Sempre depèn des d'on s'analitzi la realitat per comprendre les conclusions a les quals es pot arribar i, sobretot, si un no és capaç de veure des d'on l'està analitzant l'altre, llavors difícilment no comprendrà com ha arribat a unes o altres conclusions. El problema sorgeix quan el lloc des del qual s'analitza la realitat n'està tan allunyat que qualsevol conclusió a què s'arribi serà, sempre, equivocada.
Això, justament, és el que passa quan es mira com està abordant el Tribunal Suprem el cas tant dels condemnats com dels exiliats. Comprendre des d'on l'analitzen permetrà saber si tenen raó o no, és a dir, si les respostes que van donant són o no encertades respecte d'una realitat que cada vegada és més nítida.
Nosaltres, des d'un principi, vam apostar per una perspectiva europea per a la resolució del conflicte i sempre hem buscat una solució també europea. Pensàvem, i el temps ens ha donat la raó —no sense crítiques, incomprensions i costos difícilment assumibles en altres circumstàncies— perquè pretendre trobar una solució intraestatal és tant com no buscar-la.
Des d'una perspectiva europea, és evident que, a partir de la sentència de les prejudicials de Llarena així com d'una part important de la sentència de 6 de juliol de 2022 del Tribunal General (TGUE), la batalla jurídica a Europa s'ha acabat de decantar cap a allò que propugnàvem com a solució des de finals del 2017; qualsevol altra explicació no és més que un nou relat la vida del qual serà com la dels anteriors: fins que la realitat l'esclafi i sorgeixi el següent.
Des d'una perspectiva nacional, i molt patriòtica, és evident que el Tribunal Suprem continua dictant els destins d'un procediment penal que està mort, només falta sepultar-lo, i en el qual la realitat, les decisions europees, sembla que no tenen efectivitat... ni tan sols són considerades com un marc d'anàlisi o referència sobre el qual construir una resposta, sigui aquesta del tipus que sigui.
No haver aprofitat l'ocasió per moure's en la direcció europea no és només una ocasió perduda, sinó una clara declaració d'intencions, segons la qual no admeten ni admetran res del que es vagi resolent a Europa
L'allunyament de la realitat és total i, per això, no s'ha admès un fet innegable: el Tribunal Suprem no és el jutge preestablert per llei i, per tant, no és el tribunal cridat a resoldre res del que va passar el setembre i l'octubre del 2017. Així ho ha deixat molt clar el Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) i, sens dubte, així ho dictaminarà, igualment, el Tribunal Europeu de Drets Humans. Temps al temps.
A partir de la negació del que és bàsic, qualsevol construcció és possible, per desenraonada que sigui, però, a més, si s'entra en el debat d'aquests raonaments, és clar que mai no ens aproparem a la realitat ni s'avançarà cap a una solució democràtica del conflicte, que, evidentment, no pot construir-se a partir d'una vulneració dels drets més bàsics reconeguts a qualsevol ciutadà que s'enfronta a un procés penal.
La legitimitat democràtica de qualsevol tribunal ve donada, entre altres coses i en primer lloc, a partir de ser l'òrgan preestablert per llei, i sense complir aquesta premissa ni s'està davant d'un procés just ni, molt menys, davant d'un que compti amb unes aparences de legitimitat compatibles amb el que ha de ser un estat democràtic i de dret.
Pensar, com pensen alguns, que el manteniment de la posició, tant sí com no, serà una cosa que no acabi passant factura és tant com creure que la terra és plana o que el món acaba al començament del Pirineu. La realitat és una altra i, ara, ja només és qüestió de temps que les coses vagin quedant més i més clares i ens anem carregant de més raons a través del reconeixement sistemàtic dels drets vulnerats, però, també, a partir de la negació sistemàtica de la realitat.
Europa sempre ha estat una mena de motor dièsel —li costa arrencar— però els seus engranatges jurídics estan força ben greixatges i allà, més enllà del Pirineu, hi ha un constant "diàleg entre tribunals" dins d'un marc europeu on conviuen dos sistemes de protecció dels drets fonamentals: el que depèn del Consell d'Europa (que és el TEDH) i el que sorgeix de la Unió Europea (que és el TJUE).
