Va ser una delícia conèixer i fer amistat amb Colm Tóibín a la Barcelona dels darrers setanta. Per mi, té la fascinació d’aquelles rares relacions que tens amb algun famós que no ho era quan el coneixies, essent com és avui un dels grans escriptors irlandesos, si no el més gran. Per mi, sempre serà el jove inquiet que s’amarava de cultura i tabac i gaudia com ningú en sentir cançons cantades en català, idioma que domina a la perfecció. Era un client fix del bar Tales, al carrer Ciutat —no sé exactament per què—, i del restaurant Portalón de Banys Nous, on, per molt senzill que fos el menú, a un irlandès condemnat al soporífer irish stew li devia semblar el Reno. Fins i tot vaig tenir l’experiència de patir amb ell un atac amb còctels Molotov al seu pis de la cantonada d’Avinyó amb Escudellers. Sort que tenia preparada una galleda d’aigua i les explicacions que m’estava donant sobre Mahler només van quedar interrompudes uns pocs segons mentre morien les flames que havien irromput sota la porta. No se li sentí cap exclamació, ni aparentment l’afectà cap taquicàrdia. Seguia concentrat en Mahler.

Però l’avís del qual vull parlar en aquest escrit no té res a veure amb molotovs anarquistes, sinó amb les germanes del Colm, que mai no vaig conèixer. Ell en parlava sovint. Eren —potser ho són encara— mestres de gaèlic en una escola d’Enniscorthy, poble natal del Colm al comtat de Wexford. En Colm ho tenia clar. M’avisava que s’havien de fer tots els esforços per assegurar que Catalunya no perdés l’idioma com havia passat amb el gaèlic a Irlanda. I això que el català era ben present a la Barcelona d’aleshores. Em deia que les seves germanes es queixaven que “si al nen terrible de la classe li queia un petard a les mans, segur que el faria petar a la classe de gaèlic”. Amb això, en Colm, que sense ser nacionalista mostrava una gran simpatia envers Catalunya i el català —només cal llegir el capítol d’Homage to Barcelona que parla del rei emèrit—, avisava què ens podia passar. I que ara, tràgicament tard, trobem que ha passat.

Colm Tóibín avisava que s’havien de fer tots els esforços per assegurar que Catalunya no perdés l’idioma com havia passat amb el gaèlic a Irlanda

Al meu provocador article “Sobreviurà l’euskera al català?”, jo ja hi apuntava algunes de les raons que porten el català a aquest estat lamentable. Ho comparava amb la situació al País Basc, no pas perquè l’estat de la llengua hi estigui més assegurat, sinó perquè considero que allà tenen en marxa algunes estratègies que aquí han brillat per la seva absència. Em refereixo a estratègies que als bascos els han servit per mantenir a ratlla l’extrema dreta (Ciutadans no hi existeix i Vox té la mínima expressió), malgrat els estralls socials causats per l’encara recent presència d’ETA. D’acord, la presència de l’euskera encara és minsa. Però mentre nosaltres baixem, ells pugen, perquè han vist la necessitat d’activar mecanismes que asseguren una opinió pública prou favorable, força debat a l’entorn de l’idioma i una dinàmica d’exercir pressió damunt els pares per apuntar voluntàriament els seus fills al model D d’ensenyament, l’únic que assegura un aprenentatge de l’euskera més enllà dels problemes de diglòssia i substitució lingüística que comparteixen amb nosaltres.

Fa anys que no parlo amb en Colm i només segueixo a distància la seva prodigiosa carrera de novel·lista. I tampoc és que les nostres fossin converses gaire “tècniques” pel que fa als idiomes. Cap dels dos érem ni som experts com el meu germà. Però si ell em demanés avui què dimonis ha passat amb la llengua catalana a la seva estimada Barcelona, jo li parlaria de les actituds i dels errors d’interpretació que vam cometre a la Transició. Aleshores tothom es va pensar que amb l'escola catalana, TV3 i Club Super3, tot ho tindríem fet. Perquè portem massa anys sense parlar dels perills, sense a penes debat i sense l’existència d’un gran motor visible —com el que tenen a Euskadi— per cridar la població a optar per la immersió lingüística en basc a l’educació. Quan observo i escolto la massa de pares i fills que s’agombolen davant l’escola del davant de casa (i visc a l’Empordà), no sols em resulta esfereïdora la manca de català que s’hi percep, sinó la manca d’una dinàmica vigorosa d’incidència que sensibilitzi els pares perquè aprenguin la llengua que aprenen els seus fills. És rocambolesc, però la veritat és que l’escola s’ha convertit en una mena de temple on als alumnes se’ls educa en un idioma que rarament usaran fora, ni entre ells. No passa res, ni en un sentit o altre. No vull dir que no hi hagi voluntariat, parelles lingüístiques, correllengua i algun curs de català. Però tot sembla que es desenvolupi en un àmbit marginal, sovint funcionarial, sense aparell publicitari ni prestigiant. És un fenomen, si se’m permet, quasi del tot mancat d’un esperit visible de concelebració social en favor del procés d’integració a l’idioma. Fins i tot conec nord-europeus residents a la Vall d’Aro que tenen la impressió que no tenim interès que aprenguin català. És de bojos. Sort que l’any que ve es farà un Gran Congrés del Català per trencar la tendència. O no? Seguiran obviant aquesta problemàtica els consellers de Cultura i Educació, centrats com estan en el complex de la multiculturalitat i en l’absurda batalleta del 25%. Esperem que algun dia, algú vegi la necessitat de provocar la revolució —d’actituds, comportaments, prioritats i necessari desacomplexament— que els cal per no perdre la roda de quebequesos i flamencs, cada dia més avançats que nosaltres. Algun dia caldrà posar-nos al nivell dels idiomes minoritzats que encara tenen alguna possibilitat de sobreviure. I quan ho fem, serà en atenció als antics consells del gran Colm Tóibín. A veure si estem a temps de recollir-ne els avisos.