Aquesta setmana hem pogut veure, per tot arreu, l'exhumació de Franco del Valle de los Caídos.

Una cerimònia que se suposava íntima, per als familiars i pròxims al dictador. Tanmateix, finalment es va convertir en una cosa molt semblant a un funeral d'estat.

Hem pogut comprovar com desenes de franquistes exaltats s'amuntegaven a l'entrada del recinte cridant lloes franquistes. Hem pogut veure banderes preconstitucionals, simbologia franquista. Hem pogut observar, en definitiva, com s'incomplia el que estableix la Llei de Memòria Històrica. Literalment l'article 16 d'aquesta llei diu així:

Artículo 16. Valle de los Caídos.

  1. El Valle de los Caídos se regirá estrictamente por las normas aplicables con carácter general a los lugares de culto y a los cementerios públicos.
  2. En ningún lugar del recinto podrán llevarse a cabo actos de naturaleza política ni exaltadores de la Guerra Civil, de sus protagonistas, o del franquismo.

És evident que el que hem vist aquests dies contravé de manera frontal el que s'estableix en aquest article. A més, hem comprovat com s'ha produït fins i tot davant de la presència de la ministra de Justícia, Dolores Delgado, qui, de rigorós dol, va fer el paper de "notària del regne" per donar fe del que allà succeïa.

I no només es complia la sentència del Tribunal Suprem, en la línia de l'acordat en el Congrés, és a dir: l'exhumació de Francisco Franco. Sinó que, també com hem dit, s'incomplia una llei, cosa que ha passat inadvertida pel govern.

Crida l'atenció aquesta permissibilitat, aquesta connivència amb l'actitud dels franquistes (a qui s'entossudeixen a dir "nostàlgics"). I sobretot és més xocant quan recordem les imatges que es van produir a Mauthausen, en l'acte per la memòria de les víctimes del feixisme nazi. També hi va anar la ministra Delgado i se'n va anar indignada davant de les proclames d'alguns familiars de les víctimes, que van cridar "llibertat presos polítics". Va ser tan gran l'enuig de la ministra que va decidir deixar l'ofrena floral, remarcant que era en memòria de totes les víctimes i va abandonar el lloc. Els allà presents li van retreure no haver anat abans als homenatges i es van quedar molt sorpresos per la reacció de Delgado.

És sorprenent com davant d'una proclama que exercita el dret a la llibertat d'expressió, la ministra es va mostrar molesta i va decidir abandonar un homenatge, mentre aquesta setmana vèiem com mantenia la postura ferma, en rigorós dol, en un homenatge a Franco.

Com veuen aquesta és la nostra trista realitat: un país que finalment ha fet un acte que bé sembla d'estat on s'ha trepitjat la llei i la memòria dels centenars de milers de les víctimes franquistes, amb un govern que sembla ser connivent amb el franquisme més que amb les seves víctimes.

És sorprenent com davant d'una proclama que exercita el dret a la llibertat d'expressió, la ministra es va mostrar molesta i va decidir abandonar un homenatge, mentre aquesta setmana vèiem com mantenia la postura ferma, en rigorós dol, en un homenatge a Franco

Franco haurà sortit del Valle, però ara comença el més difícil: eliminar el franquisme sociològic que és incapaç d'entendre en què consisteix la llibertat, la veritat i la justícia independent. Acabar una vegada per sempre amb la doble vara de mesurar, amb els privilegis que es van donar arran d'un cop d'estat i posar cada cosa al seu lloc. I encara que evidentment aquestes línies són opinió, mostren fets incontestables. Quaranta anys després sembla que hem de començar el que ens havien promès que ja estava fet: cal descobrir llavors quanta mentida ens hem empassat, explicar-la, i reparar tot el que s'ha destrossat augmentant el dolor dels qui s'han mantingut (i es mantenen silenciats).

Mentre Podemos posa el crit al cel per les multitudinàries manifestacions a Xile, mira cap a un altre costat quan aquestes es produeixen a Catalunya. És terrible comprovar com no tenim opcions polítiques que estiguin realment disposades a plantar-li cara al franquisme. Com totes les que van venir amb els seus missatges contundents, amb la intenció d'assaltar el cel, s'han acomodat ràpidament a les seves poltrones. Igual que el PSOE, igual que tots els que es deien d'esquerra. Allà els tenen: any rere any fent discursos que van canviant a mesura que les natges se'ls assenten a les butaques.

Mentre Podemos posa el crit al cel per les multitudinàries manifestacions a Xile, mira cap a un altre costat quan aquestes es produeixen a Catalunya

Uns mitjans de comunicació que s'encarreguen de mantenir un ideari absolutament irreal, que permet justificar l'injustificable.

I uns processos electorals cada vegada més encotillats, ja que en lloc de fer-los més transparents i oferir garanties, es tanquen en si mateixos, com acabem de sabeer després de les últimes mesures preses des del ministeri d'Interior: qui ha obligat a firmar una clàusula de confidencialitat per als treballadors que estaran als col·legis electorals recopilant les dades per a Indra (empresa que ha tornat a ser nomenada de manera directa per gestionar la informació de les votacions).

Ningú no va dir que fos fàcil. La qüestió és que potser no fóssim conscients de la quantitat de coses que estaven lligades i ben lligades. Desconeixíem totes les mentides, tot el relat i les seves profundes arrels. Però no podem deixar de lluitar per aconseguir una societat igualitària, que visqui amb plenes garanties i sense por. Amb una mateixa vara de mesurar per a tothom. Amb unes lleis clares i fonamentades en principis democràtics.