Hi ha dues maneres d'aconseguir que algú no expressi les seves pròpies idees o la informació de què disposa sobre una qüestió: per acció d'una tercera persona -censura- o per "pròpia decisió", sense que ningú aparentment l'hi imposi -autocensura-. L'autocensura consisteix en que un mateix es limita a expressar allò que sap que no genera conflicte amb els altres, que segueix una línia segura, on no rebrà crítiques ni haurà de sentir la pressió externa que l'obligui a haver de donar explicacions. L'autocensura generalment es desenvolupa per evitar conflictes i aquests poden ser en relacions personals, com per exemple, evitar el conflicte amb éssers estimats als quals, si els dius el que penses de veritat podries fer-los mal, o pot donar-se en termes socials: evitant exposar les teves idees en cercles més amplis per evitar discussions, i sobretot, sentir-se apartat.
La majoria de la gent sol regular la seva llibertat d'expressió en diferents circumstàncies: en l'àmbit laboral, en el seu entorn de convivència, en la seva pròpia família. Un cert control pot considerar-se com una habilitat per a la convivència, una forma de diplomàcia, una eina de vegades malament entesa d'intel·ligència emocional. Està clar que deixar de dir el que es pensa pot mantenir la "pau" fins a cert punt: però quan el que un pensa comença a "fer-se bola" pot arribar a suposar un problema tant per a qui es mossega la llengua com per als qui conviuen en una realitat que potser no sigui la que creïn.
Durant els últims anys hem viscut censura i autocensura per qüestions polítiques. Una cosa molt habitual a Espanya, on la transició des de la dictadura es va fonamentar precisament en silenciar aquelles veus que poguessin resultar crítiques, incòmodes amb tot el que volia deixar-se tapat sota la catifa. Veus que deien veritats. El silenci utilitzat com a arma de repressió que venia heretada del franquisme, aquella època en què una part de la societat espanyola havia "de dissimular" el que pensava, el que sentia, el que volia. Una manera de viure que afectava a "vencedors i vençuts", doncs obligava tots a simular una realitat plena de dolor, d'injustícies, de por. L'autocensura ha estat la forma de vida per a centenars de milers de persones que avui, sent ja molt grans, continuen posant-se el dit índex a la boca quan se'ls pregunta alguna cosa de la qual no van poder parlar durant anys per temor a les represàlies. Em pregunto si no tenim massa incorporat en el nostre ADN això d'autocensurar-nos per evitar tenir problemes. Em pregunto si no serà una marca que ens queda a una societat amb massa secrets per guardar.
Se suposava que amb la moderna i resplendent democràcia això de la censura s'hauria acabat. La llibertat d'expressió emparada per la Constitució, el dret a la informació com a garantia obrien la porta perquè l'aire es netegés. Suposadament. Tanmateix, la realitat és molt una altra: a Espanya no es pot parlar de tot, no es pot debatre, perquè manquem d'una cultura democràtica necessària per entendre que les opinions discrepants poden ser enriquidores. Perquè no som capaços d'assumir que canviar d'idea pot ser sa. Perquè entenem que el debat suposa enemistat i distanciament.
Com assenyalava, els últims anys el grau de censura i d'autocensura ha estat elevat en qüestions d'índole política. Els que hem treballat l'assumpte de la sobirania a Catalunya ho sabem molt bé: els mitjans de comunicació estatals majoritaris han tancat les portes a les opinions que poguessin explicar els fonaments del sobiranisme. Una cosa que no era nova ja que amb Euskadi el silenci va ser encara més gran: senzillament l'únic relat del "tot és ETA" va tancar la porta a qualsevol possibilitat d'entesa. La falta de diàleg i d'actituds variades genera després la impossibilitat de resoldre els conflictes. En qualsevol àmbit.
Ara és la pandèmia la que ens mesura les paraules, la que ha generat un context realment asfixiant en el qual intentar obtenir informació, opinar, més enllà del "políticament correcte" s'ha convertit en un exercici de risc. Sota l'etiqueta d'"antivacunes" s'assenyala a qualsevol que es faci preguntes, que vulgui conèixer què està succeint. La prudència d'alguns es denuncia com a irresponsabilitat i insolidaritat. La tortuositat dels conceptes està arribant a un punt en el qual les paraules estan perdent el sentit que abans tenien. Observo massa sovint que la gent amb la que parlo té por de dir obertament el que pensa. Conec diversos casos en els quals han decidit esperar a vacunar-se, perquè no estan segurs, perquè tenen por, perquè els possibles efectes adversos generen rebuig, perquè volen estar més ben informats i deixar que passi una mica més de temps per fer el pas. Algunes d'aquestes persones han decidit no explicar el seu punt de vista perquè els atacs que reben, els comentaris i l'intent de convèncer-los els resulta asfixiant. I dit sigui que aquestes persones solen estar més informades que la mitja.
