El rei emèrit es planteja tornar a Espanya. Escar, ara ja sap que és absolutament intocable, inviolable, impune. I el súmmum és que alguns pensaran que cal donar-li les gràcies perquè el seu col·lega, qui li ha donat "empara" als Emirats Àrabs, va injectar diners per a la Transició espanyola, segons l'ABC.

I aquí no passa res. Encara que sigui tan greu tot el que passa. No reaccionem. Alienats, absolutament adormits, atabalats i absolutament intoxicats d'informació, hem perdut la capacitat de resposta.

Sempre ho he dit, i cada dia que passa ho continuo veient igual: el perill que van sentir alguns aquell 1 d'octubre no va ser, en realitat, per la qüestió territorial (que segur que també hi va influir). El perill que van sentir va ser en veure tres milions de persones disposades a "desobeir" de manera pacífica, incontestable, democràtica. Van rebre garrotades perquè les garrotades eren l'única resposta que van ser capaços de donar. Estaven aterrits. Ells. Per això no van saber reaccionar d'una altra manera, ja que el que preocupa profundament és la capacitat de mobilització de la societat civil.

En la majoria dels territoris d'Espanya aquesta batalla ja s'ha guanyat: han aconseguit que gairebé ningú no vulgui sortir al carrer a protestar. Perquè s'han convençut que no serveix de res, que ningú no els escolta.

I per si tot això fos poc, als qui han protestat durant els últims anys, els han dividit en marees de colors: blanca per a la salut, vermella per a l'educació... Però cadascú lluitant pel que considera que és seu. Al final, a força de dividir-nos, de generar etiquetes, de generar murs entre nosaltres, han aconseguit desarticular-nos.

Quan veiem la impunitat del qui va ser cap d'Estat, no podem quedar-nos a casa mirant indignats el que passa

Som molts els que no creiem en els partits polítics. Ni en els sindicats. Ni en les organitzacions que, en definitiva, no estan disposades a presentar la batalla necessària. O que no poden.

Perquè de què serveix organitzar un moviment, canalitzar-lo per la via de la protesta, per la via legal, si al final toparem amb un sistema que s'entossudeix a donar-nos l'esquena?

Si alguna cosa ha deixat clar aquesta pandèmia és que estem sols: sols davant de la informació, que no ens ofereix respostes; sols davant de la incertesa, sols davant dels abusos, davant de la retallada de drets, davant de la por. Estem sols quan sentim que allò que hem de pagar puja de preu i ningú no reacciona de forma contundent. Tots patim, però ningú no s'organitza.

De moment ho han aconseguit. No és senzill resistir, mantenir el compromís per informar en llibertat i amb compromís en la veritat, però és el que cal fer. Almenys, ja que ens han tret la capacitat de mobilització, que no ens treguin l'ètica.

No és senzill anar contra corrent. Mai no ho va ser. Però no hi ha cap altra sortida. Fins i tot quan pensem que no serveix per a res, cal tornar a intentar-ho.

Quan la Fiscalia decideix arxivar una investigació de fets realment greus, no podem callar. Quan veiem la impunitat del qui va ser cap d'Estat, no podem quedar-nos a casa mirant indignats el que passa.

Ho hem perdut tot. Així és, i no vull ser catastrofista. Perquè el més important és la sensació de pensar, de creure, que podem canviar el que és injust. I això ja no existeix.

Per tot això crec que hem de reaccionar de manera urgent. Hem de teixir vincles en allò que ens uneix, respectant sempre el que ens diferencia. Però assumint que hi ha "batalles" importants i fonamentals que no podem donar per perdudes.

Depèn de nosaltres el futur, la realitat dels nostres fills i filles.

És desesperant veure que tornarà l'emèrit, amb tot el que ha passat, i que no farem res.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat
Papers mullats
Opinió Papers mullats Joan J. Queralt