La presència de l'anomenada Audiència Nacional (AN) a l'organigrama judicial de l'Estat espanyol constitueix una de les anomalies més resistents a la plena democratització del poder judicial. Des d'una perspectiva catalana, gallega o basca, la supressió d'aquest tribunal no és una mera qüestió d'organització administrativa, sinó un imperatiu ètic i polític per a aquells que defensem que la justícia, per a ser democràtica, s'ha de realitzar en la proximitat de la ciutadania i respectar el principi del jutge ordinari predeterminat per la llei.

L'AN va néixer el gener de 1977 com a successora directa del Tribunal de Orden Público franquista (TOP). Aquesta mutació, realitzada sense solució de continuïtat, va permetre que l'estructura d'excepció del franquisme sobrevisqués en el cor de la democràcia. L'article 152.1 de la Constitució assenyala que el Tribunal Superior hauria de ser la cúspide de l'organització judicial en l'àmbit territorial de Galícia, Euskadi i Catalunya (destinataris singulars d'aquest article via Disposición Transitoria Segunda de la norma constitucional estatal). Tanmateix, l'existència de l'AN buida de contingut aquesta arquitectura i crea una via paral·lela que centralitza a Madrid allò que hauria de ser jutjat a Catalunya, Galícia o Euskadi.

Des de l'òptica de les nacions sense estat, l'AN ha operat històricament com un tribunal excepcional. Si en el passat va ser el fòrum per a la lluita antiterrorista —amb interpretacions extensives del tipus penal que sovint van vulnerar drets fonamentals—, la desaparició d'ETA el 2011 va girar la seva justificació actual cap a una competència “elàstica” sobre delictes econòmics, de corrupció o contra la Corona. Aquesta centralització no respon a criteris d'eficiència, sinó a una desconfiança sistèmica cap a la perifèria. Sembla emetre's el missatge que els tribunals gallecs, catalans o bascos no estan prou preparats o no són prou fiables per jutjar les grans causes que afecten el nucli fonamental de l'Estat.

Desapareguda ETA el 2011, l'AN va continuar sent l'escenari on l'Estat va dirimir els conflictes derivats de l'independentisme, destacant un ús extensiu del concepte de terrorisme, un ús de la presó preventiva com a eina de pressió abans del judici i una praxi d'absolucions tardanes.

Exemples d'aquest desviacionisme judicial en són la desproporcionada acusació de delictes de terrorisme a 12 membres de Causa Galiza i Ceivar el 2015, que no van ser absolts fins al 2020; l'assumpció primària de la causa contra els independentistes catalans Jordi Sànchez i Jordi Cuixart, aleshores presidents de l'ANC i d'Òmnium Cultural; l'acusació de terrorisme a nou membres dels Comitès de Defensa de la República (CDR) catalans i a determinades persones acusades de terrorisme per les protestes de l'aeroport barceloní del Prat de Llobregat (Tsunami Democràtic). També, a Euskal Herria, la suspensió de Herrira (organització de suport a presos bascos) el 2013 o les desmesurades penes de presó del cas Altsasu, malgrat que l'AN va descartar el delicte de terrorisme que va justificar atreure el cas des de l'Audiència de Navarra. Aquesta desproporció absoluta de penes va ser també evident a la causa de Resistencia Galega, amb les condemnes del 2013 per a Vigo i Domínguez Fiallega (18 anys de presó i 28 d'inhabilitació cadascun) i Santos i Osorio (10 anys de presó i 20 d'inhabilitació cadascun).

L'AN ha abusat, a més, de la presó preventiva i del retard de les causes en empresonar 643 dies l'expresident del FC Barcelona Sandro Rosell, o en posposar indefinidament l'enjudiciament del president Pujol des del 2012, fent servir aquest retard contra el sobiranisme català.

En desplaçar el procés a centenars de quilòmetres, no només s'encareix i dificulta la defensa tècnica, sinó que s'extreu el conflicte del seu context social i cultural

La vulneració del principi constitucional del jutge ordinari predeterminat per la llei és flagrant. El fòrum del lloc on es comet el delicte és una garantia d'imparcialitat i de dret a la defensa. En desplaçar el procés a centenars de quilòmetres, no només s'encareix i dificulta la defensa tècnica, sinó que s'extreu el conflicte del seu context social i cultural.

D'altra banda, l'AN no només és competent en l'àmbit penal, sinó també en el contenciós administratiu i social. Les successives versions de la Llei orgànica del Poder Judicial han anat atribuint competències en aquests sectors per garantir la recentralització de l'actuació administrativa i de la praxi social, en perjudici de l'autonomia política i administrativa i de la territorialització de la negociació col·lectiva.

Catalunya, Euskadi, Galícia i, sens dubte, altres territoris de l'Estat compten amb professionals de la magistratura i de la fiscalia d'una solvència contrastada per assumir qualsevol repte jurídic, per complex que sigui. Suprimir definitivament l'AN seria un gran avenç cap a la normalització democràtica, significant l'aposta per un model on la proximitat sigui la garantia de la llibertat, eliminant aquest enclavament de centralisme jurisdiccional que actua com un dic enfront del reconeixement de la plurinacionalitat.

El moment tècnic (i no el polític; ja saben vostès que ni a la dreta ni a l'esquerra espanyoles mai els va bé aquesta agenda) és avui dia molt apropiat, per l'absolut bloqueig que viu actualment l'AN, particularment en els seus ordres penal i contenciós administratiu. La supressió de l'AN és un deute històric amb les nostres llibertats nacionals i amb el dret de la ciutadania a ser jutjada pel seu jutge natural, sense excepcionalitats de cap mena.