Sortir a les xarxes és desolador: des d'aquells que directament pretenen culpar de la cinquena onada a els qui no es vacunen, fins als qui plantegen que, si aquesta gent cau malalta i acaba a l'UCI, no els haurien d'atendre en la Seguretat Social. Unes autèntiques salvatjades que s'estan promovent gràcies a la falta de llibertat real per opinar, a la falta de respecte als discrepants i, per què no dir-lo, gràcies a la por que s'està fent forta en la societat que prefereix no plantejar-se cap dubte, cap possibilitat adversa. La seguretat de creure a ulls clucs la versió "oficial", sense fer-se preguntes, degenera que el fet que d'altres les hi facin pugui arribar a incomodar. Els dubtes d'uns suposen la incomoditat dels qui no volen tenir-ne cap. Dels que només volen tenir certeses. I desgraciadament, en aquests moments, les certeses no són gaires
Com no es farà preguntes la gent quan a l'inici de la pandèmia se'ns va insistir que la llum era al final del túnel amb l'arribada de les vacunes i ara ens diuen que la tercera dosi serà una de tantes que haurem de posar-nos per intentar protegir-nos d'una cosa que canvia i que infecta també els vacunats? Com no ens farem preguntes si la informació sobre els efectes de les vacunes no es facilita, sinó que cal anar a buscar-la i tractar de no alarmar-se mentre contínuament coneixem casos de persones que les està afectant, en una mesura o una altra?
Com no tenir una certa prudència quan, per exemple, en un primer moment es va intentar convèncer-nos que els nens no contreien el virus -fals-, per després explicar-nos que les escoles eren els llocs més segurs -intentant no facilitar en la majoria dels territoris la informació sobre els milers de brots que es donaven-, perquè ara ens intentin convèncer de la necessitat de vacunar als nostres menors? Quan alguns alertaven que els nens s'encomanaven, i sobretot podien encomanar, s'acusava d'alarmistes a qui ho advertien. Quan els pares i mares es van organitzar per exigir informació sobre els casos a les escoles, hi va haver qui els va mentir dient-los que la llei de protecció de dades no permetia donar aquesta informació (fals, el que no es permet donar és la identitat de la persona infectada, no el nombre de casos). Quan les xifres sobre menors infectats, ingressats i morts, han ballat més que una baldufa, com no tenir dubtes?.
Hem passat de viure tots tancats, tenint la màxima cura, la màxima prudència, i alertats, a veure com els qui volien mantenir la cura dels seus fills, sol·licitant el seguiment online, es van veure amenaçats amb expedients d'absentisme, o amb repetició de curs per als seus fills. Hem passat de veure el pèndol moure's d'un costat a l'altre. I ara torna: perquè ara ens han de convèncer de la importància d'administrar aquestes vacunes els joves, després de dir-nos que ells passen la malaltia de manera suau en la immensa majoria dels casos.
Entenc perfectament que la realitat que vivim no ens aporta certeses, que la pandèmia ens ha arribat com un tsunami, i que no és fàcil marcar pautes que mantinguin un equilibri. Ho comprenc. Però no crec que sigui tan complicat tractar la població sense paternalisme, sense enganys ni veritats a mitges. I són diverses les faltes de transparència que hem patit i que estem patint. El normal és tenir molts dubtes, tenir molta prudència i desconfiar d'entrada d'allò que no ens sembli segur. Reivindico el dret als grisos, als colors intermedis entre el blanc i el negre: el dret a no veure'l clar i esperar, amb prudència, a tenir més informació.
I no és cosa meva, és que les recomanacions del propi Consell d'Europa així ho estableixen. No es pot forçar ningú a sotmetre's a un tractament mèdic de cap tipus. No es pot establir la vacuna com a obligatòria. I això mateix és el que ha succeït amb la llei gallega, que va recórrer el govern d’Espanya al Constitucional, i que finalment ha quedat que el text no pot establir cap sanció ni obligatorietat respecte a les vacunes. A França, sembla que a Macron se li està escapant de les mans aquest assumpte. Té els carrers plens de gent protestant per la seva imposició amb les vacunes, i alguns treballadors sanitaris estan en vaga perquè consideren que ningú no pot obligar-los a sotmetre's a un tractament que ha estat autoritzat però no aprovat perquè no ha acabat les fases d'experimentació necessàries. Sí, ha llegit bé: les vacunes estan autoritzades per la via d'urgència davant de la pandèmia, però no estan aprovades com si fossin vacunes a l'ús, que requereixen d'anys d'experimentació i comprovació abans de ser administrades massivament.
