Com cada any, els barcelonins han desembarcat a l’Empordà, i el fet es nota sobretot en què l’atmosfera d’aquesta bellíssima pàtria xica viu sobrecarregada d’una fonètica espantosa (amb unes "as" nauseabundament obertes i un rèquiem general per la essa sonora), i també per l’obsessió dels meus conciutadans de parlar compulsivament emprant diminutius; els més habituals són platjeta, caleta, gambetes... però ara la tara malaltissa ja s’aplica a qualsevol mot, sigui un restaurantet o una "tardeta mol agradabla". Tot això, sumat a les aglomeracions a comerços i platges, ja ens ho podríem imaginar; és així com amb la família restem quasi confinats a casa, car, si en sortim, arrisquem a topar-nos amb una munió de Josepmaries i Meritxells amb la conseqüent quitxalla ("Va, Janipol, no crideu que el papa s’enfada!") o amb un exconseller de la Gene abillat amb pantalons de lli blanc.
Lluny de compartir el nostre sentit de modernitat amb els genials compatriotes empordanesos, els barcelonins ens hem dedicat a empastifar-los la terra amb les nostres consuetuds més xarones. Aquest assassinat va des de l’estètica musical —perquè som els barcelonins qui ens hem dedicat a organitzar any rere any la majoria dels festivals que s’hi esdevenen— d’un mal gust repulsiu i amb uns grups de música del plistocè, tots delirants i esquelètics, fins a àmbits com el comerç i l’hàbit tan fastigós d’embrutar qualsevol racó del món, per minúscul que sigui, amb el seu conseqüent mercat d’artesanies (fetes a la Xina, of course) i els seus espantosos food trucks curulls de fritanga. Entenc que els indígenes d’aquest país ens odiïn, perquè els hem dut mants concerts de Tom Jones, mants mercats de polseres africanes, i no pas per fer-los rics, sinó per comerciar amb el nostre propi mal gust.
Els barcelonins cada dia ens assemblem més als decrèpits turistes que volten per la nostra pròpia ciutat
El lector podrà adduir que jo mateix, barceloní de soca-rel i cohabitant de l’Empordà des del dia en el qual vaig néixer, ara fa quaranta-sis anys, soc corresponsable d’aquest autèntic genocidi. No és veritat; els meus germans de la terra saben perfectament que aquí només hi vinc a fer vida d’ermità; si em dirigeixo a la seva benigna casa, és només perquè m’allarga les ganes de viure i em possibilita passar dies sencers sense que ningú em molesti quan llegeixo uns totxos de llibres absurdament llargs. Com deia abans, aquí només se surt de la llar quan resulta imperatiu, per afluixar bitllet als comerços de sempre i saludar els seus esplèndids dependents; tot seguit, fotem el camp i tornem a muntanya. Fixeu-vos si m’estimo la terra, que he renunciat a aprendre a conduir i, fins i tot quan vaig a plaça, fomento l’economia local, gastant el patrimoni en la salut dels meus estimadíssims taxistes.
Tot això que us conto, deia, ja és prou sabut; però cada volta del sol al planeta ens porta novetats curioses. Haig de confessar que, d’ençà de l’últim lustre, els barcelonins hem experimentat una decadència que resulta més palpable quan venim a fer veure que descansem fora ciutat. Fa dècades, aquí hi venia penya prou desvetllada, feliç i amb possibles. Però la desfilada de capitalins que ara circula per l’Empordà és una experiència que produeix arcades. Tot és calça curta, cridòria, grolleria desfermada i gest endiumenjat. De fet, els barcelonins cada dia ens assemblem més als decrèpits turistes que volten per la nostra pròpia ciutat i, per molt que ens dolgui, repetim els seus usos i costums d’una manera igual d’estúpida, però augmentada en cutrería pel fet d’ésser més pobres. Aquí l’agost és un cúmul de gent que du el diari Ara a l’aixella i d’influencers de la Corpo que van a Mas Sorrer.
Com cada any, escric aquest mateix article amb l’esperança que els conveïns de l’Empordà ens perdonin aquesta invasió sense gràcia. És per això que, lluny d’enutjar-me, entenc perfectament que ens robin i ens torturin l’estómac amb uns menús de gamba autènticament repulsius i que es vengin de la nostra indocta perfídia amb unes iniciatives culturals de to inframental. Abans m’indignava, però ara els entenc i tenen tot el meu escalf, que dirien els cursis. Estigueu tranquils, estimats, que tot això s’acabarà en menys de quatre setmanes i ben aviat tornarem a dir plaja al nostre mar.