L'anomenada pròrroga és una figura habitual en la política britànica. Es produeix cada any i ve a ser un parèntesi d'activitat parlamentària que es produeix mentre s'espera el discurs de la Reina, en el qual Elisabet II presenta el full de ruta del govern durant el curs polític que s'inicia.

Normalment té lloc durant un període d'unes dues setmanes. De fet, estava previst que durés des del 13 de setembre fins al 8 d'octubre. El canvi ha estat ampliar-lo en 7 dies "parlamentaris" i col·locar el discurs de la reina el 14 d'octubre.

La decisió, és per tant, legal, constitucional, i res no té a veure amb una mesura dictatorial ni il·legal. Encara que és comprensible que generi crítiques. Segons la meva opinió, sens dubte no pot titllar-se de drama. A ningú no se li escapa que Boris Johnson està utilitzant les eines que té al seu abast per forçar la situació cap a on ell vol portar-la. Entenc les crítiques i, sens dubte, que sona desafinat. Tanmateix, també entenc que, seguint tot l'eix cronològic del que està passant, és normal que prenguin també decisions que provin d'evitar possibles girs de timó. Posant la data que s'ha posat per tornar a l'activitat parlamentària, Johnson bloqueja opcions que poguessin torpedinar la sortida del Regne Unit d'Europa el proper 31 d'octubre.

Quina és la conseqüència principal d'aquesta aturada parlamentària? Vagi per davant que no podem confondre la suspensió d'algunes funcions parlamentàries amb la dissolució d'un parlament. Perquè ens en fem a la idea: suspendre l'activitat comporta efectivament una aturada en la qual no es podran plantejar lleis, ni modificar les ja existents. Però els diputats i els ministres no perden els seus escons ni les seves carteres i quan tornin a l'activitat parlamentària, seguirà el seu curs i podran debatre, plantejar mocions de censura i convocar eleccions (el primer ministre) si així ho consideren.

Es podrà estar més o menys d'acord amb el Brexit, i fins i tot, amb les seves diferents modalitats. Però el que no pot criticar-se als anglesos és que no siguin demòcrates. És el poble el que ha parlat i els seus dirigents estan seguint l'establert. Perquè a la vista està que fins i tot l'anterior primera ministra, Theresa May, va ser capaç d'encapçalar les negociacions d'una cosa que ella no compartia però que havia de defensar perquè el seu paper com a representant democràticament electa l'obliga a fer-ho.

Això és ser demòcrata. Com ho és respectar la decisió que va prendre el Parlament britànic el 2015 mitjançant la European Union Referendum Act, que precisament autoritzava a consultar la ciutadania. El primer ministre llavors era David Cameron, que estava en contra del Brexit. I el molt demòcrata va posar en marxa un procés perquè tothom opinés. El 51,9% va votar a favor de marxar i el 48,1% va votar a favor de quedar-se. Les dades estan bastant equilibrades, però la democràcia mana i a partir d'aquest moment tot es va engegar per complir el mandat de les urnes. I en no estar d'acord amb el resultat, el primer ministre va dimitir. No va torpedinar, no va denunciar als partidaris del Brexit, i segur que no ha tingut les seves millors fantasies imaginant-los a la presó. Això és un demòcrata.

Em pregunto si és possible entendre en què consisteix assumir que les lleis tenen força i han de ser respectades, però en una democràcia, són les vies democràtiques, a través dels nostres representants, els qui han de modificar les lleis

Personalment soc partidària del projecte europeu. D'un projecte europeu que posi per davant els principis democràtics i les garanties socials, és clar. Per això entenc també les raons per defensar que aquest no és el que s'havia promès, que a Europa li queda molt camí per recórrer per poder parlar d'una veritable ciutadania amb els mateixos drets, les mateixes llibertats i les mateixes garanties als seus territoris. Puc discrepar amb els defensors del Brexit, però el que no puc qüestionar en cap cas és el procés democràtic que estan desenvolupant. Tampoc no tinc clar que vulguin marxar per les raons que jo ho faria. Això és figues d'un altre paner. Però aquí estem parlant de la qüestió democràtica i, sens dubte, una vegada que el poble s'ha manifestat sobre l'assumpte, toca ara fer els passos en conseqüència. I és cínic i trampós demanar un altre referèndum, voler canviar les lleis a l'antull dels que forcen les coses fins que surten com els agradaria.

Tres anys d'intensos debats parlamentaris, una llei aprovada on es fixa la data de sortida el 31 d'octubre i un primer ministre disposat a fer els passos necessaris per complir el mandat que la població ha donat a les urnes. Evidentment Johnson no és May, i pel que sembla, ha vingut per arribar fins al final.

Em pregunto si és possible entendre en què consisteix assumir que les lleis tenen força i han de ser respectades, però en una democràcia, són les vies democràtiques, a través dels nostres representants, que han de modificar les lleis. Fins i tot, de vegades, no volem que ens representin, sinó que volem que ens preguntin directament. I és cínic que a Inés Arrimadas li preocupi tant una pausa parlamentària (per discutible que sigui com a eina de negociació), mentre aplaudeix que els seus companys, líders polítics i a més electes per governar, es trobin en presó preventiva, sense sentència i sense causa objectiva per imputar-los els greus delictes que se'ls pretén imputar.