"En les darreres hores, no em trec del cap una dita de l'àvia: 'Quan la guineu no les pot haver, diu que són verdes'". En Francesc-Marc Àlvaro recorria al refrany per retratar el colossal atac de banyes que el món de Waterloo exhibia a cel obert en fer-se públic l’acord entre republicans i socialistes. L’atac va ser indissimulat, espontani, d’aquells que t’agafen amb el peu canviat. De magnitud bíblica. D'allò de no passar per la porta.

Per enèsim cop s’havien tornat a enrabiar. Fet i fet, pel de sempre. Després de sis anys amb la mateixa lletania ja els veus a venir. Tot per estar a la palestra, per la necessitat imperiosa d’atraure els focus, per governar la interlocució. Pel qui surt a la foto. Pel protagonisme! No era el què, era el qui. Des del primer moment. Què s’esperaven després de la negativa en rodó a consensuar una estratègia compartida de negociació? Un regal al PSOE, els únics que en tot moment han sabut què volien uns i altres, copsant l’abisme que avui separa les dues formacions majoritàries de l’independentisme.

La desesperació va arribar fins al punt que el president juntaire, no el Legítim sinó l'orgànic, tan aviat va saber que hi havia fumata blanca per l’amnistia, relator, condonacions crematístiques o Rodalies, entre d’altres, va reaccionar enfurismat enviant un missatge a tota la seva executiva fotent a parir l'acord. Res de nou. Tot bonhomia.

Veurem quants dies dura la rebequeria i quin conill es treuen del barret davant tots aquells als qui havien venut la moto del bloqueig entre altres brindis al sol

Després hem sabut que hi trobaven a faltar algú, en l’amnistia. Tant retreure que això no anava de solucions personals, ara resulta que el problema està en salvar l’èticament insalvable. La paradoxa és que les terminals mediàtiques juntaires —per blasmar l’acord— repetien coralment que era una "amnistia per a VIPS". De traca i mocador. Més enllà d’obviar l’obvietat: la llei d’amnistia no va d’amnistiar persones —per més estelades amb què es disfressin—, sinó per amnistiar fets! En síntesi, el referèndum. En plural. 

Qui ho explicava lúcidament era el professor Joan Queralt: "S’amnistien FETS, no persones. Siguem seriosos, que la causa ho és molt". Queralt és una de les persones que més ha teoritzat i defensat l’amnistia —a més de l’autodeterminació— com a grans objectius de l’independentisme a través del diàleg i la negociació polítics. Un diàleg i una negociació que han estat vilipendiats fins a l’extenuació per la dialèctica del pit i collons.

El problema dels atacs de banyes —sempre infinitament pitjors per a qui els pateix que no pas per a qui els provoca— és que t’empenyen a fer el ridícul, si no a prendre decisions del revés. La reacció de l’ofès sol ser sempre entre colèrica i de despit. Ambdues et retraten.

En aquesta ocasió, la direcció republicana —amb Marta Rovira al capdavant— ho ha brodat. Els volien fora del terreny de joc i s’hi han ressituat amb un inesperat escac al rei que ha deixat la partida llesta per a sentència a l’espera que Waterloo escenifiqui que l’última paraula sempre és la seva abans de donar-hi llum verda.

L'acord —beneït per tots els actors— era imminent la setmana passada. De sobte, paradoxalment, es va refredar. Waterloo el volia anunciar amb bombo i platerets a mitja setmana. El va suspendre, com va suspendre aquella roda de premsa de l’octubre del 17. Veurem quants dies dura la rebequeria i quin conill es treuen del barret davant tots aquells als qui havien venut la moto del bloqueig entre d’altres brindis al sol. O bé si en un inversemblant atac de dignitat, mentre s’esquincen les vestidures, decideixen fotre una coça a la taula i engegar-ho tot pel pedregar al crit de nosurrender. L’acord està fet. Ara només es tracta de saber quant volen fer durar la incertesa amb el repic dels platerets.