Després de més de 50 anys de terrorisme, ahir ETA va anunciar que s'ha acabat. Que es dissolen definitivament. Segons les xifres oficials deixa més de 850 víctimes pel camí, i al seu comunicat anuncia que continuarà defensant el mateix de sempre, però sense fer el que ha fet fins ara, dedicant-se, se suposa, al diàleg i la via pacífica.

S'anunciava des de feia mesos, per la qual cosa no ha estat una sorpresa. Tot i això, sí que està sent una sorprenent la reacció de diferents mandataris i mitjans de comunicació, que es mostren poc optimistes. Aquesta reacció és mala entendre, quan a parer meu ahir era un dia de celebració per a tots els demòcrates, perquè es pot dir que després de tant de sofriment, finalment ha vençut la pau, el diàleg i la política.

Però no, no ha estat així. És més, a qui se li ha passat pel cap d'alegrar-se per aquesta notícia, celebrar-ho d'alguna manera, li han caigut pals de tot arreu. I trobo que això ha estat el més sorprenent. Tot i que tampoc no era forassenyat d'imaginar-s'ho: després de tants anys del "tot és ETA", ara es busquen candidats per ocupar aquest espai, aquell generador de por i tensió per tenir la societat angoixada. Però d'això ja en parlarem un altre dia. No, no vull treure un bri d'importància a tot el que ha passat, a tot el que hem viscut, a tot el que s'ha patit i a tot el que s'ha superat. En absolut. Però quan toco aquest tema soc conscient d'una cosa que —segons em consta— la majoria de la societat espanyola encara no sap: i és que d'ETA no en sabem absolutament res. Només un relat, el que des dels diferents governs d'Espanya se'ns ha volgut explicar. I em temo molt que queden moles coses per saber, per aprendre i desaprendre per poder entendre el que ha passat realment en la societat basca, però també en l'espanyola.

És hora d'acostar-se, sense por, a la veritat. Aquella que encara no s'ha descobert i que demana grans dosis d'assertivitat. Saber tota la violència, tota

El Pla Z.E.N encara continua sent un misteri, un secret d'estat. Perquè, de moment, no podem accedir a la totalitat del document, i això ja ens hauria de fer pensar que hi ha massa coses que no volen que sapiguem. Simplement per això ja hauríem de dubtar pràcticament de tot el que sabem, o del que que creiem que sabem. Ens aniria molt millor si realment volem reconstruir una societat basada en l'odi, en l'enfrontament, en la violència en alguns casos, en el silenci i en la mentida.

És hora d'acostar-se, sense por, a la veritat. Aquella que encara no s'ha descobert i que demana grans dosis d'assertivitat. Saber tota la violència, tota. Tot el terrorisme, tot. Totes les víctimes, totes. Totes les barbaritats que s'han comès, per part de tothom. I reconstruir un relat molt més just i real amb el que s'ha esdevingut. Posant cada cosa al seu lloc, cada nom, cada dada, cada interès amagat durant tot aquest temps. I també deixant clar qui s'ha beneficiat, d'alguna manera, del dolor i el sofriment de tota una societat.

Arriba el moment d'una comissió de la veritat i la justícia. Arriba l'hora d'afrontar, responsablement, totes les irregularitats que s'han comès. Explicar-les amb honestedat —si és que en queda una mica en algun racó de la classe política del nostre país—, i anomenar-ho tot pel seu nom: anar més enllà de les víctimes, i afrontar amb responsabilitat i valentia el repte que comporta explicar el que s'ha de saber. Mirar d'argumentar el perquè de lleis específiques que contravenen els drets més fonamentals; posar damunt la taula d'una vegada per totes l'acostament dels presos bascos als centres penitenciaris més propers a les seves famílies. Que ja és hora. Aclarir cadascuna de les tortures, de les condemnes que s'han imposat amb processos dubtosos, escoltar i atendre els requeriments internacionals, i informar-ne obertament.

Avui ningú no entén res, i això és perquè probablement ens han mentit per sobre de les nostres possibilitats

Perquè resulta que el que hem sabut fins ara del conflicte basc demana ser contrastat, perquè puguem ser conscients que en realitat no sabem absolutament res del que ha passat. I serà així com la dissolució d'ETA agafarà sentit. Quan tothom s'assegui en una taula i es deixi clar quantes víctimes hi ha hagut aquí, quants botxins, quantes versions i quantes veritats ens han faltat.

Ara això és més a prop de començar. Perquè el final d'ETA només és el començament per poder parlar de tot el que no se'ns ha explicat durant més de cinquanta anys. Perquè, com podreu comprovar, avui ningú no entén res. I això és perquè probablement ens han mentit per sobre de les nostres possibilitats.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat