Hauria sabut greu, sobretot per la gent de Sabadell, que la ciutat es quedés sense el banc que porta el seu nom, si finalment hagués tirat endavant l’opa hostil del BBVA al Banc Sabadell. La sort de l’entitat han estat els seus accionistes, que entre uns que han cregut que l’oferta econòmica de compra era irrisòria i altres, bàsicament els minoritaris, que han fet prevaldre el sentiment de catalanitat per sobre de qualsevol altra consideració, han etzibat una cleca tan monumental com inesperada —només el 25% ha acceptat l’opa— a les pretensions del banc basc de nom, però ben espanyol d’esperit.

El desenllaç de l’opa és, de fet, un ridícul espectacular per part del BBVA, per la incapacitat manifesta del banc gran de menjar-se el petit. I això que l’interès per fer-ho venia de lluny. El novembre del 2020 les dues entitats van mantenir converses preliminars sobre una possible fusió, però no es va arribar a cap acord i les negociacions es van trencar. El BBVA, que en el seu moment ja havia absorbit la major part de caixes d’estalvis catalanes quan van ser dinamitades pel poder polític espanyol, no s’havia sortit amb la seva a les bones i va decidir intentar-ho a les males, mitjançant l’oferta pública d’adquisició —que és el que vol dir opa— hostil al Banc Sabadell, que va presentar el maig del 2024. De llavors ençà han estat disset mesos d’una de les operacions financeres més llargues i mediàtiques que es recorden a l’Estat espanyol, finalment resolta a favor, aquest cop i tot i que amb matisos, de la banda catalana.

I és que el fracàs en l’intent del BBVA d’absorbir el Banc Sabadell ha estat celebrat pel món polític i econòmic de Catalunya i considerat un “triomf de país” en defensa del teixit financer i empresarial propi. Ningú no posa en dubte l’origen ben català del Banc de Sabadell —amb preposició—, que és com es deia quan el 1881 el van fundar a la capital del Vallès 127 empresaris i comerciants de la ciutat, impulsats pel Gremi de Fabricants de Sabadell, per finançar la puixant indústria tèxtil local i proveir-la de les matèries primeres necessàries per a la producció en condicions més favorables. No va ser fins al 1954, però, que va disposar de la primera oficina en propietat, un edifici dissenyat per l’arquitecte Lluís Bonet que amb el temps es convertiria en la seva seu central, a la plaça de Sant Roc de Sabadell, on curiosament als quatre cantons hi havia instal·lats els quatre poders: l’econòmic (el banc), el polític (l’ajuntament), l’eclesiàstic (l’església) i el popular (l’ateneu).

El banc sempre va maldar per preservar la seva independència i un any abans, el 1953, els accionistes van fer un pacte de sindicació d’accions segons el qual ningú no podia superar el 0,7% del capital social, que inicialment havia estat de 10 milions de pessetes, aportats pels mateixos accionistes. Amb aquest tarannà, el 1965 va començar l’expansió territorial, primer cap als municipis dels voltants de Sabadell, amb oficines noves a Sant Cugat del Vallès, Cerdanyola del Vallès, Ripollet i Castellar del Vallès, i el 1970 arribaria a Barcelona. El 1977 va obrir la primera oficina fora de Catalunya, a Madrid, i el 1978 va començar l’expansió internacional amb la inauguració de la primera oficina a l’estranger a Londres, a la City, seguida de la de París el 1987. L’entitat no parava de créixer, però sense oblidar els principis fundacionals, i va destacar també per ser, a partir del 1986, la pionera a informatitzar la banca a Espanya. I l’any 2000 va començar a operar a Andorra.

Sense fer soroll, el Banc de Sabadell s’havia convertit en un banc català seriós i cada vegada amb més prestigi. Hi havia, tanmateix, una part del nacionalisme català, la que plorava la mort de Banca Catalana i clamava per l’existència d’un banc català, que desconeixia que feia més de cent anys que ja n’hi havia un, que era, a més, de solvència contrastada i que fins llavors havia escapat al control polític de tothom. A partir del 1996, i sobretot amb el nomenament de Josep Oliu com a president el 1999, l'entitat va començar una nova etapa d'expansió, que va tenir els moments claus quan el 2001 va començar a cotitzar a borsa i quan el 2004 va entrar a l’Ibex-35, fets que van representar un canvi radical en la manera de fer del banc. Fins llavors havia estat gestionat per un reduït nombre de famílies de Sabadell, de cognoms coneguts i respectats com els de Casablancas, Corominas, Monràs i el mateix Oliu, i amb aquell moviment la propietat quedaria exposada a l’entrada de qualsevol.

A partir d’aquí, el banc català es va anar transformant en un banc cada cop més espanyol. És cert que Josep Oliu —fill de Joan Oliu, que va ser director general de l’entitat— haurà estat l’artífex de l’etapa de major creixement del Banc Sabadell —amb adquisicions d’entitats financeres més petites a Espanya, Europa i Amèrica—, però també, en paral·lel, de la de major descatalanització i espanyolització del banc. El punt culminant es produeix quan el 5 d’octubre del 2017 decideix traslladar la seu social a Alacant després que el dia 2, l’endemà del referèndum d’independència del Primer d’Octubre, diverses empreses de l’Estat espanyol com Renfe, Adif, Puertos del Estado o Radiotelevisión Española retiressin milers de milions de dipòsits per pressionar-lo precisament a marxar de Catalunya. El govern espanyol, en aquell moment en mans del PP, feia la mala jugada a Josep Oliu, i això que era membre del Fòrum Pont Aeri, un dels lobbys empresarials que més s’ha destacat contra la causa independentista.

El canvi de seu li va provocar una forta retirada de fons per part d’impositors catalans en senyal de protesta

El canvi de seu, que a sobre l’entitat va pretendre justificar amb l’excusa de garantir la seguretat dels seus dipòsits i clients arran del procés d’independència, no li va resultar, però, innocu i li va provocar també una forta retirada de fons per part d’impositors catalans en senyal de protesta justament per la sortida de Catalunya per raons polítiques. I, curiosament, el retorn de la seu social al domicili central del número 20 de la plaça de Sant Roc de Sabadell d’on mai no hauria d’haver marxat, aprovat pel Consell d’Administració el 22 de gener del 2025 en plena tramitació de l’opa del BBVA, és, encara que sembli mentida, el que ha salvat finalment el banc. Perquè institucions, partits, empresaris, sindicats i sectors econòmics i socials catalans han tancat files unànimement al voltant de l’entitat per la seva rellevància simbòlica i pràctica dins l’economia de Catalunya. El sentiment de pertinença ha pesat més que altres consideracions.

Ara el Banc Sabadell haurà de decidir si vol reforçar el seu paper en el marc de l’economia catalana o continuar fent de comparsa a l’escenari espanyol amb el risc que el peix gros intenti tornar-se’l a menjar quan li vingui de gust. Josep Oliu ha salvat el primer round, però ha de vigilar que no passi de ser qui va fer créixer més el banc a ser qui el fa desaparèixer. Ha vingut ben just, però ara com ara el Banc Sabadell es queda a casa. De moment.