Ara que sonen els timbals de guerra al bell mig d’Europa, convindria saber quina és la posició de Catalunya, perquè el futur del país, de qualsevol país, sempre està determinat per la seva posició/ubicació geoestratègica. L’emancipació nacional, és a dir, que una nació conquereixi la seva sobirania (i esdevingui Estat) depèn de la voluntat dels seus ciutadans, però sent aquesta una condició necessària no és en absolut suficient. També és imprescindible el suport extern. Sense aliats no hi ha res a fer. Recordo un debat de fa més d’una dècada o potser de dues en el que gent jove interpel·lava Jordi Pujol per la independència de Catalunya. Pujol els decebia amb un no rotund. “Perquè no?”, li replicaven, i Pujol responia. "Primer de tot, perquè NO TENIM ALIATS!!". Ho poso en majúscules perquè el president va accentuar la rotunditat aixecant la veu. Certament, mai una declaració d’independència ha reeixit si no comptava prèviament amb el suport dels Estats que conformen l’statu quo de la regió i/o dels Estats que lideren el planeta. Joan E. Garcés, que ha estat assessor polític de primer nivell a Xile, França i Espanya, documenta al seu recomanable llibre Soberanos e intervenidos (Siglo XXI Editores) com la Transició espanyola es va desenvolupar fil per randa com l’havia programat el que ell anomena la Coalició de la Guerra Freda. És obvi que si algun dia es planteja de debò la independència de Catalunya, aquesta coalició serà determinant. I tal faràs, tal trobaràs.

El cas és que sobre Ucraïna, Rússia desafia l’OTAN i l’OTAN amenaça a Rússia. Ningú vol la guerra perquè ningú té gaire res a guanyar i tothom té bastant a perdre. Fa la impressió que tothom exagera només per reforçar la pròpia posició, però de vegades una espurna imprevista provoca un incendi descomunal. De moment les borses han caigut en picat a una banda i altra de l’Atlàntic. És obvi que Vladimir Putin ha trobat el moment oportú per exercir de líder planetari davant dels seus conciutadans, plantant cara a uns Estats Units afeblits internament i externa, i a una Unió Europea sense criteri compartit, amb Alemanya dependent del gas rus i França mantenint la històrica relació de respecte amb la gran nació eslava.

El “No a la Guerra” és una jaculatòria perquè polítics, cantautors i miss Univers simpatitzin amb les seves respectives clienteles. No cal dir que la guerra és intrínsecament dolenta i que individualment tots estem en contra, però en el concert de les nacions la qüestió no és guerra sí o guerra no, sinó de quin bàndol estàs, abans, durant i després. Hem vist com ràpidament s’ha afanyat Pedro Sánchez a fer mèrits davant dels Estats Units, donant suport a la primera potència occidental, un suport més incondicional que no pas els dels francesos ni el dels alemanys. No sembla que personalment li hagi servit de gaire, perquè el president espanyol no ha estat convidat a participar en cap de les reunions importants, però segurament s’ha vist obligat a fer-ho per no deixar marge de dubte, presidint com presideix un govern de coalició amb ministres comunistes i similars. I també perquè necessita el suport nord-americà en el contenciós amb el Marroc.

No és que l’opinió de Catalunya compti gaire, però si vols ser, si tens voluntat de ser, en els moments difícils t’has de pronunciar, perquè algun dia necessitaràs aliats. I de moment, a banda de les declaracions a favor de la solució diplomàtica, no es coneix quina és la posició/ubicació geoestratègica del país en el conflicte d’Ucraïna.

A Catalunya ja se sap que tothom és molt pacifista i els catalans rebutgen la guerra, segurament perquè mai no n’han guanyat cap. I a més, darrerament el que anomenàvem la Internacional Progressista Papanates ha penetrat fins al darrer recó del sobiranisme. Tant que ens va costar a alguns treure’ns de sobre la pressió religiosa i ara a Catalunya no ser d’esquerres, ecologista, feminista i LGTBI, tot a l’hora, comença a ser pecat. En tot cas, si com sembla hi ha una aspiració col·lectiva a esdevenir subjecte polític, és imprescindible posicionar-se. No ens enganyem, no és que l’opinió de Catalunya compti gaire, però si vols ser, si tens voluntat de ser, en els moments difícils t’has de pronunciar. I de moment, a banda de les declaracions a favor de la solució diplomàtica, no es coneix quina és la posició/ubicació del país. Sí que es coneix un comunicat d’Esquerra Republicana d’una equidistància que signaria el mateix Putin i una iniciativa de tots els grups catalans al Congrés per retreure al govern de Pedro Sánchez que s’hagi implicat tant enviant tropes i vaixells de guerra a la regió.

Té interès el posicionament català precisament perquè la tàctica de l’estat espanyol ha consistit a presentar l’independentisme català com un moviment antioccidental titella de la Rússia de Putin, com si les reivindicacions democràtiques catalanes tinguessin un rerefons pervers. Es va amplificar el suport al referèndum de Julian Assange, enemic declarat dels Estats Units. Després, la Guàrdia Civil es va inventar un informe per deixar escrit que 10.000 soldats russos desembarcarien a Catalunya per defensar la independència. I encara que sembli un acudit, els principals partits espanyols, PSOE, PP, Vox i Ciutadans reclamen al Parlament Europeu que s’investigui la suposada “trama russa” que suposadament empeny la causa independentista catalana.

És possible que hi hagi qui pensi que ja no cal retre homenatge als Estats Units perquè és una nació en decadència que des del mandat de Donald Trump ha renunciat al seu paper de lideratge moral. Potser hi ha qui somiï que Catalunya pot arribar a ser un Estat independent a les bones, sense exèrcit, líder planetari del pacifisme, com una illa de bonhomia que canviaria el mapa d’Europa, políticament neutral, apòstol defensor de causes perdudes... i bona nit Palestina. Òbviament, aquests somiadors no saben de què va. O són uns il·lusos o estan manipulats pel CNI. En qualsevol cas, el president de la Generalitat, el Molt Honorable Pere Aragonès, ha de deixar clar una cosa. Avui dia, som o no som atlantistes? Ser o no ser, des del punt geoestratègic, és la qüestió determinant.