’una hora, com si ho sentís: Collons! Ara va i el sistema fa veure que s’atura i encara té les galtes de preguntar-me si el que faig és essencial! Si tinc existència i aquesta existència em demana fer-me preguntes, dic que diries, només això ja em converteix en una essència descomunal!
Així et parlava i et cridava, amb veu rogallosa l’Arnau Puig, agafant-te amb la mà que encara li restava sana i mirant-te tot seriós, com un actor aficionat de tragèdia grega, abans d’esclatar amb riure quasi foll de les seves pròpies preguntes, perquè l’Arnau sabia que això del pensament, que tot sovint anomenem filosofia, s’esculpeix en una barreja de mala llet i ganes de riure. Això que t’escric, Arnau estimat, com tu comprendràs perfectament, no és un obituari, perquè això dels escrits mortuoris, laudatoris, apostòlics i romans mai no ens ha escaigut, implica molta cursileria i sempre acabes parlant molt més de tu que no pas del mort... vaja, que fot molta mandra, avui rufoleja i (tampoc) no es pot sortir de casa. De fet, ara que hi penso, avui és millor no sortir-ne, perquè fa molta mandra haver de trescar per un país on encara s’ha d’explicar què va significar per a la crítica d’art, per les avantguardes i pel pensament de la tribu en general tenir un home com l’Arnau.
Avui a mi em plauria no pas reivindicar-te, Arnau, que a tu no et fa puta falta que jo ni ningú et reivindiqui, sinó dir-te que ja et començo a enyorar, i que també deu haver-hi una part del país, una part essencial, diguem-ne, tot i que cada dia més minsa, que també trobarà a faltar que no hi siguis
Catalunya devora i obliga a exiliar-se els seus millors homes, que deia el plom aquell d’en Gaziel, tot i que jo diria que és encara més fort: el país els obliga a viure fent-se l’orni, a anar tirant com una caricatura de la seva versió més seriosa. L’Arnau Puig és un dels pocs que ho va evitar, i se’n fotia de tothom abans que se’n poguessin cardar d’ell. El vaig conèixer a l’Ateneu i va tenir la paciència d’explicar-me, encara infant, la revolució ètica del teatre d’en Jaume Brossa. Després em va ensenyar que les avantguardes no tenien res de radicals, perquè l’art més arriscat sempre és una idea antiga que havíem après a oblidar. També em va contar que el pensament era una cosa internacional, que hi entenia ben poc de fronteres, però que si ens volien exterminar com a catalans, ens veuríem obligats a defensar-nos en català; li hauria encantat fer molts dels seus excel·lents llibres d’art i filosofia en la nostra llengua, però els editors de la tribu mai no ho van considerar una prioritat.
D’ençà de Joan Fuster, que ni ell mateix es consideraria potser un pensaire, les autoritats culturals del nostre país (també les de l’Òmnium republicà dels somriures) no han tingut la delicadesa d’atorgar el Premi d’Honor a un filòsof. Primer va escampar la boira en Lluís Duch, ara també s’ha perdut una oportunitat d’or amb l’Arnau, i esperem que la providència encara ens guardi uns quants anys savis com en Pere Lluís Font o en Xavier Rubert de Ventós, que és un escàndol que no el tingui. Aquí, ja se sap, no se’ns considera una cosa essencial. Però avui a mi em plauria no pas reivindicar-te, Arnau, que a tu no et fa puta falta que jo ni ningú et reivindiqui, sinó dir-te que ja et començo a enyorar, i que també deu haver-hi una part del país, una part essencial, diguem-ne, tot i que cada dia més minsa, que també trobarà a faltar que no hi siguis. La meva tristesa és contingent, però el meu enyor necessari. Com tu, amic generós, pensador de foc, sempre curull d’energia.
Comença un temps en què els textos filosòfics només podran ser escrits de protesta. Avui te n’he volgut dedicar un, amic Arnau, maldestrament, amb aquesta pluja dels collons que no deixa d’entabanar-me la closca i aquest confinament que s’han inventat els xinesos perquè encara els comprem més productes tolits. Collons, quina salmòdia que m’has fotut. Endavant!, dic que penso que diries ara mateix, amic Puig, mestre Arnau, timoner del Dau al Set, pensador de la tribu, treballador essencial, d’essència, d’existència. Ara et faran molts homenatges, ara que ja és massa tard. Com sempre.