La notícia no és menor. La Roma eterna també ha caigut en mans del populisme amb l'elecció com a alcaldessa d'una representant del moviment comicopolític Cinque Stelle. La Roma que va viure el populisme de Cèsar, que va sucumbir davant del d'Octavi transformant la República en principat, la Roma que va encoratjar, secundar i acomiadar Mussolini pel seu populisme de tall romà (vegeu feixista) i les seves amistats sinistres, després de la decepció amb l'esquerra, amb la dreta i altre cop amb l'esquerra, es llança de nou a braços del populisme, potser desesperada, potser desencisada, encara que els qui coneixem alguna cosa de l'esperit italià sabem que en el fons ho fan molto sportivamente.  

La tendència general és un populisme d'esquerres, però res no obsta perquè proliferi, com el mateix Mussolini n'és mostra, també el de dretes, en el present de la mà de grans corporacions amb vocació d'aprenent de bruixot (res més absurd que demanar "un Podemos de dretes") que han alimentat el creixement de partits encara que ara potser lamenten haver-los dut fins a la majoria d'edat. Perquè, siguin d'esquerra o de dreta, com més parlen de la corrupció més sospitosament s'apropen a la possibilitat de patir-la; tan fàcil com és per a ells parlar amb desimboltura dels defectes d'altres partits des de l'absència de relat històric de govern, i sense retre comptes de com de ràpid s'han acomodat a la tendra moqueta institucional i als seus gadgets i delicatessen.

A Barcelona hi va desembarcar el populisme amb Ada Colau i té una comprensible voluntat de quedar-se

A Barcelona hi va desembarcar el populisme amb Ada Colau i, amb la inestimable ajuda d'un electorat cansat de corruptes i la connivència de partits de tota la vida que no volen ni poden permetre's anar a l'oposició per fer examen de consciència, té una comprensible voluntat de quedar-se. Per descomptat en res del que va dir que arreglaria no farà una altra cosa més que canviar els noms dels responsables d'explicar que la realitat és una mica menys senzilla que l'eslògan. Però és que saber què podria fer i no fa o on segueix fent el mateix que tots amb canvi de beneficiaris no és una feina simple; és d'una complexitat tan immensa el que s'esdevé en el dia a dia d'un ajuntament com el barceloní o en altres de mida menor però dinàmica similar, que aspirar al fet que el votant talòs (en algun àmbit ho som tots; en tots els àmbits, un volum que depèn a parts iguals de l'educació, la desinformació i la desídia) tingui un criteri sobre això és com esperar que els pins donin diamants.

Cal reconèixer que el populisme sol ser simpàtic. A còpia de dir a la gent (sense educació, sense informació i sense diligència) que ser pobre és una categoria jurídica que dóna dret a deixar de ser-ho, la gent s'acaba creient que és veritat, sobretot perquè és fàcil oblidar que, si de cas, la categoria de la pobresa és moral i que només ho és quan s'elegeix o s'assumeix; i tot perquè ningú no s'ocupa de dir que una cosa és ser pobre i una cosa ben diferent és viure en la pobresa. En aquest panorama polític en el qual Colau o Carmena són més simpàtiques que Trias o Aguirre, és difícil reconèixer que el que ha practicat Europa no són polítiques liberals, i que el veritable liberalisme encara està pendent d'arribar a aquesta Espanya que de Suárez a Rajoy mai no ha deixat de ser, de cara o de perfil, socialdemòcrata.

Així les coses, fins i tot a Londres ha arribat el populisme, si més no en la forma d'atrevir-se amb la Unió Europea, cosa fàcil, perquè aquesta s'ha dedicat a abdicar dels seus valors amb una contumàcia digna de millor enemic. L'exalcalde de la capital d'un país que sempre va per davant en política, Boris Johnson, està per la causa del Brèxit, fins i tot encara que, com deia fa poc John Carlin, a Londres es doni la paradoxa que, per ser tan cosmopolita, multicultural i diferent de la resta d'Anglaterra, pugui donar-se la paradoxa que sigui la que, més enllà del que decideixi Escòcia, demani la independència respecte d'Anglaterra, si aquesta surt, per poder romandre a l'Europa de la Unió. I no pot dir-se que no sigui populista (i gràfic) l'argument de Johnson, en equiparar aquesta Europa amb el projecte de Hitler.

Com sempre, en el populisme hi ha una base de veritat, la necessària per apuntalar el sofisma

Com sempre, en el populisme hi ha una base de veritat, la necessària per apuntalar el sofisma. Qui negarà el descrèdit de les institucions? O la falta d'ànima de la imposició dels criteris de convergència? O el fet evident que un pretès liberalisme, que no és més que cleptocràcia rampant, hagi fet possible un candidat com Donald Trump als Estats Units? Un país aquest, per cert, del qual els nostres progres sempre volen emmirallar-se en el seu partit demòcrata sense si més no haver consultat l'hemeroteca per saber que allà a qui tenen sobre un pedestal és Ronald Reagan.

"Beatificat" no només pel fet que al costat de Margaret Thatcher i Joan Pau II fos actor decisiu en el final de la guerra freda i del comunisme dels països de l'Est d'Europa. També, perquè a ell deuen els americans el mínim sistema sanitari-assistencial, aquest que va intentar millorar Bill Clinton, i que va prometre universalitzar Obama. Però ja sabem per Guantánamo que les promeses del programa electoral, sigui populista o no el subjecte que les hagi creat, se les sol endur el vent cap aquesta muntanya de l'oblit, que està, no ho dubtin, en algun dels turons de l'Atenes on es va gestar Syriza.