Ahir divendres, Cadena Ser va organitzar un debat electoral sobre les eleccions madrilenyes del 4-M. La cosa ja va començar malament, doncs el PP es va negar a debatre car —com la líder popular va dir el dimecres anterior a Àngels Barceló— tenien més coses a fer que debats (“No estoy de acuerdo con que estemos todo el rato los mismos debatiendo sobre los mismos temas”; a partir del minut 27).

Sigui com sigui, el debat es va dur a terme i la candidata ultradretana per Madrid, com es de veure en el vídeo a partir del 12’ 45” va posar en dubte, en to entre burleta i condescendent, la versió sobre les amenaces que va patir Pablo Iglesias, en forma de bales enviades en un sobre —i, de pas, s’ha estalviat, condemnar idèntiques amenaces patides pel Ministre de l’Interior i per la Directora de la Guàrdia civil—. Això ha irritat Iglesias i, com la ultradretana no es desdeia, sinó que es ratificava, va abandonar el debat.

Abans de continuar, només un recordatori, en especial pels que diuen que cal tenir més paciència davant l’extrema dreta. Pensin per un moment en quinze anys enrere: què no hagués passat si, en un debat electoral públic, un dels concurrents hagués posat en dubte la tramesa d’un sobre amenaçador, amb bales, a un altre candidat per part d’ETA. Encara n’estaríem parlant i el procés per apologia del terrorisme hagués estat endegat als 10 minuts.

es presenten com a víctimes dels que es diuen demòcrates, qui, al cap i la fi, segons els quasi feixistes, són en realitat uns dictadors. Demagogs, mentiders, victimitzats. Aquesta és la trinitat de la ultradreta.

Dit això, com se les gasta l’extrema dreta és una cosa ben sabuda des dels anys 30. Trump, Bolsonaro, Le Pen —pare i fill— o Salvini ho han posat al dia: cridar, mentir sense cap mena de vergonya, cada dia dir-la més grossa i, malgrat els desmuntatges de les seves mentides, repetir-les fins que no es senti altra cosa. Tot reblant el clau: es presenten com a víctimes dels que es diuen demòcrates, qui, al cap i la fi, segons els quasi feixistes, són en realitat uns dictadors. Demagogs, mentiders, victimitzats. Aquesta és la trinitat de la ultradreta.

No veure que aquest és el discurs de Vox, sostingut pel PP i C’s —doncs el reclamen perquè recolzi els seus governs— és ceguesa o ingenuïtat. En aquest context, no era difícil preveure que, abans o després, aquests tòxics extremistes aprofitarien els espais públics per llençar la seva metzina ideològica. Ahir va succeir a plena llum del dia.

Em costa creure que el debat durés encara una hora llarga més. Certament, no sé com hagués reaccionat jo. No me les vull donar ni de saberut ni de milhomes, però fa mal, molt de mal, a l’ètica i a l’estètica, que la resta de participants es limitessin a criticar la ultradretana per la seva no-burla envers les amenaces de mort a Iglesias —i a Marlaska i a Gámez —. No crec que seguir una hora més amb l’ofensiva senseraó els hagi reportat cap benefici, ni moral ni electoral.

S’imposa una reflexió pública sobre el necessari cordó sanitari a l’extrema dreta que, a Catalunya, el PSC ja va trencar fa uns dies. O és posada al seu lloc, que és el dels lliberticides sense escrúpols, o en patirem tots les conseqüències. I no és una resposta adient suspendre, com alguns mitjans han anunciat, els  debats electorals pendents. Llevat dels mitjans públics, sotmesos a una mètrica electoral delirant, si els mitjans privats els organitzen —no hi estan obligats— poden fer-ho com vulguin. Amb la mateixa llibertat que Díaz Ayuso ha evitat els debats —la por guarda la vinya—, cosa que trenca ja una teòrica igualtat, es poden organitzar els debats com es vulguin, tot deixant a casa a qui només intoxica i de qui cal prendre distàncies.

Alguns sectors democràtics afirmen que no es pot marginar l’extrema dreta, que no se li pot imposar un cordó sanitari. Certament, admeten, les seves proclames puden. Ara bé, per respecte als seus votants s'ha d’oferir als seus representants el lloc que els correspon.

La raó última de la ultradreta no és altra que l’abolició del sistema democràtic. Comença pels més febles —els forans— i acaba amb tots aquells que no li siguin afins.

Tinc aquest pensament per una aporia. Per què? Doncs perquè si els electes dels ultradretans diuen el que diuen, és perquè els seus votants s’hi identifiquen i, és clar, pensen igual. La raó última de la ultradreta no és altra que l’abolició del sistema democràtic. Com ha demostrat una i mil vegades. Aquesta abolició del sistema democràtic —o la construcció d’un a la seva mida— passa, com sabem, per la liquidació, si cal física o civil, dels oponents. Comença pels més febles —els forans— i acaba amb tots aquells que no li siguin afins.

En aquestes circumstàncies cap respecte ni per electors ni per elegits. No vull haver de lamentar-me com Martin Niemöller, de que ningú ve a salvar-me quan vinguin a per mi.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat
Girar full
Opinió Girar full Joan J. Queralt