"Barcelona s’ofereix a Espanya": Jaume Collboni, 16 de juny del 2025, el mateix dia que anunciava el nou Thyssen a l’antic cinema Comèdia i la cerimònia dels Goya a la ciutat. Fins a onze vegades va dir, aquell dia, que "Barcelona ha tornat": d’on? I a on? El titular del principi ho aclareix nítidament. Amb això n’hi hauria prou per resumir una intenció i un mandat. L’alcalde no ha amagat mai el que ell entén per cosmopolitisme i obertura: es va entendre perfectament amb l’obra de Teatro sin Papeles (profundament catalanòfoba) i s’ha entès fa pocs dies amb les beques de Guadalajara. També es va entendre el 2017: "Amb la imatge dels tractors entrant i les editorials marxant, aquí prendrem mal de veritat, al final", va dir Collboni en un acte organitzat per Societat Civil Catalana (és a dir, en terreny amic). Tractoràlia. Gent petita, de poble. Provincians. Il·lusos.
És hora que els barcelonins responguin. Estem tots d’acord que la deriva actual despersonalitza Barcelona (gentrificació creixent, preus inassumibles, pèrdua dels comerços de barri, disposició de la ciutat com un simple aparador turístic...), però Barcelona té un problema afegit a la de les altres capitals: la seva gentrificació agafa forma de madrilenyització. El consistori actual enfoca Barcelona cap al centre peninsular, la "cocapitalitza" progressivament, la predisposa cap a la decidida aposta atlàntica del regne, la frivolitza com un Las Vegas de marina. Ja ens van avisar ocurrències com aquella Copa Amèrica d’inversió injustificada, o la xaronada de la Fórmula 1 al passeig de Gràcia. Ara la idea es consolida amb els monstruosos afegitons d’estil Corte Inglés a la façana històrica del cinema Comèdia, per satisfer el caprici de la baronessa. El pla no és només gentrificador, doncs: és "pacificador", és sobretot "tornar" Barcelona al lloc d'on creuen que no s’hauria d'haver mogut. Fer-la dependre d’on creuen que ha de dependre, també emocionalment. Com deia el regidor d’esports fa poc, en referència a la cursa "de la Mujer", pretendre catalanitzar determinades coses és caure en el "provincianisme". I cada setmana, un insult nou. És hora de dir prou.
El risc és múltiple: ja no és només que l’aigua al coll dels preus de l’habitatge arribi fins a les latituds de Casa Orsola, ja no és només que es multipliqui exponencialment el nombre de persones sense llar, ja no és només la pèrdua accelerada de la classe mitjana que havia forjat històricament la ciutat, o el tancament automàtic de comerços de barri: ara també parlem d’un consistori que, en comptes de defensar la identitat pròpia, l’ataca, la menysprea i la insulta. I és que, arran del pacte PSC-PP-Comuns per fer Collboni alcalde, i de la minoria precària en què s’ha instal·lat, el consistori ha acabat adoptant un sistema de presa de decisions unilateral i despòtic. Seria com allò del despotisme il·lustrat, però sense l’il·lustrat. Tot per al poble, però sense el poble. Aquests provincians, aquests il·lusos, aquesta genteta que tant els molesta.
L'actual consistori barceloní, en comptes de defensar la identitat pròpia, l’ataca, la menysprea i la insulta
La sensació d’urgència col·lectiva, creixent com un xup-xup encara més gran que aquell famós "runrún" de Colau i els "indignats", ha derivat avui en una percepció directa de divorci ciutadà envers el seu alcalde i en una altra mena d’indignació. Hi ha ara mateix a la capital catalana una perceptible atmosfera de rebel·lia, que ja no és tant ideològica com anímica, íntima, existencial. És inexplicable que l’independentisme no hagi trobat encara una resposta contundent, fonamentada i eficaç contra l’actual deriva consistorial. Tothom sap que no pot haver-hi cap ambició nacional, amb major o menor grau sobiranista, que no tingui també una proposta amb cara i ulls (no partitocràtica, no mecànica i previsible, no de vol baix) sobre Barcelona. La gent dels barris, la gent de Barcelona, la que es va alçar l’1 d’octubre i a la qual es va decidir estomacar, se sent orfe i alhora maltractada. Barcelona, avui, depèn cada dia més de les conveniències de Madrid, de la Moncloa o de Ferraz. Però la capital tampoc no necessita que vinguin a salvar-la des de la resta del país: Barcelona té prou capacitat per articular una proposta pròpia, perquè és poble, perquè és complexa en si mateixa, i perquè és ella mateixa qui s’ha de salvar.
Collboni està esperant amb candeletes que l’extrema dreta —a qui sempre va tan bé la polarització rebaixant el discurs— li faci la campanya. Com si ho veiés: els oberts contra els tancats, el progrés contra la regressió, els cosmopolites contra els intolerants. És urgent evitar aquesta manipulació que tan bé li ha anat a Salvador Illa, l’altre amic de Sociedad Civil Catalana, o a Pedro Sánchez mateix. A Collboni, capaç de defensar la causa LGTBI o la causa palestina, però de dir alhora que la causa catalana és una "quimera", a Collboni el destructor de la identitat barcelonina i de la seva classe mitjana, li anirà perfecte tenir un dolent de la pel·lícula. L’independentisme ha de ser més intel·ligent que això. Ha d’articular una proposta gran, generosa, constructiva i alhora contundent. Que demostri a l’actual batlle que el provincianisme, la mirada petita, fins i tot la mirada autoritària i despòtica, qui l’encarna és ell. Que la gent de Barcelona té, en canvi, una "mirada pròpia" sobre la ciutat. Ah, i sense necessitat de beca.