Amb tal de vendre el seu projecte d’acord de claredat com a factible davant dels escèptics, el nostre petit Molt Honorable va recordar-nos que totes les negociacions sempre comencen amb un ‘no’ de la part contrària. Amb l’etiqueta vàcua i l’ampul·lositat afectada dels spin doctors, Pere Aragonès ja resulta indistingible d’un venedor d’enciclopèdies; això de la claredat, digué el president, consistirà en un acord “circular” (comença i acaba al Govern, com l’etapa parisenca del Tour de França) i serà encapçalat per un consell acadèmic amb figures de destacadíssim prestigi (així l’espanyolota Àstrid Barrio, coneguda alliberadora de nacions) que haurà de vehicular un debat social per “definir les regles del joc” i arribar a una solució “que impliqui empoderar la ciutadania i es basi en els valors més bàsics de la democràcia; que doni veu als catalans de la forma més inclusiva.”

Com veieu, la instància més alta del país ja parla com la presentadora d’un pòdcast divulgador de feminismes. Seguim, perquè la broma no s’atura: si ens endinsem a la lletra petita, això de la claredat comença amb un llistat de preguntes escrites pel Govern sobre els diferents mecanismes democràtics que han de permetre superar el conflicte amb els espanyols (unes qüestions “concises, essencials per posar en marxa aquest procés”, en paraules d’Aragonès, que representaran el consens del 80% d’individus catalans favorables al referèndum). Quan tinguin les preguntes fetes (l’administració catalana és curulla de filòsofs que tenen el privilegi de saber com ens qüestionem la vida), el consell acadèmic en qüestió farà allò que defineix qualsevol òrgan de panxacontents: ho heu endevinat, un informe!!! Fent òptim ús del manual del perfecte masista, a tot plegat li seguirà... una taula de partits!!!

Aquest assaig de claredat del Govern Aragonès no té cap mena de rellevància, pel simple fet que els seus autors han perdut qualsevol credibilitat amb els seus electors. Com recorden els savis il·lustrats, la claredat només pot subsistir si té el coixí de la veritat com a base. I l’únic que saben els líders processistes és continuar alimentant la mentida

Conscient que tot plegat queda molt convergent i que aquí caldria posar-hi una mica de colauisme, Aragonès va aclarir que tot això de la claredat no només ho pensaran una colla d’intel·lectuals i manaires. Com si la independència fos una exposició del Santa Mònica, la cosa vindrà acompanyada d’un debat ciutadà que, seguint l’idiolecte dels cursis, comptarà amb la ciutadania no organitzada, l’organitzada (és a dir l’ANC i Òmnium; és a dir, els partits polítics) i diversos focus groups que, per fer-ho més bonic, s’organitzaran en l’àmbit de les vegueries. Sincerament, Pere, no sé si podrem aguantar un nivell tan gran de PowerPoint i costellades per metre quadrat. Però bé; després de tot aquest llarguíssim procés d’estudi serà l’hora... de l’informe final!!! Per dir-ho un pèl més clar: el Govern redactarà uns folis conclusius, els enviarà a Madrid i Espanya s’hi rentarà l’anus.

Sé que tot plegat fa riure, perquè a les desgràcies nacionals s’hi ha de posar una mica d’humor per anar tirant. Però sovint cal fer el cor fort, car la vida t’obliga a perdre el temps rebatent gent molt ignorant. Aquí l’important de tot plegat no és realitzar un acte de fe amb la força negociadora del Govern, sinó veure com aquesta pretensió ha funcionat atenent al passat més recent de la nostra dissortada història. Palesar com, per posar només un exemple, Aragonès (i el seu amo Junqueras) ja vengueren la modificació del Codi Penal enemic com un primer round de la futura entesa amb Madrid. Com va acabar la reforma en qüestió? Doncs amb el Tribunal Suprem i tones de jurisprudència rellegint la legalitat espanyola i negant-se a aplicar invencions ad hoc com la malversació atenuada als independentistes. No és que no et creguem, Pere. És que sabem que no en sabeu.

Com entén qualsevol bípede mínimament sensat, només es negocia des de la força. Els partits catalans van renunciar-hi fa temps, acatant el 155 i pactant els indults amb l’únic objectiu de salvar els seus líders incomplidors i corruptes. Per molts simpòsiums i informes que es facin, aquest assaig de claredat del Govern Aragonès no té cap mena de rellevància, pel simple fet que els seus autors han perdut qualsevol credibilitat amb els seus electors. Com recorden els savis il·lustrats, la claredat només pot subsistir si té el coixí de la veritat com a base. I l’únic que saben els líders processistes és continuar alimentant la mentida. Sortosament, la seva falsia resulta molt més visible i s’intenta vendre mitjançant un llenguatge cada dia més xaró. S’acosten les eleccions i toca recordar-ho de nou: no els voteu, que només avançarem a base de desfer-nos d’aquesta caterva de falsaris compulsius.