L’adopció momentània d’un personatge dels baixos fons del clavegueram espanyol és un dels costums més entranyables de la tribu. Així ha passat darrerament amb José Manuel Villarejo, que fa poc irrompé a la sabatina processista de La Nostra demostrant la seva inaudita capacitat com a freelancer i secretari personal de fins a deu ministres d’Interior i cinc directors del CNI. Villarejo estava tan encantat de ser a la tele catalana (“en esta parte de España respetan la libertad de expresión”) que si li arriben a donar deu minutets més d’entrevista, i la cosa va passar de dues hores, encara ens hauria recitat un poema d’Espriu i tot. Pel que fa a lo nostre, l’antic policia tampoc va dir res que pugui sorprendre: bàsicament, que l’Operació Catalunya comptava amb el suport de la cúpula d’Interior i que el tàndem Jorge Fernández i Francisco Martínez n'informaven puntualment a Mariano Rajoy.

Resulta entendridor comprovar com les peripècies d’un agent secret com Villarejo (a qui hem retratat, i ell mateix s’ha deixat caricaturitzar, com un Torrente de la deixalleria espanyola quan realment ha estat un dels arquitectes del govern espanyol durant lustres) encara causin aquella barreja d’indignació i petarrons de plaer masoquista a tants compatriotes. També és curiós que molta penya encara flipi quan el policia admet orgullosament que tornaria a perpetrar fil per randa les filtracions que aconseguiren desacreditar l’independentisme amb l’únic argument del todo por la patria. El que sorprèn més, no obstant això, és veure com Villarejo s’està convertint en un dels bots salvavides dels polítics catalans, els quals –de la mateixa forma que feien cua per veure si surten a la llista d’espiats del CNI– ara vendrien el poc que els resta d’ànima per sortir als informes de Villarejo.

El policia admet orgullosament que tornaria a perpetrar fil per randa les filtracions que aconseguiren desacreditar l’independentisme amb l’únic argument del todo por la patria. El que sorprèn més, no obstant això, és veure com Villarejo s’està convertint en un dels bots salvavides dels polítics catalans, els quals ara vendrien el poc que els resta d’ànima per sortir als informes de Villarejo

Fent honor al seu perfil d’estudiant de primera fila de classe, Artur Mas ha aprofitat ràpidament el ressorgiment de Villarejo per passejar de nou el seu esplèndid bronzejat en ràdios i teles, demanant que la justícia espanyola intervingui en l’afer (poseu-hi vosaltres mateixos les rialles). Com a narcisista malaltís, a Mas l’únic que l’importa és que una instància judicial espanyola, o si cal la mateixa Verge Maria, li reafirmi que els dotze diputats que perdé a les eleccions del 2012 foren culpa d’un geni maligne espanyol. Amb aquest prec, el 129 certifica que és una persona tan ben formada com poc intel·ligent, car s’ha d’ésser bastant sabatot per no entendre que el seu retrocés no tingué res a veure amb Espanya, sinó amb la seva tebior netament convergent en abraçar un discurs independentista que, en aquells moments, Oriol Junqueras sabé abanderar molt bé sense tants complexos.

Però la millor giragonsa del cas l’ha protagonitzada un binomi de convergents de tota la vida, Sandro Rosell i el seu advocat Pau Molins, qui han declarat solemnement la intenció de querellar-se contra Villarejo per haver confessat que la jutgessa Lamela envià a la garjola l’antic president del Barça amb una causa merament personal que tenia la sola intenció d’atemorir independentistes. Com sabreu, Rosell fa setmanes que va muntant sopars amb els seus amics pijos de Barcelona dient-los que pretén iniciar una aventura com alcaldable de la ciutat amb aquella cosa tan simpàtica (també molt de l’ANC, és a dir, convergent) de presentar una llista de personalitats cíviques. Al no poder exhibir cap mena de coneixement sobre la ciutat ni un projecte polític que passi de les postres amb gintònics, a en Sandro se li ha acudit sumar-se a la caravana dels damnificats.

Així doncs, a Villarejo se li gira feina, i no pas perquè cap d’aquestes accions li representin ni una centèsima de molèstia, sinó perquè ben aviat es convertirà en el secret objecte de desig de la majoria de la classe processista catalana. Si jo fos un treballador de la televisió pública, m’afanyaria a preparar-li un camerino especial, perquè l’entrevista del FAQS serà ben segur el preludi d’una presència més sovintejada a casa nostra que, mentre duri la flama, pot acabar-lo portant a la final d’Eufòria. De la mateixa forma que, mal que ens pesi, gaudim amb les pel·lícules de Berlanga com un espanyol més, ara que som volgudament autonomistes podrem xalar amb Villarejo sense que el fet ens contradigui l’ànima. Adoptar Villarejo serà la propera estació d’aquest deliri infinit. Els espanyols respiraran tranquils: al final, ai las, els acabem reciclant qualsevol deixalla.