A hores d’ara ja haureu vist el darrer i repetidíssim Aló Alcaldesa d’Instagram en què Ada Colau respon als dubtes dels seus seguidors a les xarxes, un espai de propaganda meravellós en què l’antiga activista Supervivienda abella Maia s’adapta des de la trona municipal a la gestualitat desenfadada i risible dels youtubers i en què declara prioritzar l’ús de l’espanyol per comunicar-se amb “el màxim de gent”, aclarint també que si algú li pregunta en català, doncs “em passo un moment al català i així, de forma natural, nem fent”. També sabreu que, davant la sorpresa d’alguns escriptors i agents culturals de la tribu per la negligència de Colau en voler foragitar el català a l’hora de comunicar-se amb aquesta estranya entitat anomenada “el màxim de gent”, ella respongué via Twitter que és “força asfixiant el rotllo aquest fiscalitzador de la llengua”, mentre aclaria que empra el català en la majoria d’actes institucionals, a les xarxes i sobretot amb la seva mainada.

Entendreu que, a aquestes altures de la pel·lícula sobre el colauisme i coneguda la meva sincera adoració per la hiperalcaldessa de Barcelona (un dels escassos líders catalans conscients de què significa el poder), hom ja sàpiga que Ada Colau no fa un vídeo a Instagram, un acte, un gest o una simple ventositat que no estigui perfectament calculat i que no anticipi d’antuvi la resposta mediàtica i política que generarà. En el cas que ens ocupa, l’Ada sap perfectament que Twitter brollarà d’opinions com la de servidora, segons la qual el català no només és la llengua pròpia del país i de la seva capital, una llengua que pateix un fenomen objectiu de minorització i substitució justament perquè es tenalla en la llei del nem fent, sinó que no hi ha cap llei escrita en l’apassionant univers filològic segons la qual “el màxim de gent” que té l’espanyol com a única llengua no pugui capir el català de la mateixa faisó que entendria el 90% d’una intervenció en gallec o en italià.

El més natural és pressuposar que l’espanyol és una llengua per entendre’ns entre tots i que mola molt i et fa tolerant, mentre que aplicar el mateix criteri al català, una llengua que es parla en la intimitat, és propi de troglodites racistes

De tot això, insisteixo, Colau n’és ben conscient i per això es permet, des del cosmopolitisme de tota la vida (és a dir, des del supremacisme lingüístic espanyol), declarar que se sent fiscalitzada i àdhuc assetjada. Perquè en el fons, el més natural és pressuposar que l’espanyol és una llengua per entendre’ns entre tots i que mola molt i et fa tolerant, mentre que aplicar el mateix criteri al català, una llengua que es parla en la intimitat, és propi de troglodites racistes. És a dir, com sabem de sobres els barcelonins, Colau continua institucionalitzant la idea segons la qual la frase “¿perdona, no entiendo el catalán, me podrías hablar en español?” és una petició de tolerància i de bon rotllo, mentre la frase “dispensi, podria adreçar-se’m/atendre’m/etc. en català?” o l’inexistent “perdona, no entenc l’espanyol” és una cosa que asfixia l’ànima pràcticament com una cambra de gas hitleriana.

Tot això ja és sabut, com també es palesa que aquesta és l’actitud que ha provocat que el català ja sigui la llengua d’ús habitual de menys d’un 20% dels adolescents de l’Àrea Metropolitana de Barcelona, uns números que ja passen objectivament de l’alarma a l’emergència. Però l’important del cas és entendre que si Colau encara pot fer bandera del seu cosmopolitisme de fireta és perquè l’independentisme ha renunciat igualment a defensar la llengua catalana com la forma natural d’expressió de la població. Primer, continuant amb la farsa d’afirmar que la immersió lingüística ha estat i és un èxit quan tothom sap perfectament que no es compleix a la majoria d’instituts i escoles de primària del territori i, segon, veient com encara avui són els mateixos polítics de la tribu els qui no han tingut mai cap problema passant-se sistemàticament al castellà a les rodes de premsa i a les comunicacions públiques en virtut d’arribar a aquest misteriós “màxim de gent”.

De fet, el que més sobta de la polèmica generada per Colau ha estat el silenci administratiu exemplar de juntistes i republicans que, a la recerca d’un vot de la tercera via (d’aquest “màxim de gent” que, insisteixo, té la mateixa presència màgica que l’Esperit Sant o la Monyos) han regalat via lliure al desprestigi del català no només com la via de comunicació natural del seu territori d’origen, sinó d’una eina dialògica que, com qualsevol llengua, implica un mercat i una economia associada que cal defensar si hom no vol que, sota l’ètica del nar fent, del nar-hi nant, del ja t’ho miraré morena, i del demà m’afaitaràs, l’acabem parlant quatre gats d’una forma tan natural com la desaparició d’algunes foques antàrtiques. Però de tot plegat, estimats lectors, a mi el que em sorprèn és la mateixa sorpresa dels conciutadans que descobreixen per primera vegada del confés espanyolisme de l’alcaldessa i del seu conseqüent hàbit de parlar català en la intimitat. Nem fent...

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat