Llegeixo al diari que l’1 de gener de 2025 la població de la ciutat de Barcelona ha arribat als 1,73 milions d’habitants, la xifra més alta des del 1986, amb un increment amb relació a l’any anterior de l'1,7%. Un 35% dels barcelonins són nascuts a l’estranger. Menys de 800.000 barcelonins són nascuts a la mateixa ciutat, i, per tant, més de la meitat dels veïns han nascut fora de Barcelona. En conseqüència, tenim una ciutat que és un mosaic de llengües, cultures, religions i procedències; fet que dificulta que s’empeltin correctament dels elements propis de la manera de ser barcelonina. No cal dir que el sentiment de pertinença i de comunitat s’ha esllanguit, com passa arreu del món. Als EUA fa anys que van arribar a la conclusió que no eren el melting pot que havien somniat, sinó un salad bowl, on tothom viu conjuntament en un lloc però molta gent no està disposada a renunciar a la seva pròpia comunitat per integrar-se a la societat d’acollida. I això ho dic, per exemple, pensant en algunes comunitats d’europeus rics que viuen a Barcelona, amb les seves escoles i els seus clubs socials, que viuen i es comporten com si fossin anglesos a Calcuta durant el segle XIX. Conec fins i tot el cas d’una família anglesa que va treure el fill de l’escola internacional on estava matriculat perquè s’havien adonat que el seu fill no coneixia absolutament ningú de Barcelona. És just i evident afirmar que hi ha milers de nouvinguts que ens volen conèixer i es volen integrar, però no ho tenen fàcil quan el contacte amb els autòctons no és tan senzill i quan l’Administració ni tan sols ofereix prou cursos de català als que el volen aprendre. A tot això cal afegir-hi que la població s’envelleix; tenim més de mil barcelonins que superen els cent anys i, per contra, els barcelonins de menys de setze anys només sumen el 12% de la població de la capital.

L’any passat, doncs, la ciutat de Barcelona va sumar uns 30.000 nous veïns i veïnes. Podem comparar aquesta xifra amb el nombre d’habitatges nous construïts; des del 2018, quan va entrar en vigor la reserva del 30% per a habitatge protegit en les noves promocions, s’han aixecat a Barcelona 26 pisos i s’ha donat llicència per a fer-ne 80 més. Tot plegat, 106 habitatges nous en 7 anys. No cal ser Einstein per veure que les xifres no casen de cap manera. Per tant, les desenes de milers de persones que arriben cada any a la ciutat, on viuen? Molt fàcil: s’amunteguen en pisos compartits o es divideixen els pisos existents en habitacions. La qualitat de l’habitatge es degrada i s’encareix. La manca d’habitatge fa que les famílies de classe mitjana destinin una part massa gran dels ingressos a pagar la llar i, per tant, redueixen el nombre de fills. No hi ha cap pla de l’Administració per afrontar aquesta situació, en una ciutat que, d'altra banda, no té espai per créixer, ubicada entre la muntanya i la mar. Els serveis públics es tensionen i es col·lapsen, l’espai públic està massificat i el transport públic està saturat. En aquest context, els fills dels barcelonins de tota la vida marxen a la segona o la tercera corona perquè no troben un pis on viure. La classe mitjana barcelonina queda aixafada entre els expats rics que compren els pisos a preu d’or i els grups més desafavorits que s’amunteguen en pisos compartits. Tenim una ciutat cada cop més desigual i amb menys sentit de comunitat.

No hi ha cap pla per frenar el creixement desmesurat de la població, no hi ha cap mesura per controlar el padró municipal

L’alcalde Jaume Collboni ha dit diverses vegades que cal preservar la identitat de Barcelona; concretament, s’ha referit en diverses ocasions a l’esperit de la ciutat com un ideal a preservar i protegir. Hi estic del tot d’acord. Tanmateix, com deia José Montilla, company seu de partit i expresident de la Generalitat de Catalunya, en política calen fets, i no paraules. I els fets no van en aquesta línia, precisament. No hi ha cap pla per frenar el creixement desmesurat de la població, no hi ha cap mesura per controlar el padró municipal, no hi ha cap política d’habitatge realista més enllà de la propaganda oficial, no es prenen mesures expeditives en defensa de la llengua catalana, no s’ha derogat la mesura contraproduent del 30% de reserva per a habitatge protegit en qualsevol promoció, el seu partit vol l’ampliació de l’aeroport del Prat per portar encara més turistes, els creueristes s’han incrementat un 30% a l’inici d’aquesta temporada turística, el combat contra la delinqüència multireincident és un fracàs, no es defensa prou el comerç de proximitat davant les grans plataformes i no es pren cap mesura per eliminar els taxistes que no només no coneixen la ciutat, sinó que ni tan sols entenen el català o el castellà. Totes aquestes polítiques tolerades van en detriment de la preservació de la identitat de la ciutat, i això ho sap tothom.

Es poden prendre moltíssimes mesures per començar a revertir la situació, tot i que la solució no és pas d’un dia per l’altre. Però el problema de fons és de model econòmic; posar bona part del futur de la ciutat únicament al cistell del turisme és una condemna per a les futures generacions. El turisme, ras i curt, implica la importació de mà d’obra poc qualificada per atendre persones de fora en instal·lacions que, en bona part, pertanyen a grans grups empresarials estrangers. És cert que hi ha grans empresaris barcelonins del sector i treballadors molt qualificats, que intenten desestacionalitzar el turisme i donar-li un valor afegit en l’àmbit cultural, gastronòmic o de congressos. Però la majoria dels turistes venen perquè hi ha sol, platja i disbauxa a preu econòmic. A més, saben que aquí poden rebaixar els seus estàndards cívics perquè tot està permès. Els barcelonins som, en aquest model econòmic, els figurants de fons, el decorat de tot plegat. L’ou com balla, els castellers, les fogueres de Sant Joan, la senyera, la Moreneta, les espardenyes i les vermuteries són el complement ideal per al turisme, l’excentricitat dels aborígens, carn d’Instagram. Som els catalanets d’aquest parc temàtic que és Barcelona i que cada cop és menys Barcelona.