Que ni vint-i-quatre hores després el PSOE posés en qüestió el contingut dels acords assolits amb JxCat dona fe de la solidesa del pacte que la setmana passada va permetre validar al Congrés els decrets llei del Govern d’Espanya sobre mesures econòmiques i judicials (el de mesures laborals no va prosperar perquè Podemos hi va votar en contra). JxCat ho ha venut com qui sap què i el PSOE ho ha aigualit tant com ha pogut. El resultat és que Pedro Sánchez salva la primera votació compromesa després de la investidura i es continua sortint amb la seva, i ho fa sense pagar per avançat, i que els de Carles Puigdemont s’ho van empassant tot sense cobrar res per avançat.  

Aquesta vegada l’escenografia no ha sigut diferent de les anteriors: JxCat ha acabat fent just el contrari del que havia dit que faria, de fet com fa des que les eleccions espanyoles del 23 de juliol del 2023 li van donar la condició de força decisiva. Després de prometre per activa i per passiva que de cap de les maneres no donaria suport als decrets llei en qüestió, va fer marxa enrere amb una maniobra d’última hora segons la qual, a canvi d’aprovar els textos al PSOE, obtenia una tirallonga de millores per a Catalunya, que es va afanyar a presentar amb la gesticulació i l’estridència que caracteritza últimament la seva actuació a Madrid. I vist des de lluny tot aparentava ser molt bonic, però la pega és que, vist de prop, res no és el que sembla. Un acord, a més, del qual es desprenen moltes altres derivades en clau no tan sols política, sinó també electoral.

Segons JxCat, al PSOE li va arrencar la delegació integral de les competències en immigració mitjançant la via de l’article 150.2 de la Constitució, la supressió de l’article 43 bis de la llei d’enjudiciament civil que permetria que els jutges bloquessin l’aplicació de l’amnistia presentant una qüestió prejudicial al Tribunal de Justícia de la Unió Europea, la publicació immediata de les balances fiscals, la reforma de la llei de societats per facilitar que les empreses que van marxar de Catalunya el 2017 puguin tornar, l’increment dels fons previstos per a la digitalització de l’administració de justícia d’1,2 milions d’euros a 6,2 milions, l’assumpció per part de l’Estat de la totalitat del cost dels descomptes i les bonificacions del preu del transport públic, el reconeixement dels drets històrics de Catalunya en matèria de règim local, i la reducció de l’IVA de l’oli al 0%. Vuit punts d’acord —curiosament, però, JxCat ha dit que només n’eren set (sic)— que alguns han volgut comparar amb el pacte del Majestic, subscrit entre CiU i el PP el 1996, però que en realitat no hi tenen res a veure. Un era una entesa de legislatura i els altres són un acord fet a correcuita perquè tothom pogués salvar els mobles. I no són el mateix bàsicament perquè si la política de Jordi Pujol del peix al cove era criticada pels qui creien que es venia per un plat de llenties, la rèplica que ara pretén fer-ne JxCat, però també ERC, ho seria perquè considerarien que es ven no per un plat de llenties, sinó tan sols per la promesa d’un plat de llenties.

Tant JxCat com Esquerra han devaluat i menystingut els acords que no eren seus, barallant-se per veure qui pacta més i millor amb un Pedro Sánchez que es fa un fart de riure mentre ells s’esbatussen

Que el PSOE hagi esmenat la plana a JxCat —fins i tot el mateix Pedro Sánchez no s’ha estat de tirar aigua al vi— és la demostració que les coses no són el que alguns volen que semblin. I és que, segons els ministres espanyols, tot té molts matisos i molta lletra petita. Delegar les competències en immigració, per exemple, és una feina llarga i complexa perquè s’ha de determinar quines atribucions es poden transferir i quines no —Espanya no cedirà mai el control de fronteres a ningú, com ha deixat clar el president del govern espanyol en persona avisant que l’expulsió d’immigrants és exclusivament cosa seva—, però tot i així la Moncloa s’obre a delegar-ho a totes les autonomies que ho demanin, de manera que de llei orgànica específica per a Catalunya, res de res. Els jutges, d’altra banda, podran presentar igualment una qüestió prejudicial al Tribunal de Justícia de la Unió Europea i aturar la implementació de la llei d’amnistia perquè així ho preveu la legislació comunitària. I el Govern d’Espanya no publicarà les balances fiscals, només les dades oficials perquè qui ho vulgui se les calculi; no multarà les empreses que no retornin a Catalunya com pretenia JxCat, i només pagarà el 30% del cost dels descomptes i les bonificacions del preu del transport públic, com fins ara, i no tot. Conclusió, que l’acord que en paraules del 130è president de la Generalitat havia de ser històric, de moment sembla que es limita a la rebaixa de l’IVA de l’oli al 0%. I mentrestant, entremig de tanta promesa que mai no es compleix i que no passa de ser mera propaganda, l’oficialitat del català a la Unió Europea ha quedat ajornada sine die.

L’element estrella del pacte és, en tot cas, la delegació de les competències en immigració a la Generalitat. Però com és que JxCat s’ha despenjat ara amb aquesta qüestió i no ho havien fet abans ni CDC ni el PDeCAT malgrat haver estat un dels cavalls de batalla de la redacció de l’Estatut del 2006 que no va reeixir com la part catalana esperava? Doncs tot indica que obeeix a un càlcul purament electoral i electoralista, pensant en les eleccions catalanes que toquen a començament del 2025. N’hi ha prou de constatar com els dirigents de JxCat han apel·lat al control de la immigració i han fet seu el discurs segons el qual s’hauria de poder expulsar els immigrants delinqüents multireincidents, que fins ara només feia servir l’Aliança Catalana de Sílvia Orriols i pel qual els de Carles Puigdemont l’havien vituperada severament. Queda clar que JxCat no vol que Aliança Catalana se li mengi el terreny i per això ha passat a l’ofensiva per disputar-li els vots. Només així s’explica un canvi tan radical de missatge, en què ERC s’ha afanyat a posar cullerada censurant que es barregi immigració i delinqüència, amb el discurs bonista woke habitual que l’únic que fa és amagar el problema —i criminalitzar els qui en parlen—, però que no per això deixa d’existir, sinó que, al contrari, cada cop el fa més gros.

JxCat i ERC, precisament, han aprofitat l’acord amb el PSOE per, més enllà del seu contingut, continuar barallant-se com nens petits a compte del que diu i el que no diu. ERC ha desqualificat l’entesa sobre la delegació de les competències en immigració de la mateixa manera que JxCat havia desqualificat el pacte sobre el traspàs de Rodalies. Tots han devaluat i menystingut els acords que no eren seus, barallant-se per veure qui pacta més i millor amb un Pedro Sánchez que es fa un fart de riure mentre ells s’esbatussen, JxCat amb una suficiència que no se l’acaba i ERC donant lliçons a tort i a dret. Talment fa la sensació com si estiguessin competint per quatre engrunes, que d’alguna manera han de justificar perquè no paren d’arrossegar-se davant d’un PSOE que no es cansa d’aixecar-los la camisa. Esgratinyant-se, en fi, per la promesa d’un plat de llenties.