Per sort o per desgràcia, sempre he tingut amics espanyols. Quan dic espanyols, vull dir espanyolistes. No hi ha ningú més nacionalista que un espanyol, per molt que s’entestin a connotar el mot negativament per aconseguir associar el nacionalisme català amb els pitjors episodis de la història recent. El fet és que fa dies que molts d’aquests amics i coneguts espanyols —que no es coneixen entre ells— se m’acosten articulant la mateixa cantarella, una que diu: “M’agrada, aquesta, l’Orriols. A les pròximes eleccions potser la votaré”. No sé quanta veritat hi ha en això que diuen. No sé si ho fan des d’algun altre lloc que des de la voluntat de buscar algun punt en comú amb qui escriu, amb l’interlocutor. Aquest punt en comú no existeix, però. De fet, que Aliança Catalana sigui un partit que resulta lleugerament simpàtic a una part de l’espanyolisme més furibund hauria de fer sonar alguna alarma a tot aquell qui es faci dir nacionalista català. Quan la prioritat no és l’alliberament nacional, quan es prioritzen d’altres qüestions en nom de la supervivència de la nació sense tenir com a últim fi la secessió de l’estat espanyol, el marc caricaturitzador de les lluites compartides que sempre s’atribueix a l’esquerra —catalana i espanyola— es fa perfectament aplicable a la dreta. O a l’extrema dreta, en aquest cas.
Sílvia Orriols i Aliança Catalana no són aliens al moment polític que viu el país. Ans al contrari: són conseqüència d’una cultura política envilida pel fracàs i la frustració del procés. I d’un gest de rebot ideològic uniforme al món occidental, és clar. Amb això, només cal parar atenció a les sessions de control del Parlament per adonar-se que Illa i Orriols són dues forces polítiques que es necessiten. El moment polític del país l’aguanta aquest contrapès: la pacificació socialista permet a Aliança no haver de fer un discurs independentista. O haver-lo de fer només quan cal posar distància amb Illa, quan cal assenyalar el fracàs i la incompetència dels partits del procés i quan cal posar la nació al servei del discurs deportacionista.
El nacionalista espanyol de dretes que viu a Catalunya ha entès perfectament que l’independentisme d’Orriols és cosmètic i que, a més a més, està posat al servei dels seus mateixos interessos
Aquesta aproximació utilitarista s’assembla força a l’ús que els partits del procés van fer de la idea d’independència, emprant-la com a medalla identitària —“som els de la barretina”— i com a element per a negociar amb els espanyols, però sense cap mena d’intenció d’escurçar la distància entre l’ideal i el fet. Sense cap mena d’intenció, a priori, d’encarar frontalment el conflicte nacional i pagar el preu d’anar al fons de totes i cadascuna de les urgències que té el país, totes elles travessades per la nostra condició de nació ocupada, una qüestió embarbussada de resoldre. Per això Aliança les redueix a una de sola, fàcil d’explicar —perquè atia els instints més baixos— i, a priori, fàcil de resoldre: la immigració. Però si totes les urgències que té el país poden explicar-se des de la immigració, si cap de les urgències que té el país és, com a mínim, multifactorial, ni tan sols la immigració —problematitzant-la o no— s’està tractant amb la profunditat que demana.
Socialistes i orriolistes es retroalimenten perquè totes dues forces es beneficien del fet que el conflicte nacional ja no sigui al centre de la conversa política del país. I això són males notícies per a PP i Vox, perquè per al nacionalista espanyol de dretes que viu a Catalunya, Aliança és una alternativa que els ofereix la protecció dels seus interessos des d’una proximitat geogràfica que els partits de matriu espanyola amb el nucli a Madrid només poden fingir. I des d’una unitat discursiva i uniformitat temàtica que la dreta i l’extrema dreta espanyola —per tradició, per estructura, per base sociològica— no té. Tant se val que els orriolistes es facin dir independentistes: aquest independentisme, a la pràctica, és només una façana que als espanyols que viuen a Catalunya no se’ls fa gens difícil de dispensar. El nacionalista espanyol de dretes que viu a Catalunya ha entès perfectament que l’independentisme d’Orriols és cosmètic i que, a més a més, està posat al servei dels seus mateixos interessos. El creixement electoral previst per a Aliança estarà fet mirant de reüll el conflicte nacional i valent-se del moment polític que ha fet que els socialistes siguin on són, per això la seva base electoral estarà —encara més— nacionalment dividida. Per això costa tant de creure en la seva capacitat per a bastir un discurs netament nacionalista i robust, capaç de revertir l’estat d’ànim, el desengany polític i la desconfiança alimentada pel procés. Per això costa tant de creure, suposo, que són alguna cosa diferent que els partits que ens van dur on som.