Ha reaparegut José María Aznar, que és una cosa que fa de tant en tant, i al marge de seguir l’estela de Felipe Gonzalez —convertits en aquells “mirons d’obres” que en saben més que el paleta— ha despertat les passions habituals. Ho va dir Iñaki Gabilondo: “Aznar sacó lo peor de mi”. L’expresident espanyol té la capacitat de no deixar mai a ningú indiferent. Cosa que ja és una capacitat en ella mateixa.
El cas és que ha reaparegut Aznar i cada vegada que ho fa hi ha gent a qui li fa molta gràcia. Abans era el bigoti, ara és la seva absència. Que si s’assembla a Lord Voldemort, que si els seus abdominals, que si cada vegada vocalitza menys. Però Aznar, que potser fa molta gràcia, té una idea d’Espanya. Aznar sap que si surt a parlar, té ascendència tant en el seu partit com en part de la societat. Fixeu-vos que el PP d’Alberto Núñez Feijóo hagués pogut reaccionar demanant, com va fer Rajoy en el seu moment, un pacte d'estat al PSOE perquè governés el PP, que va guanyar les eleccions. Tenia l’argument que no podia quedar en mans del colpista Puigdemont. El PP hauria pogut fer una campanya furibunda. Però no ho va fer. No sé si perquè van quedar massa tocats, convençuts com estaven de la victòria, o pel tarannà de Feijóo, que potser va confiar que ell podia tenir els vots de Junts. Però no van iniciar la campanya a la qual la dreta, i no tan dreta, mediàtica s'hauria sumat amb ganes. I ara el que ha passat és que l’ala més dura del PP, la que encarna Aznar i segueix Isabel Díaz Ayuso, han marcat el camí. Feijóo ho tindrà molt complicat superat el debat d’investidura.
El pacte del Majestic continua sent el peix més gros que l’autogovern de Catalunya s’ha endut al cove
Però, a més, Aznar marca la línia de la dreta en general i dels qui comparteixen la seva visió d’Espanya. El PSOE —i Sumar— havia aconseguit imposar el marc de l’amnistia. Almenys de parlar-ne. Però l’exlíder del PP vol canviar aquest marc, vol que els votants i el mateix PSOE, pensin en un elefant. Ha fet bé el PSOE de sortir a discutir les paraules d’Aznar. Si no, li menjaran el que ara se’n diu relat.
Aznar, doncs, sap la capacitat que té encara d’imposar les seves idees. Aznar és partidari de les idees fortes. I, és curiós, perquè ningú com ell ha donat tant poder als anomenats nacionalismes perifèrics. El pacte del Majestic continua sent el peix més gros que l’autogovern de Catalunya s’ha endut al cove. Però, amics, això ho poden fer els falcons. Els falcons fan la pau. I la guerra. Una amnistia i un pacte com el que busca l’encara anomenat independentisme català, no es pot fer sense la participació del PP. Hi pot haver amnistia, sí. Català al Congrés, sí. El traspàs de Renfe, sí. Però un pacte per canviar l’arquitectura institucional, un pacte que ens porti a una segona transició, al reconeixement del dret a decidir, a totes aquestes coses, no es pot fer amb un simple acord d’investidura, no es pot fer per simple necessitat aritmètica. I Aznar li està dient al PP i a la dreta que ni parlar-ne. Aznar està acotant l’abast dels canvis. El terreny de joc. Aznar està dient que el model d’Estat, el que va dibuixar després del pacte del Majestic, no es toca. I no es tocarà. Aznar ha activat la vàlvula de seguretat.