Ara que el Govern aprova el decret llei per exhumar les restes del dictador Franco observem com les formacions polítiques, però també a nivell individual, els seus dirigents i cares més visibles, es retraten. És un moment interessant per tot el que això significa.

Després de quaranta anys d'una anomenada "Transició" que se suposava que havia de conduir Espanya cap a un Estat modern, democràtic, fonamentat en l'estat de benestar i en l'estat de dret, arriba el moment de fer revisió i valorar on ens trobem realment.

Carmen Calvo feia una roda de premsa el divendres que, segons la meva opinió, va resultar emocionant. Posava de manifest les llacunes que tenim en aquest país tan d'aparador, tan de "postureig". Una Espanya que, malgrat posar-se etiquetes durant aquesta última època, a l'hora de la veritat, tenia moltes tasques pendents. Calvo explicava la urgència de la mesura que acabava de prendre: més de quaranta anys d'espera per poder emprendre tasques fonamentals, entre d'altres, posar cada cosa al seu lloc. És un bon punt de partida abordar el franquisme sociològic que patim, per molt que Marhuenda, aquest portaveu del règim, ho negui a so de bombo i platerets a les televisions de màxima audiència, que no semblen voler dedicar-se a una altra cosa més que a fer propaganda i blanqueig del franquisme.

És ara quan començarem a veure per a què han servit els partits que, aparentment van sorgir en els últims anys com a resposta a la necessitat d'una "regeneració democràtica"

És ara quan començarem a veure per a què han servit els partits que, aparentment van sorgir en els últims anys com a resposta a la necessitat d'una "regeneració democràtica". Ja se sap que aquí som molt d'eufemismes, de no anomenar a les coses pel seu nom, de batejar-ho tot perquè sembli una mica més interessant del que la trista realitat és. L'anomenen "regeneració democràtica" quan en realitat haurien de parlar de "fer d'Espanya un país democràtic, que ja va sent hora." Però també és cert que la democràcia en si mateixa no és absoluta, es mesura per graus, i ja veiem que caminàvem bastant més a prop del franquisme que d'un país equiparable a les democràcies europees. Per molt que ens vestíssim de seda.

Hem viscut trenta anys pensant que érem europeus com tots els altres. Com els grans països que tenen la democràcia ja ben assumida. I ens ho hem cregut, que és el més trist. Miràvem a altres llocs del món per sobre de l'espatlla... sense adonar-nos que, en realitat, teníem un cap d'estat hereu del franquisme, per glòria del mateix dictador. Ningú no va voler assumir aquí, segons sembla, que mai no es van jutjar les aberracions comeses durant la dictadura provinent d'un cop d'estat. La van anomenar "Transició", que queda molt més bonic, en lloc de dir "pacte de silenci per mantenir els nostres interessos". Passar-hi vels evitant així posar sobre la taula les barbàries, aberracions, abusos que van cometre amb l'excusa del que estava succeint. I que, efectivament, es van cometre per tot arreu, perquè en el fons, no era qüestió de trinxeres sinó de falta absoluta d'ètica, d'un "campi qui pugui". Però això sí, una vegada més, es feia i desfeia amb l'excusa del posicionament ideològic o polític en molts casos inexistent. El que va obrir aquesta capsa de pandora va ser un cop d'estat que va implicar quaranta anys de dictadura. I això ningú no ho pot negar per molt formidables que es posin. Caldrà depurar, un a un, les responsabilitats de tots. Vius i morts. Però cal fer-ho.

El que va venir succeint durant el franquisme era bàsicament l'ús d'institucions, la invenció de lleis, aplicació de tribunals que dictaven sentències partint dels interessos d'un ampli grup on la ideologia era allò de menys. La qüestió era el poder i en aquests nivells poc importava el que realment es pensés, sinó el que es fingís. I d'aquella "festa" van participar molts, que durant la Transició es van saber col·locar amb un pacte de silenci que garantís continuar vivint a costa de tots els altres, posar-se medalles, omplir-se de títols i propietats per garantir-se la seva part del "pastís". Dissimuladament, o no, així han seguit i així segueixen. No són necessàriament de "dretes", ja que n'hi ha també entre els que s'han vingut considerant "progres". La cosa era establir un equilibri que permetés vendre la pel·lícula de la "democràcia, la convivència, la pau social"… i deixar tot el que no volien que se sabés ben tapat. Això va ser la Transició i així hem estat quatre dècades.