Aquest diàleg va començar molt abans del cas català, però en aquest cas és on més evident s'està començant a veure en què consisteix i quines són les conseqüències d'aquest intercanvi d'opinions, postures i interpretacions que, en el fons, apunten a l'establiment d'uns paràmetres democràtics dins dels quals s'han de moure els estats i en els quals els drets dels ciutadans quedin perfectament garantits, especialment si aquestes persones pertanyen a una minoria nacional o a un grup objectivament identificable, que tant és un com l'altre concepte.
És a través d'aquesta dinàmica comunicativa, de la qual Espanya sembla aliena, on queda més clar, si és possible, que la resposta judicial europea no només no s'assembla a l'espanyola, sinó que la deixarà en evidència com ja va passar el passat 31 de gener, quan el TJUE no només va dir que el Suprem no era l'òrgan predeterminat per llei, sinó que, a més, va establir una altra sèrie de coses que deixen assentades les bases per fer inviable qualsevol reclamació de detenció i lliurament que es cursi en contra de qualsevol dels exiliats i, també, qualsevol viabilitat de les condemnes ja imposades que no superaran ni el pas del temps ni el pes dels recursos.
Per tot això costa comprendre quin és el sentit de tot el que està fent el Suprem en aquests moments, quin és el sentit d'unes resolucions de revisió que, com a primer punt, haurien d'haver revisat la seva pròpia legitimitat democràtica —és a dir, la seva pròpia condició de tribunal preestablert per llei—; aquest i no cap altre era el punt essencial de la revisió que havia d'abordar el Suprem, tenint en compte que la interlocutòria per la qual es revisa la situació dels condemnats es dicta posteriorment a la sentència del TJUE.
La desjudicialització de la política mai no podrà ser el resultat d'una reunió de pastors ni serà establerta en una sentència, sinó que sorgirà d'un esforç intel·lectual i políticament honest
No haver aprofitat l'ocasió per moure's en la direcció europea no és només una ocasió perduda, sinó una clara declaració d'intencions, segons la qual no admeten ni admetran res del que es vagi resolent a Europa i això per una raó molt senzilla com és considerar els fets de setembre i octubre del 2017 com uns actes de secessió en lloc de l'exercici democràtic d'una sèrie de drets fonamentals ,entre els quals destaca el dret a decidir.
Continuaran actuant d'esquena a una realitat enriquidora, com és l'europea, i això serà així perquè s'ha assumit el paper de defensa de la integritat territorial i de la nació, funcions que ni tan sols tenen encomanades i és, justament, aquesta suposada defensa de la nació la que arrossegarà l'Estat a un atzucac, en el qual serà pitjor el remei que la malaltia.
Assumir la realitat, o apropar-s'hi des d'una postura sana i honesta és un exercici aconsellable per a tothom i, sobretot, absolutament necessari si el que realment es pretén és treure de l'àmbit del judicial un conflicte la solució del qual només es trobarà al terreny de la política, però d'una política abordada amb perspectiva, la que fan els estadistes, i en la qual res no està vetat a la discussió i revisió i en la qual tots puguin, a partir d'un reconeixement mutu de legitimitats, buscar una solució que, com he dit en múltiples ocasions, no arribarà mai de la mà de jutges, fiscals i advocats.
La desjudicialització de la política mai no podrà ser el resultat d'una reunió de pastors ni serà establerta en una sentència, sinó que sorgirà d'un esforç intel·lectual i políticament honest, en el qual, un cop aclarits els dubtes que poguessin existir sobre com han d'interpretar-se les normes en democràcia, els estadistes, que no els polítics, assumeixin el paper i la responsabilitat que els correspon i facin el que els juristes no podem fer: resoldre un conflicte polític.
En el fons, assumir la realitat s'ha convertit en una obligació impostergable, si el que es pretén és avançar en lloc d'enrocar-nos en una situació que asfixia els uns i deteriora irremeiablement els altres.