Són diversos els tribunals que han tombat mesures com la del "passaport covid" en entendre que no es pot segregar la població d'aquesta manera. I ara a més, es podria preguntar, sabent que el virus també el contrauen les persones vacunades i són capaces d'infectar terceres persones, si mostrar un certificat de vacunació significa d'alguna manera que aquesta persona no pugui estar generant un brot igual que algú que no estigui vacunat. És evident que la vacuna protegeix, o almenys així ho ha fet mentre ha durat la seva immunitat, a les persones més vulnerables. Però també es podria preguntar si en alguns casos la vacuna no podria suposar un risc major per a la salut d'algunes persones en vista dels problemes que ha generat. És un dubte raonable i considero que respondre amb percentatges d'encert i error és un tant aventurat quan no se sap la raó de per què a una persona pot generar-lo una reacció greu. És just pressionar la gent que es fa aquestes preguntes? És just forçar qui tingui por de prendre una decisió sobre la seva salut o la dels seus fills sense tenir prou informació?
El que està clar és que si no ens informem, no avancem en aquesta batalla de la pandèmia. Poso com a exemple el d'una dona, treballadora de l'àmbit de la salut, que va patir anomalies en la seva menstruació després de posar-se la vacuna. Va intentar reportar-les per informar i d'entrada no van voler fer-li cas ni registrar aquests suposats efectes com a tals. Va ser gràcies a la seva insistència, i que va fer una crida mitjançant les xarxes socials, que va aconseguir obtenir experiències de milers de dones a qui els havien passat coses similars: sagnats anés del normal, pèrdua de la menstruació, aparició de sagnies durant la menopausa, inflamació de ganglis limfàtics. Va desembocar en un estudi de la Universitat de Granada (EVA) on precisament s'està analitzant l'efecte de les vacunes en els cicles menstruals de les dones. Amb diversos milers de casos, les dades apunten que més de la meitat de dones han detectat algun tipus d'anomalia.
Hi ha qui considera que informar sobre aquestes qüestions és "alarmar" la població i promoure així que no es vacunin. Jo, contràriament a aquesta postura, considero que facilitar informació és garantir que la gent pugui prendre la decisió que considerin millor sabent les possibles conseqüències, o almenys algunes d'elles, i això és el responsable. L'alarma sorgeix davant de la falta d'informació, davant de l'intent de silenciar i apaivagar veus que relaten fets certs. Posar en un mateix sac, el dels "antivacunes" a persones tan dispars és una tremenda injustícia: perquè s'ubica en aquest lloc tant a persones que sostenen teories que neguen la pròpia existència del virus -vull pensar que és el grup més minoritari-, passant per persones que consideren que el virus ha estat creat per exercir un control de la població, fins a persones que no posen en dubte la perillositat del virus i que, senzillament, la seva prudència les porta a extremar la precaució a tota hora. Crec que aquestes últimes són moltes, moltíssimes persones que no mereixen ser tractades com a irresponsables, ni com a conspiranoicas, ni com a insolidàries: senzillament són persones que necessiten més informació, més garanties i sentir-se segures en un clima on el que regeix és l'absoluta inseguretat.
Són aquestes últimes les que més por tenen a comentar el que senten, a plantejar els seus dubtes, a explicar les seves decisions. Són les que s'autocensuren per por de l'assenyalament, a l'acusació ràpida, a l'atac furibund. Són les persones que lluny del blanc i el negre, volen tenir la paleta més completa possible de grisos abans de fer un pas. I personalment, segons la meva opinió, crec que son aquest tipus de perfils els que requereixen informació àmplia, sense paternalismes, sense amenaces i sense mesures de coacció, ja que senzillament són la massa social necessària perquè hi hagi avenços: els que dubten, els que sent responsables mantenen les mesures de seguretat, però procuren contrastar abans d'afirmar res amb contundència.
Trobo a faltar informació plural, debats entre científics de diferents opinions que ens ajudin a comprendre el que realment estem vivint. La salut, efectivament, és el bé més preuat, i en el moment que ens trobem, la informació ha de ser l'eina que ens garanteixi prendre decisions fonamentades i responsables. A la vista està que entre la censura evident i l'autocensura covarda no es compleix amb el deure d'informar la població perquè pugui prendre decisions de manera lliure, però ben formada. I la responsabilitat, en aquest cas, no és de qui apel·la a la prudència, sinó de qui per covardia prefereix dir només allò que no li passarà factura -almenys immediata-.
Mal senyal és l'autocensura perquè indica que vivim temps en els que dir el que un pensa, encara que pugui estar equivocat, no compensa. I on no compensa la llibertat, tota la resta falle.