No sabem encara el que realment va succeir amb les vides de centenars de milers de persones. Ni on són les seves restes. Ni per què se'ls va assassinar. Ni per què se'n van jutjar realment tants que van ser condemnats. Ni el que ha passat amb les seves propietats. Res. Aquí no s'ha aclarit res d'això

No sabem encara el que realment va succeir amb les vides de centenars de milers de persones. Ni on són les seves restes. Ni per què se'ls va assassinar. Ni per què se'n van jutjar realment tants que van ser condemnats. Ni el que ha passat amb les seves propietats. Res. Aquí no s'ha aclarit res d'això. S'ha deixat passar el temps i s'apel·la a absurds estratagemes com el fet de dir que "no es poden anul·lar les sentències dels tribunals franquistes perquè la irretroactivitat és un principi bàsic en el Dret". I es queden tan descansats. Com si d'aquesta manera no es pogués fer justícia respecte a fets menyspreables, foscos, i terribles.

Per fer possible unes ensabonades d'aquesta magnitud, donant la imatge de legalitat i d'ordre, ha estat indispensable la col·laboració de les diferents formacions polítiques. Jo en diria més: ha estat necessària la seva creació i la construcció d'un relat que ens ha tingut embadalits pensant que això era una altra cosa. No hi ha dubte que ha estat la tasca fonamental del PP i del PSOE durant aquestes tres dècades. I no han estat els únics. Però ara veiem com els nouvinguts, Ciudadanos i Podemos han vingut a mantenir la mateixa manera de procedir.

Albert Rivera ho sap bé: tan aviat diu una cosa com la contrària. Criminalitza la "politització" de les coses, com si ell treballés en investigacions científiques... I cada vegada està deixant més clar que el seu paper en tot això és el de la marioneta al servei dels de sempre.

Podem ha desaparegut del mapa polític en un moment crucial

Pablo Iglesias, desaparegut en combat juntament amb Irene Montero per qüestions d'índole personal, sembla tenir-lo difícil per poder presentar batalla. Sigui pel que sigui (que no és qüestió menor, ja que la seva recent paternitat en condicions molt delicades és una raó de pes per centrar-se en allò veritablement important en la seva vida) Podemos ha desaparegut del mapa polític en un moment crucial.

Pedro Sánchez va fent el decorat, una vegada més, per encàrrec. Aquest "corchopán gatopardista" que es quedarà a mitges però que donarà una pàtina que ens faci creure que avancem cap a alguna cosa de veritat. Allò de sempre: Felipe, José Luis i ara Pedro. Ja ens hauria de sonar tot això.

Casado, la millor representació d'aquesta dreta tramposa, mentidera i barruda que s'ha passejat per les terres d'Espanya com si fos seva. Que ha lluït títols com si se'ls hagués guanyat. Que s'ha omplert les butxaques a base de robar. Aquesta dreta. Aquesta. Doncs ja s'han regenerat amb un nou "ninot" que encarna les essències dels seus temps gloriosos.

Tots els actors llestos per a una nova actuació. Hi haurà coses interessants, esclar. Perquè tot això acaba en República. Sí. Però en una República programada i perpetrada pels de sempre: aquests als qui els és igual que hi hagi un dictador, que hi hagi un cap d'estat Borbó i que els serà igual que hi hagi un president de la República sempre que en surtin beneficiats. I per a això, injectaran pasta on faci falta perquè els mitjans de comunicació facin relats, perquè un grupet faci el paperot de formar un nou partit i deixar anar les cantarelles que calgui.

Veurem com de nou, una vegada més, tot això ho faran els de sempre per a interès dels de sempre. Els mateixos que durant 80 anys ens han pres el pèl. L'exhumació de Franco, sense totes les altres coses, no deixarà de ser una pirueta estètica (positiva, necessària, però merament estètica). Ara toquen totes les altres coses, això és: prendre les mesures efectives que posin al seu lloc no només l'ossada del dictador, sinó allò que anomenem democràcia i estat de dret. Sentències, cunetes, patrimonis. I allà és on ens farà falta tenir polítics a l'altura que, per desgràcia, em temo, no tenim. Això sí, a aquests els podem donar un Goya, ja que el seu paper el fan formidablement bé.

Bea Talegón
Opinió Aquests maleïts colpistes... Bea Talegón