El títol més important que el Barça ha aconseguit aquest any no és la Lliga, ni la Copa ni la Supercopa. El trofeu més valuós de la temporada és el d’haver canviat la mentalitat de l’equip, del club, del soci i de l’aficionat. Totes aquestes capes han passat de patir a gaudir, de l’agror al somriure, del pessimisme a la confiança, de la por a perdre a la certesa de guanyar. Hi ha dos exemples, que expressaré públicament a tall de penitència pel pecat de dubtar, que ho mostren clarament. Amb els dos gols de Mbappé ara fa una setmana al Clàssic només uns pocs vam contemplar la possibilitat de perdre el partit i, de retruc, una part de la lliga. La realitat, però, era més tossuda, majoritària i jove.  Era tant el convenciment en la remuntada de l’equip, que passar del 0 a 2 al 4 a 2 semblà l’execució d’un guió perfectament planificat. I això que el remuntat era el Madrid.

El segon exemple, segon mea culpa, arribà dimecres a la nit. Parlo en primera persona però crec que en som uns quants més: amb el gol in extremis de Jacobo contra el Mallorca i la conseqüent victòria blanca, em va agafar un atac de tribuneritis aguda. El meu cervell quasi boomer es va començar a imaginar una derrota al camp de l’Espanyol, que la psicosi acabaria en empat a casa contra el Vila-real i que la lliga ens la jugaríem en l’últim partit contra l’Athletic Club a San Mamés. I aquesta és la clau de volta: érem nosaltres, els patidors, els que estàvem allunyats de la realitat: el més normal era guanyar a Cornellà-el Prat i punt. Com així va passar.

El Barça de Lamine és el Barça de Flick, i el Barça de Flick és el Barça de Laporta

La brillant temporada contrasta i es complementa amb la desfeta del Madrid. Ara fa un any, els contraposats fitxatges de Kylian Mbappé i de Hansi Flick es van anunciar amb quinze dies i un món anímic de diferència. El millor jugador d’Europa s’afegia a un equip que havia guanyat Lliga i Champions i Hansi Flick aterrava a un Barça en cendres, ensorrat econòmicament i a deu punts de distància dels blancs. Sense diners per fitxar més que a Dani Olmo amb VAR judicial, el club semblava condemnat al desert mentre la prepotència i supèrbia chiringuitera profetitzaven als quatre vents una època d’hegemonia blanca inassequible. Però el futbol, gràcies a Cruyff, continua sent un esport de joc col·lectiu i no de suma de superestrelles. El Barça de Lamine és el Barça de Flick. I el Barça de Flick és el Barça de Laporta. Aquest fil roig, blaugrana en aquest cas, explica l’èxit esportiu perquè no és conjuntural, és estructural, és una manera d’entendre el futbol, l’esport, el club, i el país.  

El que divendres es passejava sense cap clapa visible d’asfalt per tot el recorregut de la rua és el Barça més culer de la història, basat amb nanos de la Masia que canten com un aficionat més, que van a Canaletes, que xiulen l’himne del Madrid, que veuen un plus èpic en guanyar la lliga al camp de l’Espanyol i que, la mateixa matinada que han guanyat la Lliga, van en bicicleta a veure —i a despertar— el seu amic ingressat a l’hospital. És a dir, que qualsevol d’ells podrien ser uno di noi. Per tot plegat, aquest Barça ha acabat per sempre amb les últimes resistències del “ja hi tornem a ser”, del “avui, patirem” i de signar l’empat al minut 80. I tot plegat amb un joc i un esperit que deixa mig món meravellat; l'altre mig és el que no li agrada el futbol. El triplet més important de la temporada ha estat el de canviar la mentalitat, enterrar pors i tornar el somriure, el que ens ha fet passar de l’ai, ai, ai, a l’oh, oh, oh.