Una de les gràcies d’aquesta precampanya consisteix a veure com Esquerra està intentant humanitzar la candidatura del president Aragonès i també les cabrioles del partit junquerista per intentar salvar els mobles d’aquesta minilegislatura en solitari a base de decrets llei i propaganda. La xarxa de la tribu ja comentà amb prou alegria el vídeo “5 coses que segurament no sabies del #president @perearagones”, una obra mestra de l’audiovisual —àdhuc superior als films del meu estimat Albert Serra— en què el 132 ens explicava que és un addicte a les croquetes (“si poden ser casolanes, millor"). De fet, la revelació ja era prou coneguda; el dia de reflexió anterior a les generals del 23-J, Aragonès havia cuinat un farcit de croquetes amb pulled pork per amenitzar un refrigeri d’estiu amb la premsa; sabem, ho diu la nostra primera dama, que en aquest art no té rival.

Fa pocs dies, el Molt Honorable tornava a disfressar-se de tiktoker penjant un vídeo on compartia els seus gustos musicals, una amanida simfònica que va de peces com ara Ho tenim tot, de Joan Dausà (“una cançó súper animada”) a Estimar-te com la terra, de Ginestà, tema que comparteix sovint amb la seva esposa, talment com una croqueta sonora. Abans que el 132 marxi de Palau —qui sap si per iniciar una carrera estel·lar com a cuiner o DJ— caldria que els catalans coneguéssim els noms (i el currículum!) dels comunicadors que han ideat aquestes petites joies del curtmetratge internauta català. Seria oportú conèixer la seva identitat, sobretot pensant en les empreses del país, no fos cas que alguna ànima crèdula (hom podria arribar a pensar que currar pel Govern encara regala prestigi) gosi contractar els seus serveis, a excepció de qui vulgui tancar la barraca.

Tot plegat forma part del descrèdit general d’una classe política que ja ha acceptat la seva pròpia caricatura com a vehicle d’entreteniment. A banda d’això, el més preocupant és veure com l’administració del president no té cap mena de vergonya a fer campanya electoral disfressada de mesures polítiques curulles d’agonia. De fet, fins i tot els catxondos de la Junta Electoral ja advertiren que la presentació de la proposta de finançament singular que ordí el Govern el passat 19 de maig era simple i pura “propaganda”. La mateixa JEC considerava —encertadament— que el projecte en qüestió s’havia presentat una vegada dissolt el Parlament i que consistia en un simple “document de treball” (traduït al català: en un sac de promeses sense aplicació immediata). La cosa no ha passat d’aquí i tampoc n’hi ha per tant, vist que la singularitat ha tingut un èxit semblant al president tiktoker.

La nostra classe política ja ha acceptat la seva pròpia caricatura com a vehicle d’entreteniment

Vist que la trampa d’anar fent campanya de franc —perquè totes aquestes mandangues, cal recordar-ho, les paguem el lector i servidora amb la quota d’autònoms— el Govern ha començat a jugar la carta del decret llei electoral. Ahir mateix, l’administració n’aprovava un ideat per regular els lloguers temporals i els d’habitacions, una legislació que escapa el control de preus establert per la llei estatal de l’habitatge (per tant, no cal ser un geni de la política per intuir que aquest paquet legislatiu, que dirien els cursis, pot ser impugnat per la casta judicial del TC, provocant el conseqüent victimisme ploricó d’Esquerra, que és el motor últim de la pensada). De fet, la pròpia mesura és curiosa, perquè afecta als lloguers temporals per raó d’estudis, atenció mèdica o feina mentre que s’ignoren els de lleure i vacances que —tothom sap— són els que més impacten en l’estrès de les urbs.

Aquesta frenesí legislativa té la seva conya, perquè el Parlament acaba de cloure una legislatura on només s’hi han aprovat 26 lleis (17 de les quals, a proposta del Govern). Aquest és, mira tu quines coses té la vida, el segon mínim històric de legislació des de la recuperació de l’autogovern a Catalunya, només superat per la brevíssima legislatura del 2010-2012. Ja sabem que això d’auto-governar-nos sempre ha estat una quimera, faltaria més, però hauríem agraït que Aragonès hagués fet menys croquetes o ballaruca i un pèl més de feina pel país. Vist que la cambra nostrada diuen que és sobirana, rica i plena, també hauríem agraït que ses senyories s’haguessin guanyat un pèl més el sou (més encara quan som a punt de fer la declaració de renda i, com us podeu imaginar, tot plegat regala a la ciutadania unes ganes que t’hi cagues de votar els actuals partits i no abstenir-se).

Prego als ciutadans que apreciïn el nivell de cinisme de l’actual cosa pública i d’un Govern que, per si això fóra poc, encara té la indecència de reivindicar-se en termes de gestió. No ploreu, estimats conciutadans, perquè sempre ens quedaran les croquetes d’en Pere. Casolanes, només faltaria!