Hi ha personatges històrics que mos acompanyen al llarg de la nostra vida, sobretot si els hem vist, com qui diu, des de sempre. De menudeta recordo que a les notícies, els càrrecs papa de Roma, canceller alemany o president de la República Francesa anaven indefectiblement lligats a Joan Pau II, Helmut Kohl i François Mitterrand. Lo mateix passava amb lo concepte de president de la Generalitat de Catalunya. La persona que hi anava al darrere era Jordi Pujol. Va ostentar el càrrec des que jo tenia 4 anys fins que en vaig complir 27. En aquell moment, per a mi —i suposo que per a ell també—, allò era tota una vida.
La labor de Pujol en la construcció de la Catalunya —després d'una dictadura atroç i una falsa Transició— és innegable. Veníem d'un desert i ell i el seu partit van començar l'edificació del nou país. Eren altres temps i negar-li este paper clau seria faltar a la veritat. Igualment, seria injust no reconèixer que el final de la seua etapa va estar marcat per la corrupció i per una manera insana d'aferrar-se al poder (d'ell i dels seus sequaços). Lo pacte del Majestic, amb aquell miserable PP d'Aznar, en fou l'estocada final. Una cosa és mirar per la teua nació i l'altra és pactar amb lo dimoni, a costelles de la teua gent. I és que 23 anys donen per a molt, també per a massa clientelisme i tràfic d'influències. Així com se calcula la pensió de jubilació mirant, sobretot, los últims anys cotitzats, així també esta etapa final tacarà per sempre el seu llegat.
D'aquella fal·lera d'aliar-se amb qui fos per a seguir amorrat al poder i per a obtindre una estabilitat institucional al Parlament de Catalunya, naix lo suport al Pla Hidrològic Nacional i al transvasament. Pujol va voler vendre's una part de Catalunya i esta part era, per a variar, lo sud. Lo tir li va sortir per la culata i aquell territori històricament maltractat i endormiscat per fi va ressorgir i va dir prou. Estic segura que cap dels grans estrategs de CiU s'imaginava aquell escenari de revolta exemplar i massiva. Allí, a finals del segle XX, va començar el declivi d'una era que ja trontollava. En part me pot saber greu per qui va ser Jordi Pujol, però em pesa més la joia de vore com lo vam poder derrotar. David va guanyar Goliat i vam salvar el riu Ebre d'aquella agressió.
No és incompatible denunciar que l'Estat espanyol s'acarnissa amb Catalunya a través de Pujol, mentre es recorda el menyspreu que el president va exercir cap a una part del seu país: l'Ebre
Ara que les grapes judicials de l'Estat espanyol volen destruir l'expresident i que l'utilitzen a ell i a la seua família com a boc expiatori de la seua ràbia contra Catalunya, a mi, com a catalana, me dol, però convé no oblidar cap de les dues cares de la mateixa moneda. Espanya va ser capaç de fer caure un banc per fer-lo caure a ell. Però ell tenia una quantitat indecent de diners guardadeta a Andorra, los famosos missals de la Ferrussola. Fa certa vergonyeta aliena vore com càrrecs, militants i simpatitzants de l'antiga CiU i de l'actual Junts, surten en tromba a les xarxes socials ben coordinats per a defensar-lo a capa i espasa, ressaltant les seues llums però obviant-ne les ombres. En la croada per la independència del país i contra l'Estat colonitzador mos hi trobaran, lo que no val és posar tot això dins del mateix sac que la resta de misèries i fer-mos combregar amb rodes de molí.
Aquella època de noms de llarga durada sembla haver passat a millor vida. Les societats canvien, les dinàmiques també i ara els càrrecs són més volàtils (Putin i els Borbons a banda). De la mateixa manera que molts mai no vam votar Artur Mas però el vam defensar com a president que va promoure la consulta del 9N, també ara reivindiquem la llibertat de no caure en la desmemòria partidista: se pot reconèixer i denunciar que l'Estat espanyol s'acarnissa amb Catalunya a través de Pujol, i viceversa, alhora que es recorda el maltractament que el president va exercir cap a una part del seu país. No és incompatible. I sí, ara sí que toca parlar-ne. Perquè quan estimem la terra no és fàcil viure amb esta dissociació, però preferim lo dubte incòmode que la certesa cega de voler defensar el que és indefensable.