Martin Luther King no li preocupava el crit dels violents, ni el dels corruptes, ni el dels deshonestos, ni el dels "sense ètica". El que més el preocupava era el silenci dels bons.

Sempre he ensopegat sobre la mateixa pedra: refiar-me de la gent d'entrada, i continuar confiant, fins i tot de vegades, més enllà del que ho hauria hagut de fer, ha estat el meu error preferit. I crec que ve de pensar que gairebé tothom és bo. Per això penso que quan Luther King apel·lava els bons en realitat ens estava apel·lant a la majoria social. I m'hi incloc, perquè ni soc violenta, ni soc corrupta, ni soc deshonesta ni em considero "sense ètica". I no soc excepció, ja que quan converso amb la gent ("la gent"), solem arribar a les mateixes conclusions després de raonar a poc a poc. Puc dir que la majoria som bons. Això sí, la majoria de la gent amb qui parlo sempre em diuen que soc valenta perquè no callo.

No callo perquè cada vegada que veig una alguna cosa injusta, alguna cosa corrupta, alguna cosa sense ètica sento una cremor per dins, un petit foc que em carrega les piles per, primer assegurar-me del que penso: informar-me preguntant, llegint, buscant dades; i segon, per provar d'explicar-ho tot i que s'entengui amb claredat. Perquè soc conscient que si d'altres no diuen res moltes vegades és perquè ni s'han assabentat del que està succeint.

De petita ser periodista m'atreia, com em va atreure la Filosofia. Però quan vaig haver de triar allò que volia estudiar, allò que em serviria com a eina, vaig triar el Dret. Va ser la casualitat, un contracte abusiu que vaig firmar a Liverpool i pel qual em vaig trobar sense ni una lliura, sense un cotxe que havia llogat i sense possibilitat de reclamar "perquè la lletra petita" m'havia posat en aquesta situació. I com Escarlata O'hara em vaig veure a Albert Dock, a les portes del museu dels Beatles, que era el lloc pel qual havia estalviat i planificat el viatge, sense poder entrar. I em vaig prometre que mai més no em deixaria enganyar d'aquesta manera. Així que vaig decidir matricular-me a la Facultat de Dret.

Allà em van ensenyar que "gairebé tot és defensable". I és que tot conflicte té dues parts. Tots tenen la seva part de veritat i cal aprendre a defensar-la. I una de les claus per saber afrontar un assumpte judicial és posar-te a la pell de totes les parts: per entendre on es troba el problema, però, sobretot, per arribar a una solució.

Espero que a Europa hi hagi Dret, que hi hagi Justícia i que els jutges no siguin mags, sinó administradors de les lleis que, per a alguna cosa estan escrites i que, per molta interpretació que permetin, no arribin a emparar l'esperpent

I com si es tractés d'una art marcial, trasllades el que aprens a tot en la teva vida. En política és fonamental analitzar els debats des del punt de vista contrari al que vols combatre. Saber entendre cada un dels arguments que farà servir el contrari i trobar allò amb què podries estar d'acord. Aquesta força serà la que et serveixi per tombar-lo. És la màxima de qualsevol lluitador que vulgui aprofitar l'energia del contrari en la seva pròpia contra. Més vell que l'anar a peu.

Sempre he pensat que és més senzill tenir davant teu un dolent que a un ximple. Perquè al dolent el pots veure venir, però al ximple no, per impredictible. I és que l'impredictible és el preocupant: quan de sobte algú interpreta una norma d'una forma absolutament impossible. Quan el contrari et surt per peteneres i la seva resposta no té sentit t'ho miris per on t'ho miris. Aquí és on jo veig el perill.

El que és difícil no és resoldre un conflicte quan les dues parts juguen net, quan l'assumpte està delimitat i es té clar què defensa cada un i partint que faran servir les eines acordades. El que és complicat és que et facin trampes. Més enllà: que els que han de garantir que no es facin trampes siguin els que precisament les facin. En aquest punt és on resoldre les coses requereix d'anticipació, d'imaginació, creativitat i sort.

Llegir la interlocutòria de Pablo Llarena és intentar comprendre al contrari, i al·lucinar a cada frase. Perquè la seva interpretació del Dret va més enllà de defensar un punt de vista, va més enllà d'articular una defensa dels seus arguments agafant-se a qüestions comprensibles (encara que no les compartís). No, és una altra cosa. És fer una espècie de truc del festuc, però amb un joc de màgia d'aquests per a nens, dels potiners, dels que deixen en evidència el mag perquè es veu perfectament el doble fons de la caixa. I això no és fer Dret, ni defensar alguna cosa amb dignitat. Això és fer trampes. Algun despistat es creurà que la piloteta desapareix: però si hi pares una mica (només una mica) d'atenció veuràs que la porta a la butxaca sense problema. Veuràs el conill en el doble fons del barret, perquè té un forat. I no hi haurà ja focus que dissimuli tremenda pantomima.

I resulta que s'han sumat a aquest espectacle els de la Junta Electoral, que es treuen competències del barret, i s'arroguen la legitimitat de carregar-se presidents, diputats... Ja els és igual que se'ls vegi el truc. No hi tenen problema, es deuen al que es deuen, que podem ja imaginar-nos el que pot ser.

I els tribunals, independents, sí. Però independents de la mateixa justícia. Com pot afirmar Llarena que reconeix la immunitat de Puigdemont i Comín per a tot Europa menys per a Espanya? Espanya ja no és Europa? Teníem dubtes sobre on col·locar aquests togats, però sembla que Llarena ens ho deixat clar a la seva interlocutòria de divendres.

I on col·loquem ara el president del Parlament Europeu? Dolors Montserrat el mou d'un lloc a l'altre: fa una setmana era un brivall i ara és un heroi. No crec en una cosa ni en l'altra. Senzillament no l'entenc: el gir de volant que va fer divendres suposa sens dubte un dubte raonable. Per què s'ha saltat el suplicatori per a Oriol Junqueras? Ningú no li hauria qüestionat posar la decisió en mans del Parlament, com ha de ser. Tanmateix, va optar per prendre nota del que el Suprem espanyol li va demanar: inhabilitar Oriol Junqueras sense necessitat de complir el procediment establert. Aquest procediment que demana Llarena el mateix dia per a Puigdemont i Comín.

Com pot veure's, no és que s'utilitzin arguments per defensar postures. És que es cargola la llei per desconstruir-la i provar d'encaixar-la en el que interessa a qui la interpreta. I això no és Justícia, i per a això no hi ha el Dret. O no el que a mi em van ensenyar, el que serveix per provar de resoldre conflictes atenent les raons de totes les parts, des de la seguretat que els seus drets seran garantits. Els de tots.

Espero que a Europa hi hagi Dret, que hi hagi Justícia i que els jutges no siguin mags, sinó administradors de les lleis que, per a alguna cosa estan escrites i que, per molta interpretació que permetin, no arribin a emparar l'esperpent.