Menys de 2.900 militants de JuntsxCat han decidit que el seu partit surti del govern. La votació ha superat l’aprovació d’entrar-hi ara fa any i mig. Les bases de JuntsxCat han fet la feina que els òrgans del partit no han gosat fer —falta d’esma o cinisme— i han pres una decisió, només una: sortir del Govern. Decisió que elles no poden gestionar. La qual cosa dona a entendre el barat que resulta segons com i quan la presa de decisions. A partir d’ara, tota la resta de conseqüències i decisions corresponents no és previsible que passin pel sedàs de la consulta a les bases, encara que des de l’oposició, tot és possible, perquè el cost és mínim.

El que és difícil d'empassar-se és que si, amb més de dos milions de vots proindependència, vots de ciutadans que volien i volen ser lliures, no es va obtenir la independència —oblidem els mutus retretes posteriors—, és pura màgia creure que 32 diputats, amb el suport de menys de 3000 militants, l’aconseguiran. És més fàcil que la cigonya porti un nen d’allà on vinguin els nens. I encara menys si sobrevola la Diputació de Barcelona, on les bases mai han estat cridades i sembla, un cop més, una oficina de col·locació. Igual de difícil d'empassar-se és abandonar el Govern en un moment zenital de la crisi mundial que vivim, cosa que encara costa més empassar-se tot dient que s’està al conjunt de la gent per resoldre els seus problemes.

Sigui com sigui és el que hi ha. Una primera conseqüència: es digui el que es digui, l’independentisme, des de les 17:05 d’ahir, és més feble i ho serà durant molt de temps, perquè la ferida entre les dues grans ànimes de la sobirania de Catalunya han entrat en una espiral de malfiança que dista molt d’haver assolit el seu màxim. Els termòmetres del caïnisme rebentaran diversos cops fins a les properes eleccions.

Ara és el moment de donar mostres d’intel·ligència política, en no fer dels nervis instrument de govern. Ha de quedar clar que els lideratges no es basteixen amb fum, sinó amb conceptes. I de conceptes, en la consulta a les bases, no n’hem vist ni un bri.

I tot parlant d’eleccions, certament és una opció. És la bala de plata del president, però només hi ha una de bala de plata. Entenc, però, que el cal ara és preservar el benestar de la ciutadania amb les millors polítiques públiques, el que serà la millor carta de presentació per a les eleccions quan aquestes arribin. És el moment de l’estabilitat per damunt de tot, perquè no hi ha objectiu més honorable que treballar pel benestar de la gent, el possible, i una mica més. Aquí rau la legitimitat i no en les desqualificacions.

La quadratura del cercle amb el PSOE, aquí i allà, és la nova assignatura a aprovar. La Taula de Diàleg —és a dir, amnistia i autodeterminació— continuarà sent el roc a la sabata de totes dues formacions; en conseqüència caldrà empènyer-la costi el que costi, en matèria d’amnistia, es digui com es digui el resultat final.

Ara és el moment de donar mostres d’intel·ligència política, en no fer dels nervis instrument de govern. Ha de quedar clar que els lideratges no es basteixen amb fum, sinó amb conceptes. I de conceptes, en la consulta a les bases, no n’hem vist ni un bri.