Cada dia de confinament ha representat una pèrdua d’una dècima del PIB, si fa no fa. El confinament era una mesura extrema amb danys col·laterals. I com a mesura extrema, o tenia data de caducitat o el remei amenaçava de ser pitjor que la malaltia.

El paisatge que ara emergeix és devastador. Sant Sadurní d’Anoia, a tall d'exemple, té una població que no arriba als 13.000 habitants. Fins ahir, el nombre de persones que s’havien quedat sense feina (per ERTO o el que sigui) era de més de 1.800 persones. Aquesta setmana Freixenet ha previst un ERTO per a més d’un miler de treballadors. Sant Sadurní d’Anoia entrarà al juny del 2020 amb prop de 3.000 persones afectades per ERTO. I amb una pèssima previsió a curt termini, per al món dels vins, esgarrifosa. Si els pagesos són ja una espècie en extinció, aquesta que s’acosta serà una nova pedregada. Verema verda. El raïm quedarà a la vinya. Plou, pedrega, sobre mullat.

El municipi, encara amb un recompte provisional per les víctimes de Covid, va registrar 55 defuncions el 2019. Aquest any, els morts registrats poden ser un 50 per cent més, aproximadament. La distribució gratuïta d’aliments s’ha disparat i els Serveis Socials ja es veuen venir que hauran de redoblar esforços. Se li gira feina, a l’alcalde, Josep Maria Ribas, i al conjunt del govern municipal.

Les crisis també són una oportunitat. En aquest cas, per revertir unes mesures que no prioritzaven les persones ni l'economia productiva sinó el control dels estats i l'economia financera i extractiva

A Sant Sadurní d’Anoia aquest deteriorament social no es percep, ara per ara, al carrer. També perquè tot just estan sortint del desconfinament. Però s’acabarà notant, sens dubte, és inevitable. L’Ajuntament, no obstant això, té recursos i energia per pal·liar els efectes de l'emergència econòmica i social que es veu a venir. El conjunt del govern independentista (republicans i nacionalistes) que lidera Ribas mostra determinació i energia per afrontar la magnitud de la tragèdia. Ara bé, una altra cosa és si, com a altres municipis, se'ls permetrà fer ús de la totalitat dels recursos disponibles. L'Ajuntament disposa d'una bona situació econòmica gràcies a una bona gestió econòmica i financera a l'anterior legislatura. Disposen d'un notable superàvit i d'un substanciós romanent positiu de tresoreria. Açò és, disposen de diners a la caixa. De molts euros, de fet. Una altra cosa és si efectivament poden disposar d'ells. On és el problema? Doncs en les mesures econòmiques anticrisi, l'anterior, que van ser aprovades al Congrés espanyol pel PP, el PSOE i CiU, que prioritzen els pagaments a la banca i que centrifuguen el dèficit de l'Estat a les comunitats autònomes i els municipis.

Per això era tan determinant que algú, com va fer Gabriel Rufián a l'inici del confinament mentre altres caçaven mosques, exigís la derogació d'aquestes mesures al Congrés espanyol. El govern PSOE-Podemos va atendre, parcialment, la demanda. El republicà, ben assessorat i conscient que no era l'hora de la retòrica patriòtica, inflamada i buida, va actuar pensant en la pedregada que venia i l'afectació que tindria en la vida de les persones. De banderes no es menja, cèlebre frase de Joan Tardà, un dels seus mentors.

L'Ajuntament de Sant Sadurní d'Anoia necessita, ara més que mai, fer ús dels recursos amb què compta. De fer-ne ús amb tota la discrecionalitat possible. La clau és aconseguir que l'Estat deixi de forçar els ajuntaments a amortitzar deute —com ara fa amb les regles d'estabilitat pressupostària— si no fan una inversió financerament sostenible, que ve a ser la trampa (com una mena d'eufemisme) que imposa el govern espanyol per prioritzar els pagaments a la banca. Els ajuntaments, per donar resposta a l'emergència econòmica i social que patiran molts dels seus veïns, necessiten que els permetin també destinar els recursos a despesa ordinària. No pas per gastar per sobre de les seves possibilitats sinó per parar el cop amb els romanents generats. Si no es fa així, passarà que ajuntaments sanejats i amb superàvit que tinguin un deute inferior al 20 per cent (a la franja més baixa) hauran de seguir reduint deute en lloc de poder mantenir els ajuts a les famílies, a la cultura, al comerç local, a la indústria local, als serveis socials o al que sigui. I la paradoxa que, davant la previsible, segura, caiguda dels ingressos aquest 2020, hagin d'endeutar-se el 2021 per pagar les nòmines als treballadors, que ja seria el súmmum dels despropòsits.

Ara és l'hora d'avançar en l'autonomia financera dels ens locals, de premiar els que han fet la feina ben feta, de liquidar unes mesures heretades fa deu anys que només han aconseguit incrementar les diferències socials i empobrir les classes treballadores i mitjanes. Les crisis també són una oportunitat. En aquest cas, per revertir unes mesures que no prioritzaven les persones ni l'economia productiva sinó el control dels estats i l'economia financera i extractiva. I també serà l’hora de fer pinya totes les institucions catalanes per fer-ho possible. I aquí també sorgeixen alguns dubtes. Se sentirà vinculat l’Ajuntament de Barcelona per aquest propòsit? Més dubtes. I la Diputació de Barcelona, tercera institució del país i ens capital de suport als ajuntaments?