En moments com els actuals, on coses d'una gravetat inassumible són donades per ben resoltes, convé parar-se a pensar si, efectivament, ho estan i com ens afecta l'acumulació d'assumptes que se'ns presenten com a ben resolts, quan no ho estan. L'acumulació d'aquestes situacions és de tal intensitat que arriba un punt en què la fetor es fa irrespirable, però que, també i simultàniament, serveix per adormir-nos com a societat, tornant-nos insensibles a la gravetat de cada un dels temes que s'han donat i presentat com a "ben resolts".
Al cap de pocs dies d'una massacre com la viscuda a Melilla, on prop de quaranta éssers humans han mort, producte d'una externalització del control de fronteres i d'una brutalitat, en principi, incompatible amb els nostres valors, el cert és que ja gairebé ningú no en parla... Serà per això que és millor girar full, perquè res no canviarà ni falta que ens fa si està "ben resolt".
El problema és que els temes "ben resolts" se'ns van acumulant i, en passar de pàgina, som incapaços de veure l'"acumulat" d'aquests assumptes i com els mateixos van afectant la qualitat democràtica d'un Estat que es prea de ser una democràcia plena, una democràcia consolidada, una democràcia exemplar i que, al final, actua justament en sentit contrari al que pregona.
No discuteixo la necessitat de tenir un control de fronteres, no discuteixo —al contrari, encoratjo— la necessitat de tenir un programa migratori, no discuteixo la necessitat de combatre les màfies que es dediquen al tràfic d'éssers humans, però el viscut a Melilla és fruit d'una cosa totalment diferent i, per molt que s'entossudeixin, no ha estat "ben resolt".
A Melilla no eren màfies les que estaven intentant saltar la tanca, sinó migrants desesperats que, a més, compleixen una condició de la qual ara, morts o apallissats, se'ls pretén privar: la d'éssers humans.
Les màfies són, justament, aquelles que no porten els seus "clients" a la tanca de Melilla, sinó que els introdueixen a Europa per altres vies i, per tant, escudar-se en la repressió de les màfies és només una excusa de mal pagador i de persones que disten molt de ser demòcrates.
En qualsevol cas, el problema ni comença ni acaba amb el succeït a Melilla, només que el denominador comú sempre és el mateix, la creença absurda o el relat fantasiós que tot està ben resolt.
Els temes "ben resolts" se'ns van acumulant i, en passar de pàgina, som incapaços de veure l'"acumulat" d'aquests assumptes i com els mateixos van afectant a la qualitat democràtica d'un Estat que es prea de ser una democràcia plena, una democràcia consolidada, una democràcia exemplar i que, al final, actua justament en sentit contrari al que pregona
I això és així perquè aquest mateix criteri és el que s'ha aplicat a situacions com les viscudes a partir del referèndum de l'1 d'octubre en Catalunya i la repressió posterior, donant-se per conclòs un greu problema polític amb uns indults i una taula braser en la qual res no es negociarà perquè ni tan sols tenia aquest objectiu... però es dirà que això també està "ben resolt".
Un altre tant passa amb els òrgans constitucionals espanyols, segrestats pels de sempre i davant els quals només es busquen solucions de pegat, en lloc d'entrar al fons de l'assumpte, perquè del que es tracta és de poder passar, ràpidament, de pàgina i donar-lo per "ben resolt".
Va de callada en casos com el de l'espionatge polític denunciat a partir de la publicació de New Yorker, l'informe de Citizen Lab i el CatalanGate que, amb un arranjament d'investigació, es dona ja per "ben resolt", quan es tracta d'un problema que no ha fet més que començar i ja es vol posar sota de la moqueta.
I si ens endinsem en els àudios que dia rere dia anem coneixent de les activitats de l'excomissari Villarejo amb polítics, jutges i fiscals per a, utilitzant indegudament els recursos públics i retorçant el dret a límits incompatibles amb qualsevol Estat democràtic, arraconar els enemics de divers signe... veurem com s'acaba dient que com això està en mans de la Justícia és un tema que està, també, "ben resolt".
Exemples hi ha molts, potser massa, i el que no està sorgint són veus analítiques i crítiques que ens permetin pensar que estem davant d'una sensació generalitzada d'abandonament de la via democràtica que acabarà arrossegant-nos a una involució de la qual després es trigaran dècades a sortir... si és que alguna vegada se surt.
En el fons, la putrefacció sistèmica sembla tan profunda que està traspassant qualsevol barrera, fins a assolir el conjunt d'una societat que sembla anestesiada i incapaç de reaccionar a tot el que succeeix i que assumeixen, com a "ben resolt", un cúmul de situacions que ni estan ben resoltes ni són, en absolut, normals ni compatibles amb un Estat que presumeix de ser democràtic.
El problema és que tot això està succeint durant el "govern més progressista" de la història d'Espanya, per la qual cosa hom pot preguntar-se què diferencia aquesta progressia d'una dreta desencadenada i descontrolada o d'un neofranquisme?
El preocupant, segurament, és que la resposta a aquesta interrogant serà que res, és a dir que res no diferencia aquest govern d'altres que puguin venir perquè s'estan limitant a fer una política de dretes quan haurien de ser conscients que els votants, si volen polítiques de dretes, no votaran males còpies sinó els autèntics, tal com ha passat ja a Andalusia.
L'al·legada superioritat moral de l'esquerra s'ha assentat sempre en l'assumpció d'una sèrie de valors, entre els quals destaca el respecte als drets humans, i veiem com una després de l'altra les respostes que es donen als problemes acaben sent just l'oposat a aquests valors.
Veient l'estat actual de les coses, dels recents esdeveniments i, sobretot, l'acumulat dels últims anys, no puc sinó mostrar-me pessimista sobre la forma en què es revertirà, si és que encara és possible, una deriva autoritària, feixista, que allunyarà, cada vegada més, a Espanya del concert d'estats democràtics i farà més difícil, si no impossible, una convivència entre persones que pensem tan diferent i que només en un marc autènticament democràtic podríem sentir-nos còmodes i tenir garantida una sana convivència.
Les coses, ens diguin el que ens diguin, no van per bon camí i, sobretot, disten molt d'estar ben resoltes, més aviat estan podrides i això no és bo per a ningú.