Potser no o potser sí que és un títol provocador. Però la situació difícil d’ambdós idiomes més la polèmica que finalment ha esclatat al voltant del 25% de castellà ―i certes comparacions que s’han fet amb el model lingüístic basc― conviden a analitzar les diferències que existeixen entre les dues polítiques lingüístiques que s’han aplicat al País Basc i a Catalunya de la Transició ençà. I ho faig, en aquest sentit, aportant la meva experiència de més de 25 anys viscuts al País Basc.

L’euskera tradicionalment ha estat considerat un idioma més amenaçat i complicat d’aprendre que no el català. I potser per aquesta mateixa raó els bascos han hagut d’adoptar actituds i picar molta pedra per defensar el seu patrimoni lingüístic. Atès el continuat supremacisme del castellà ―el consagrat a la Constitució i l’impulsat per terra, mar i aire des de Madrid― ja des d’abans de la Transició van haver de dissenyar una estratègia realista basada en un intens cultiu de l’opinió pública i en l’acció i mobilitzacions de potents entitats populars (AEK i la gran xarxa d’ikastoles creades pels mateixos pares). Algú potser deu veure negatiu que els polítics bascos descartessin la immersió, deixant en mans dels pares l’elecció d’un dels tres models idiomàtics (un dels quals és pràcticament segur que no produirà nous bascoparlants efectius). Però era una mala decisió?

Per respondre a aquesta qüestió, cal apuntar que la decisió comportaria importants avantatges col·laterals visibles amb el temps. En primer lloc, significaria la permanent existència al si de la societat d’un tossut motor per exercir la necessària pressió social ―governamental i popular, alhora― per convèncer els pares que apuntessin els fills al model D en euskera de la immersió.

Havent viscut més de 20 anys al País Basc, dono fe de l’activitat d’aquest “motor” en forma d’una gran mobilització permanent. Veia els grans anuncis que lluïen els autobusos a favor del model D a l’hora de les matriculacions, la gran capacitat de convocatòria a la Korrika (el popularíssim Correllengua basc) o els extraordinaris festivals territorials a favor de les ikastoles que col·lapsaven les carreteres basques, cinc cops a l’any, amb centenars de milers de participants. En paral·lel a això, existia el fenomen de milers de futurs pares no-bascoparlants ―sobretot mares― que s’esforçaven a aprendre l’idioma per adreçar-se als seus fills quan nasquessin. I potser el fet més important era que tot aquest procés era ben públic, una causa àmpliament compartida i popular, fins i tot entre els qui no dominaven l’idioma.

Els bascos, picant pedra, han aconseguit que el verí supremacista del tipus que Ciutadans ha aconseguit d’escampar per Catalunya sigui una xacra molt més acotada

Un altre avantatge col·lateral d‘aquesta política de “causa popular” era que l’oposició al basc, d’un sector de la població, quedava força inhibida. No quedava bé. El basc sempre ha aconseguit de mantenir una imatge “simpàtica” malgrat que, com a Catalunya, s’exigís un coneixement de l’idioma per accedir a determinats llocs de treball. L’aresta de la “imposició” sempre quedava força endolcida pel clima social favorable que l’idioma ha aconseguit de crear-se. Aquesta dinàmica ha fet que, al llarg dels anys, ni Ciudadanos ni Vox hagin pogut arrelar com a opcions polítiques alimentades per una oposició a un idioma “imposat”.

Algú podrà argumentar que el moviment proeuskera té més resultats en el camp publicitari que no en el seu ús social efectiu; o que l’oposició a l’euskera és menor que al català a Catalunya atesa la presència més precària. El cert, però, és que l’euskera avança, poc o molt, i que el model D ja és molt majoritari en tots els territoris, fins i tot en àrees on fa 50 anys la llengua havia quedat força arraconada. El cert és que els bascos, picant pedra, han aconseguit que el verí supremacista del tipus que Ciutadans ha aconseguit d’escampar per Catalunya, sigui una xacra molt més acotada.

A Catalunya, malauradament, tenim una situació ben diferent. Segons totes les enquestes, el català retrocedeix ostensiblement. Es diu que és per la immigració. Però, ben mirat, al País Basc els índexs d’immigració no són pas tan diferents. Penso que les respostes les hem d’anar a buscar en l’actitud de confiança cega que es va instal·lar entre nosaltres a la Transició veient el miratge d’unes “oportunitats” que aparentment ens oferia el règim del 78 per consolidar l’idioma. Al principi quasi tots hi caigueren (als qui ho advertíem ningú ens ha fet cap homenatge) perquè els primers resultats semblaven bons. Els governs del MHP Pujol van introduir amb molt d’èxit un sistema de recuperació de l’idioma basat en la immersió i uns mitjans de comunicació públics en català, acompanyats per campanyes com la Norma o “El català, cosa de tots”, que obrien un període d’esperança després de quaranta anys de dictadura i bandejament de l’idioma.

