— La meva estratègia és la millor—, va dir ell amb absoluta convicció.
— Què vols dir amb això?—, va preguntar ella esperant més concreció.
— Tenim la clau. La solució. No tinc cap inconvenient a defensar la meva proposta, perquè és la més factible. T'ho garanteixo. Confia en mi perquè aquesta opció és l'única que ens garanteix l'èxit.
Ella va quedar en silenci, mirant fixament el seu interlocutor. Feia voltar la cullera en un cafè que s'havia quedat fred feia una bona estona. Buscava respostes i sentia una impotència enorme a ser tan insistent i no treure'n res.
— Continuo sense saber exactament què és el que proposes. Parla'm clar, perquè dec ser jo, que amb tot aquest xivarri no m'aclareixo. Però, de veritat, no entenc el que dius, on vols arribar i què és el que proposes exactament.
— No, dona. No ets tu. És que tot és molt confús. Però veuràs que amb bona disposició, posant-li ganes, posant-li amor, perseverança i paciència, arribarem a bon port. Només hem d'anar pas a pas, amb fermesa, i mantenint-nos units en aquesta lluita.
— Si jo li poso ganes, disposició i tot l'amor del món. Però estic cansada, i creu-me que si tingués clara quin és l'estratègia que defenses, almenys podria saber si la comparteixo...
— A veure, no em diguis que no està clar. Per aconseguir els nostres objectius hem de ser perseverants, no perdre l'esperança. Mantenir-nos ferms. Ser cada vegada més gent i mantenir-nos units.
— Mmm.... ja. Ser cada vegada més gent. Clar. Però, més gent, per a què? per quan? per on? No concretes ni una de sola de les paraules que dius i fa massa temps que estic esperant que hi hagi un pla traçat, pas a pas, que m'expliquis què és el que puc esperar i què és el que s'espera de mi. No sé, crec que al cap i a la fi aquest temps sempre he estat aquí quan se m'ha dit que hi fos. Però després, quan tot es dilueix, aquí ningú no explica res. Però tu dius coses que no comprenc i tinc la sensació que m'esteu prenent el pèl.
— Prenent el pèl? Com pots dir això? Cal estar units. Cal fer les coses bé. Nosaltres les fem bé, no com ells, que està clar que col·laboren.
— Espera, espera. Ells? Nosaltres? M'he perdut. No anàvem tots al mateix lloc, no teníem el mateix objectiu? No entenc gaire bé que parlis d'unitat quan després no desaprofites l'ocasió per intentar generar mal rotllo, desconfiances i distanciament. Com podem ser més si no pares de dividir-nos entre bons i dolents, entre opcions correctes i incorrectes? Si no concretes les propostes, com sabré quina és la que veig millor?
— Creu-me. Estem segurs que tenim prou raó per convèncer la majoria de la gent i després assolir el nostre objectiu.
— En fi, veig que no hi ha manera d'aclarir de quina manera pretens convèncer la majoria de la gent. Tampoc no em queda clar per què la teva estratègia, la vostra, és millor que una altra, ja que no sé en què consisteix ni quines són les diferències.
— No tenim cap por de contrastar els nostres arguments amb ningú. Ens trobaran sempre a tot arreu, disposats a discutir i a parlar amb tots.
— D'acord. Ja. Em queda clar.
— Ho veus? No era tan complicat. És qüestió de posar-hi voluntat.
— Disculpa. No m'he assabentat de res del que pretenia esbrinar, o sigui, quina és la teva proposta més enllà de paraules buides que semblen dir molt però en realitat no diuen res. Però entenc que podem estar aquí eternament: jo preguntant i tu responent allò que creus que té força i que no puc discutir. I no ho discuteixo, però no perquè tingui raons en contra, sinó perquè no poses res sobre la taula que puguem argumentar i contraargumentar. Crec que fa massa temps que estem així i al final, tinc la sensació, la gairebé convicció, que en realitat, saps el que vull sentir i no t'atreveixes a dir-me la veritat.
— Quina veritat és aquesta que penses que no m'atreveixo a dir-te?
— Potser estic equivocada. Però tinc la sensació que saps que cada vegada serem més perquè això és imparable. Però vols fer pensar que serà gràcies a tu, quan, en realitat, no et veig fer res més que dividir-nos, generar desconfiances, fer curses i provar de posar-te medalles. I això és una cosa col·lectiva, això no és la TEVA lluita, no és la TEVA idea, no és la TEVA batalla. És nostra, de tots. I ho saps, però no pots evitar intentar ser-hi, com a guia. No necessitem guies, necessitem organització. I precisament la sensació que tinc és que amb els teus missatges contradictoris, sense parlar mai clar, tret de per atacar a d'altres, el que poguessis estar buscant és tenir-nos avorrits. Perquè ara tens por de continuar. Ho entenc, però hauries de dir-ho. O potser el teu paper és que ens pasturis com si fóssim xais, sense explicar-nos que al final del camí ens espera l'escorxador?
— Això que dius és indignant. No és just. No m'ho mereixo.
— Segur que tens raó. Però tanta falta de transparència, tant galimaties, tanta ràbia en alguns moments contra els nostres propis companys de camí em té contrariada. Estic començant a perdre les ganes de dedicar temps, energia, diners en una cosa que em fa la sensació que tu no vols aconseguir, almenys no de la mateixa manera en què ho vull jo. Per què no parlem d'això, del que vull jo i del que vols tu, del que és possible i del que no? Per què no concretem?
— Quan vulguis ens asseiem i debatem.
— Ja estem asseguts, podem debatre-ho ara mateix.
— Estaré encantat de presentar-te tots els meus arguments. Ja veuràs com estaràs d'acord amb mi.
— Pot ser. Per què no ho fem ara? Veus com no ets clar?
— Però si soc claríssim! Tenim la millor estratègia, l'única que realment ens portarà a aconseguir el nostre objectiu. Un lloc on tots serem lliures, on tots tindrem allò que anhelem. On viurem millor. No em diguis que no et parlo clar... I per aconseguir-ho, només tenim una manera de fer-ho. Qui no col·labori és que en realitat té interessos ocults i no és de confiança. Però amb unitat serem imparables.
— Unitat. Vida millor. Estratègia.
— Veus com no era tan difícil. Això mateix. I qualsevol que vulgui rebatre'm, aquí em té, disposat a dialogar el que faci falta. No em diràs que no ho he explicat perfectament.