Quan el papa Francesc parla de la comunicació com a motor “que sàpiga encendre el foc de la fe en comptes de preservar les cendres d’una identitat autoreferencial”, se centra en una comunicació real, que parli des del cor, però no des de l’afectació carrinclona, sinó des de les entranyes i la bondat. Que el Papa faci aquests missatges cada any per a la Jornada Mundial de les Comunicacions (que té lloc al maig, però el missatge es presenta al gener) és sempre un estímul a pensar què i com comuniquem. El papa Francesc percep el cor com a un òrgan que “ens mou vers una comunicació oberta i acollidora”. No n’hi ha prou de veure i escoltar, si després no hi ha un motor que faci estimar. Ja Benet XVI demanava també escoltar un cor que batega (perquè Ratzinger no parlava només de la veritat, sinó també de la bondat i la bellesa).

Quan s’aconsegueix sentir en el propi cor el batec de l’altra persona, llavors es fa possible el miracle de la trobada i permet mirar els altres amb compassió, acollint amb respecte les fragilitats de cadascú en lloc de jutjar d’oïdes i sembrar discòrdia i divisions. Sembla que el Papa ho hagi escrit mentre escoltava la ràdio, o llegia tuits. Els arbres es reconeixen pels seus fruits, ens ho diuen els pagesos i està escrit a l’Evangeli de Lluc (Lc 6, 44). D’una bona persona en solen sortir bones paraules. Comunicar cordialment vol dir, per tant, que qui ens llegeix o ens escolta copsa la nostra participació en les alegries, les pors i els patiments dels homes i dones del nostre temps. No es parla a la babalà per marejar la perdiu ni s’escriu per confondre. Al final dels nostres dies, el termòmetre de la bondat amb què hem estat tractats i amb què hem tractat el proïsme s’erigeix en brúixola.

La tasca de parlar bé no és només dels líders, fundadors, polítics, professors; és una responsabilitat de cada persona en un període històric marcat per contraposicions i polaritzacions

En parlava amb un amic poeta fa poc. De més jove, era un arrogant defensor de veritats incontestables, amb aquella pàtina de dogmatisme que té saber-se possessor de la veritat. Amb l’amorosir-se dels anys, aquest escriptor multipremiat valora, és clar, la bellesa, però sobretot percep i té en compte la bondat. El passatge evangèlic d’Emaús és molt clar, en aquest reconeixement. Primer cal recordar què és Emaús. Un altre amic, professor universitari de la branca del dret, va demanar l’altre dia als seus 70 alumnes si recordaven aquesta escena. Ningú sabia de què parlava. Jo ja sé que els lectors tenen cultura general, però per si algun jove despistat em llegís, Emaús és una ciutat. Hi ha un passatge a l’Evangeli que descriu l’aparició de Jesús ressuscitat a dues persones que anaven caminant cap a Emaús. No el reconeixen, però al cap d’unes hores sí que ho fan, quan el veuen partir el pa, que era un gest característic seu. El que és interessant d’aquesta narració a l’Evangeli de Lluc és el reconeixement, però també el pas previ. Quan parlava amb ells, sentien que se’ls interpel·lava, que se’ls escalfava el cor. Bones vibracions, química, en diríem avui. Aquella sintonia d’Emaús es va donar perquè Jesús no els va parlar com un pedant, o un franctirador de paraules. El que va fer Jesús en aquesta escena és respectar, escoltar, compartir i empatitzar.

No podem delegar la responsabilitat de parlar bé només als professionals de la informació, recorda Francesc. La tasca de parlar bé no és només dels líders, fundadors, polítics, professors. És una responsabilitat de cada persona en un període històric marcat per contraposicions i polaritzacions (també dins l’Església). Dir la veritat va de bracet de la caritat, perquè reconèixer els fets no ha d’anar acompanyat de posar el dit a la nafra i ferir. Hi ha sovint més maleficència que bondat, en tants discursos, paraules, converses. Hi ha un concepte que està desapareixent, que és el d’edificar. Sortir edificat d’una trobada, d’una tertúlia, d’una conferència. El Papa es preocupa de la “crueltat” que pot enverinar cors i intoxicar relacions, i ho contraposa a l’afabilitat per evitar rancors que exasperen, ràbia que du a l'enfrontament.

Fa 100 anys que es va proclamar com a patró dels periodistes sant Francesc de Sales. Era un intel·lectual brillant, escriptor, teòleg, bisbe de Ginebra. En una sessió al Col·legi de Periodistes de Girona vam parlar de veritat segons el seu mestratge, i vam convenir que les disputes i la discrepància són necessàries, però també una disposició d’ànim envers qui et contradiu perquè un llenguatge amable afavoreix les bones relacions i “el cor parla al cor”. Aquesta simetria de cors, d’entranya a entranya, avui sembla reservada només per a relacions íntimes, familiars, amb amics de veritat, però no s'estén prou a la vida social. “Ens estimem, però no ens estimem bé”, repeteixen mecànicament els participants en el programa televisiu La isla de las tentaciones. El cor no és la mera emotivitat i la llagrimeta. El cor humà és el motor que endreça també la racionalitat i l’escalfa. Que fa molta fred, a les sales de màquines.