Aquest dimecres hem conegut, finalment (ja era hora!), els arguments de la condemna al fiscal general (FG). Avui seré agosarat: sostindré, en contra de les opinions majoritàries, que no ens trobem ni davant d’una bajanada jurídica ni d’un càstig indiscutible imposat per una sentència impecable. Dit d’una altra manera, despolaritzaré el debat i, tot fent-ho, garantiré el fracàs algorítmic, en xarxes, de l’article. Què hi farem! Partiré de tres premisses: 1) Una majoria de la dreta judicial espanyola (és a dir, el 80% dels jutges i fiscals) tenia força ganes de condemnar el FG; 2) Per assolir-ho, el Suprem havia de superar diversos obstacles jurídics, alguns gens menors; 3) El FG va potinejar, durant unes hores, amb uns correus que contenien informació delicada. A partir d’aquí, la clau és si la prova disponible permet traduir aquest potinejar en la inhabilitació de tot un fiscal general. Que hi hagués obstacles converteix en injusta la sentència? No necessàriament. Que cal, nogensmenys, superar-los, un rere l’altre? Doncs sí. I, no ho dubtéssim pas, han estat, de bell nou, superats. Com acostumo a dir, l’estadística no falla! És tossuda com una mula. Però anem a arguments més sòlids.

El primer (i immens) elefant a l’habitació el tenim, és clar, en la manca de prova directa de l’autoria de la filtració. Ens ho admet el mateix Suprem quan conclou que “fue el acusado, o una persona de su entorno inmediato y con su conocimiento, quien entregó el correo para su publicación en la Cadena SER”. Què dir-ne, d’això? D’entrada, l’obvietat: estem en l’àmbit penal, on, en principi, s’ha de ser especialment exigent i curós en la concreció de les autories. Però és millor fer una pregunta directa al lector: si aquest mateix mecanisme fantasmagòric d’imputació del fet l’hagués aplicat, el Suprem, a un líder català en un cas vinculat al procés, lloaries la capacitat argumentativa del tribunal (que, sens dubte, hi és) a l’hora de relligar tots els indicis disponibles o experimentaries, per contra, i de bell nou, un estat d’indignació davant d’una nova giragonsa jurídica contra el catalanisme? Tic, tac, tic, tac... Perquè, aquí, el Suprem ens fa un tripijoc sense el qual no podia avançar. Recordeu els trilers de la Rambla dels vuitanta? Tres gots de plàstic. En un, la filtració del correu. En l’altre, la nota de premsa de fiscalia. En el tercer, la condemna. Vista la debilitat flagrant de la prova de la filtració, fa un totum revolutum amb la nota de premsa que el FG admet que ha redactat (i que, recordem, el tribunal ens havia dit abans que no era determinant!), centrifuga molt de pressa els tres gots, n’agafem, ja marejats, un, i ens quedem amb el de la condemna, que, com era de preveure, és ben buit.

Recordeu els trilers de la Rambla dels vuitanta? Tres gots de plàstic. En un, la filtració del correu. En l’altre, la nota de premsa de fiscalia. En el tercer, la condemna

Segon elefant: com pot algú revelar una cosa que ja era coneguda? Si acudim a la RAE, veiem que entén per revelar ‘Descubrir o manifestar lo ignorado o secreto’. I, aquí, el mateix Suprem ha d’admetre que bona part del que es va difondre ja era conegut. Com s’ho manega? Intenta despistar-nos i, en diversos moments (de fet, constantment! Llegiu, si no, la sentència), potineja el Codi Penal i ens parla d’un delicte inexistent, el de “divulgació d’informació reservada”. Obvia, gairebé sempre, el verb que empra el legislador, que és el de revelar, i el substitueix, subreptíciament, pel de divulgar (que ja no exigeix que allò difós sigui desconegut), tot mutant, molt subtilment, el marc mental de referència. El Suprem converteix, en un acte d’alquímia jurídica certament remarcable, el que seria l’objecte de la conducta (la informació que no s’ha de divulgar) en la conducta mateixa (divulgar en comptes de revelar). La conclusió podria ser: “Qui diu revelar, diu divulgar”. I tal dia farà un any.

Tercer elefant: l’aparent desproporció entre la gravetat material del delicte (que ha acabat en una escarransida pena de multa i inhabilitació!) i les mesures d’intromissió (escorcoll del despatx i registre del mòbil) que es van adoptar durant la instrucció. Això ho supera el Suprem dient-nos que la via telemàtica emprada per cometre el delicte ho exigia. Prevaldria l’eficàcia i l’operativitat policial i inquisitiva. D’acord. Benvinguts al segle XXI! Aquí m’ha cridat molt l’atenció, però, el següent: el Suprem admet que, gràcies a aquestes mesures, es va tenir coneixement de l’esborrament del mòbil pel FG i que ho ha tingut en compte per condemnar-lo. Ara bé, hem estat de molta sort!: tot i que és un indici “molt rellevant”, ens diu, no arriba a ser “decisiu”, perquè s’hauria pogut arribar a la condemna sense ell. És a dir, l’esborrament del mòbil té el grau de rellevància quirúrgicament precís per tenir prou pes per reforçar la condemna, però no tant perquè els dubtes que pogués generar la proporció de les mesures que van permetre conèixer-lo fessin perillar la condemna. Quina sort, tu, just el punt que feia falta! Pantalla superada.

Hi ha més elefants, a l’habitació, és clar, però no en farem una tesi doctoral, del tema. Com deia a l’inici, potser el FG mereixia la condemna. No ho sé. Però això no exclou que el camí traçat pel Suprem, i la metodologia emprada, posa de manifest una aparent predisposició a anar superant tots i cadascun dels obstacles (ni pocs, ni petits, com hem vist) que se li anaven interposant pel camí. Quan un testimoni (un periodista) va dir, durant el judici, que sabia qui havia fet la filtració, que no havia estat el FG, però que no ho podia revelar (revelar!) pel secret professional, el president del tribunal (i futur ponent de la sentència) va respondre, sorprenentment, “no nos amenace”. Per què va experimentar, el president, com una “amenaça” que un testimoni abordés un punt directament relacionat, precisament, amb la clau del judici? Ho veia com l’amenaça que s’introduís un nou obstacle (potser ja insuperable) en el camí vers la inhabilitació? No ho sé. A mi, aquest “no nos amenace” em recorda el “mucho mejor” del judici, en el mateix Suprem, sobre l’1-O, després que el lletrat de Cuixart desistís, a la vista dels advertiments del president, de fer més preguntes. Són aquelles petites relliscades que, de cop i volta, ens il·luminen l’escenari.

Anem, ara, al punt clau: el mateix Suprem haurà de decidir, ben aviat, si admet a tràmit o no la querella presentada contra el mateix president del tribunal (pel mateix delicte!), per haver revelat, en una conferència, quan encara estaven deliberant sobre el mateix cas del FG, que ell havia de redactar la sentència, divulgant, així, una informació que no havia de divulgar: que hi havia hagut un canvi de ponent i, per tant, que la sentència seria condemnatòria. Tinc un article sobre els problemes que genera el fet que el Suprem sigui jutjat pel Suprem. Però ara em pregunto: acudirà el Suprem, per decidir si admet la querella (només si l’admet a tràmit!) contra el ponent del mateix Suprem, a uns criteris tan flexibles i vaporosos com els que ha projectat vers el FG o, per contra, n’aplicarà uns altres de més restrictius, més semblants als que normalment s’apliquen en l’àmbit penal? Quins nervis, no trobeu? Fem apostes? Qui comença?