Però n’hi havia prou amb aquesta política per assegurar-ne el futur? Quines garanties s’oferien dins un règim “autonòmic” en què la presència de franquistes i l’aversió al multilingüisme eren ben palpables? Aviat tindríem la resposta en les declaracions de Suárez al París Match, en la propagació governamental del blaverisme valencià, en el 23-F, en la prohibició del català a les Corts i en l’exclusió del català de l’oficialitat europea, un cop rere l’altre. Per altra banda, per què hi havia tant de consens a ocultar-nos que la mateixa base jurídica en què se sustenta el català ―un idioma legalment prescindible fins i tot al seu propi territori― era irrisòria davant de la que blinda el francès al Quebec i a Ginebra o el neerlandès a Flandes? Diguem-ho ben clar: un idioma “autonòmic” no té futur ni aquí ni enlloc. Potser divulgar-ho, sense enganys, tindria algun efecte positiu. Per altra banda, es va crear una situació interior perillosa que pocs van saber identificar a temps. La normalització lingüística havia adquirit un caràcter institucional, un aire de maquinària burocràtica que “imposava” una llengua que els contraris falsament percebien com la llengua “del poder”, inclús d’una classe social (gràcies, Jordi Solé Tura). Va ser aquesta escletxa que van fer servir els catalanòfobs Rivera i Arrimadas per engegar la guerra a la llengua i a la identitat catalana, ben acomboiats com es veien pels poders de l’Estat i els seus mitjans. Però cal insistir que només els va resultar possible per culpa de l’autodesmantellament d’un moviment reivindicatiu fort i popular de la llengua, que hagués pogut deixar per irrisòries les seves proclames rocambolesques. Llargs anys de cofoisme autonomista generat pels consellers de Cultura de torn ―aquí destaquen les escandaloses rodes de premsa binàries del conseller Pujals― ens deixaven desarmats davant la demagògia hiperfinançada de Rivera. Amb un Òmnium encara caspós, sense la permanent cobertura publicitària dels bascos, no es va saber posar resistència a un neofalangisme que revifava la inèrcia catalanofòbica de segles d’odi a Catalunya. S’havia deixat perdre l’efecte de “simpatia” general que s’havia guanyat el català víctima de la dictadura franquista. Quedàvem exposats a l’espantosa cantarella del “hacen lo mismo que Franco imponiendo su idioma”, sovint proclamada per suats admiradors del Caudillo! Què importa una certa contradicció quan tots els arguments et ponen?

Hem anat massa sobrats massa anys tot permetent que es creï una desafecció o indiferència social al voltant del català. No hem sabut trobar el punt d’equilibri entre causa emocional i inèrcia funcionarial

El cert és que en ple segle XXI, ens trobàvem amb la rocambolesca paradoxa que una filla de policia opressor, en lloc d’haver-se d’amagar sota les pedres ―com passaria en qualsevol país sanejat i democràtic del món― podia triomfar com a “política de centre” que exigia “llibertat” contra els bàrbars catalans. O que inclús podia exigir una redefinició de què és un “català” sense admetre que ho feia donant per legítims tots els fets consumats d’una dictadura, és clar. Feia exactament igual que allò que denunciava Malcolm X en parlar dels mitjans de comunicació: “Si no vas amb compte, et faran estimar l’opressor i odiar l’oprimit”. No va ser exactament el que van fer els mitjans de comunicació espanyols per catapultar Rivera a la fama? I el que fan avui a Canet?

Avui encara ens trobem en aquest paradigma de percepció equívoca. Òmnium Cultural i Plataforma per la Llengua han crescut molt, sí, i s’han convertit en defensors visibles del català. Però al contrari que els moviments bascos de primera hora, avui tenen escasses possibilitats d’incidir en l’opinió pública castellanoparlant, entre la qual hem permès que es divulgui una indubtable hostilitat. I és perquè hem estat tous i cofois, no pas durs i ferms! Hem anat massa sobrats massa anys tot permetent que es creï una desafecció o indiferència social al voltant del català. No hem sabut trobar el punt d’equilibri entre causa emocional i inèrcia funcionarial.

El resultat més evident de tot aquest procés és que hem deixat que arguments anticatalans facin fortuna, no sols a Madrid ―fet més o menys inevitable―, sinó allà on fa mal, entre nosaltres. Així ens poden assetjar cínicament amb el 25% educatiu quan el percentatge de català present en jutjats, empreses, patis d’escola, etiquetatge, policia és pràcticament residual. Patim d’una inoperància a l’hora de respondre-hi, perquè la musculatura mobilitzadora la tenim flonja i rovellada de fa dècades. Ens resulta inaudit, sorprenent, que el català sigui una cosa per la qual hàgim de lluitar, dinàmica que crèiem superada a la primera Transició. Els funcionaris no hi són per a això?, ens demanem. Fa autèntica feredat que encara hi hagi il·luminats que parlin de “guetos castellanoparlants” quan el gueto, sense cap mena de dubte, som els catalanoparlants. Massa anys ho hem confiat tot a una escola catalana pensant que la immersió practicada pels nostres soferts mestres ens ho solucionaria tot. No hem tingut en compte que el que fa funcionar un idioma té molt més a veure amb la societat, l’economia i les oportunitats mediàtiques i comunicatives (oci juvenil, oferta televisiva, cinema, internet, meritocràcia cultural) que no amb l’escola i les lleis, oimés quan aquestes darreres no són aplicades per l’administració autonòmica i esporuguida que patim. Tot això ha estat possible perquè durant dècades ha estat quasi del tot absent el debat sobre el català. Només hem actuat a la defensiva ―com ara amb el 25%― sense veure el perill que ens venia irremissiblement a sobre i sense aprofundir en les causes de la minorització social de l’idioma. No ens hem adonat que sense socialitzar massivament les actituds, els arguments i les consignes de comportament que calen per revertir la situació, no tindrem futur com a societat catalanoparlant, ja no diguem com la cultura emancipada que somiaven els modernistes. No sé si l’euskera sobreviurà al català, que també ho té fumudíssim. Però el que és segur, seguríssim, és que si no ens posem les piles ara i ordim un pla intel·ligent d’emergència per aturar el declivi, perdrem l’idioma com els irlandesos i els occitans. Tant de bo m’equivoqui.