Amb Motomami va passar el mateix: una nota de veu de la seva àvia en català perquè no fos dit, les engrunes necessàries per a continuar alimentant el miratge. Parlar i escriure sobre l’ús lingüístic i dels referents catalans de la Rosalia pot semblar un debat acotat, personalitzat i, en conseqüència, de poca rellevància, superficial. Però en la manera com els catalans ens hi relacionem i en les esperances que estem disposats a dipositar en qui, al cap i a la fi, és una artista catalana que ha guanyat fama cantant en castellà, s’hi revelen trets fonamentals de la manera com ens veiem a nosaltres mateixos. I de tot allò que, per una mica de reconeixement, estem disposats a acceptar. Igual que va passar amb Motomami, la caiguda és estrepitosa perquè, assedegats d’ídols que encarnin una catalanitat desacomplexada davant del món, tendim a projectar les nostres ambicions en qui, com a mínim, sembli no avergonyir-se de la seva catalanitat. Aquest “com a mínim” és més descriptiu del moment polític, de l’estat d’ànim i de l’autoestima dels catalans que totes les columnes d’opinió que heu llegit aquí aquests darrers tres anys.
Sembla que fer cantar l’Escolania de Montserrat en castellà, però, ha trencat aquest joc de miralls. O que l’ha trencat per a una part de la base fan catalana que estava disposada a excusar-li certes coses emparant-se en les circumstàncies de la indústria, o de la cultura, o de la globalitat. Entenc l’impacte i la sensació d’escàndol i humiliació. De vegades, em sembla que dir que Montserrat és un símbol de la nació catalana és fer curt: Montserrat n’és el bressol i, encara ara, per a molta gent, fins i tot per als qui tenen la fe distreta o endormiscada, és el refugi on cercar fortalesa espiritual quan el món no ofereix res prou sòlid. Al cor i al cap de molts catalans, creients o no, Montserrat és el punt fix que roman perenne i que ofereix esperança quan la política ens passa per sobre. De vegades, ho és d’una manera que fa oblidar als ateus i als agnòstics que, a part d’encarnar un símbol nacional, Montserrat és un monestir marià.
Magnòlies sobre la nostra tomba per a explicar en quin moment ens trobem i quatre versos en català a Divinize perquè no sigui dit
Amb les celebracions vinculades al mil·lenari, però, s’ha evidenciat —o se’ns ha recordat— que Montserrat no és una institució aliena al moment polític del país, i que, per tant, les renúncies de la política tenen conseqüències institucionals més enllà de les institucions que considerem estrictament vinculades a la política. Avui, a Catalunya hi impera una autopercepció —fruit de la minorització, de la reculada del braç polític que deia voler alliberar-nos i de la pacificació socialista— que impedeix oposar resistència als cants de sirena de l’espanyolisme banal. Així les coses, les conseqüències de renunciar a la catalanitat —o de fer-la de menys, o de no lluir-la mai amb un orgull de nació normal, o de convertir-la en una circumstància residencial— semblen sempre assumibles i, fins i tot, desitjables. La Rosalia proposa i a Montserrat hi estan predisposats: magnòlies sobre la nostra tomba per a explicar en quin moment ens trobem i quatre versos en català a Divinize perquè no sigui dit.
La manca d’autoestima ens fa veure miratges, però ni la Rosalia ni Montserrat —potser la Mare de Déu, sí— ens salvaran d’un forat que hem cavat, en certa manera, nosaltres mateixos. Que això és així ho explicita la decepció, potser un punt sobreactuada, de molts dels qui havien confiat la missió de situar Catalunya al lloc de món que li correspon a la col·laboració amb l’Escolania. Però si et sorprèn que qui es projecta en castellà no entengui —o no vulgui entendre— el grau de perversió de col·laborar amb l’Escolania en castellà, és que qui té un problema ets tu. La sensació de corrupció del que és propi, de venda del que considerem sagrat i de menysteniment als referents dels catalans hauria de servir per trencar aquesta roda desesperada de cerca d’ídols a qui entronitzar i després destruir-los quan es revelen com el que són; aquesta obsessió absurda per agafar els mínims i fer-los passar per màxims, per traspassar una responsabilitat que també és nostra. Però el context actual hi mena, i no tothom està disposat a deixar caure la bena dels ulls.
Fins a cert punt, és una pena que el debat sigui aquest, bo i que el considero indefugible. Escric que és una pena perquè la valoració de Lux en termes estrictament musicals queda relegada, tot i que algunes veus de la clàssica del nostre país han parlat de tòpics suats i solucions efectistes. El cas és que una negació de les arrels feta passar per intimitat, un viatge cap endins obviant una part del que duus a dins, sempre tindrà un punt de sobreactuació i superficialitat, però cal autoestima per a veure-ho. A la vida, a l’espiritualitat, a la música, a la política, sempre cal una mica d’autoestima per a veure-les venir i per a veure's a un mateix. Tant de bo que quan la Rosalia publiqui el següent àlbum, no calgui escriure una altra columna com aquesta, però tot sembla indicar, estimats lectors, que això no serà així.