Anys com el darrer que estem vivint els culers perdonen qualsevol patiment i qualsevol enuig de les èpoques en què el joc no surt. “Ser del Barça és aprendre a patir”, em deia un bon amic, i és cert que el vincle amb el club que sentim els que estimem els colors blaugrana va molt més enllà d’una disciplina esportiva, fosos en un extraordinari cabdal d’emocions que ens relliga a una història, una memòria i una terra.

De fet, és tan fort aquest lligam emocional, que aconsegueix crear complicitats arreu del món, més enllà de Catalunya, i alhora, sempre des de Catalunya. Internacional i català, global i integrador. I en tots els casos, una identitat pròpia, construïda en uns valors sòlids que defineixen el Club des dels inicis de la seva història. De fet, és tal la fusió entre el Barça i Catalunya, que el club ha patit repressió en pròpia carn en cada moment en què Catalunya ha sofert les urpes de la repressió. I les ha patit des dels mateixos inicis: en la dictadura de Primo de Rivera, quan varen tancar el club, obligaren Joan Gamper a dimitir i el varen expulsar de l’Estat, perquè els culers havien xiulat l’himne d’Espanya; durant la guerra, quan els feixistes varen afusellar el president Josep Sunyol; durant el franquisme, que va fer servir tot el seu poder per intentar frenar el seu èxit esportiu —jugades brutes incloses—, a banda de reprimir una i altra vegada les mostres de rebuig dels seguidors al camp; i durant la democràcia, quan també ha patit la repressió contra el procés català. Tot el que ha passat a Catalunya, ha passat al Barça i, alhora, cada vegada que el país ha protestat, ha lluitat i ha vibrat, el Barça també hi ha estat. Més que futbol, més que un club, més que esport, i així en un fil roig d’unió entre la història del club i la història de la nostra nació.

Tot el que ha passat a Catalunya, ha passat al Barça, cada vegada que el país ha protestat, ha lluitat i ha vibrat, el Barça també hi ha estat. Més que futbol, més que un club, més que esport, un fil roig d’unió entre la història del club i la història de la nostra nació

Però no només, perquè la identitat del Barça també es relliga a uns valors a l’hora d’entendre el futbol, i quan aquests valors triomfen, el Barça viu els seus moments més grans. Així ha estat en èpoques glorioses, com les de recent memòria dels Messi, Iniesta, Piqué, Xavi..., liderats per la mà lluminosa de Guardiola i per aquest creador de miracles i somnis anomenat Joan Laporta. I ara, novament comandats per Laporta, vivim un altre d’aquests moments grandiosos. És l’èxit d’una manera d’entendre el futbol: l’èxit del joc bonic, enfront del joc brut; del sentiment d’equip, enfront de la rutilància de les dives i les estrelles; del conreu de la Masia, més enllà de l’estricta cultura del fitxatge; de la resiliència d’uns joves que senten els colors intensament, en lloc del pur oportunisme. Aquest equip que ens ha regalat aquest any gloriós —i que mereixia, amb tots els honors, haver estat a Múnic—, no s’explica només per la genialitat de Lamine Yamal, o per la intel·ligència estratègica de Hansi Flick, o per la màgia de Pedri, o Raphinha o Íñigo Martínez, o Lewandowski o..., sinó pel sentiment de cohesió i d’amor als colors del club que no és gens habitual en l’alta competitivitat futbolística. Formen part dels grans, però ho viuen amb l’honestedat d’un partit de barri, com si fossin de casa.

És aquest club, forjat en un sentiment de valors i de país, el que ens meravella i meravella el món. Gràcies per tot. Gràcies per tant.