"El ministre de Policia s'encarrega de les coses que li incumbeixen i també de totes les que no li incumbeixen".
Tayllerand

Crec que aquesta vegada sí, que aquesta vegada la veritat els té envoltats. Quan fa més de cinc anys llegia la biografia que el prolífic i desaprofitat Stefan Zweig va escriure sobre Fouché, amoral i totpoderós ministre de Policia francès, ja ho vaig fer subratllant el que coincidia amb la infàmia que Fernández Díaz havia fet posant la policia de l'Estat al servei del seu propi partit. Subratllar va bé, després només has d'anar a la pàgina adequada: "Escolta i espia, es fica a les cases per les portes del darrere, i porta en secret a Barras aquesta bruta mucositat de la vida pública". Ara comprovem que el temut clergue reconvertit en totpoderós amo de la Policia francesa també compartia amb el molt creient ministre peper el fet de portar les mucositats certes i, sobretot, les falses al seu superior. Només li faltava tenir la seva intel·ligència per poder establir la comparació.

Tot això que ja sabíem o intuíem —la guerra bruta del PP contra l'independentisme des de la policia, conjugada amb una pinça mediàtica i judicial— veu la llum ara contrastat en documents interns policials que apunten directament que M.Rajoy hi estava ficat i n'era periòdicament informat. Només som a la punta de l'iceberg de tot el que les investigacions i les fonts posaran a disposició de la ciutadania, del Parlament i, finalment, espero, que de la justícia. No serà fàcil, però aquesta vegada sembla que sí, que el pus infecte podrà ser drenat i que aflorarà tota la podridura democràtica que amaga. Pot ser que la democràcia hagi d'agrair llavors als independentistes catalans que s'aconsegueixi tallar d'una vegada l'atac democràtic més greu des dels GAL socialistes: la utilització dels mitjans de l'Estat i, més enllà, dels mitjans cridats a protegir els ciutadans per perseguir-los per les seves idees. No es tractava només d'espiar, sinó de crear procediments falsaris i ficar a la presó persones. Només si s'entén aquesta pinça, es comprèn l'amnistia.

A Madrid he vist molt encongiment d'espatlles quan atemorida exposava la vilesa amb què el govern de Rajoy es va apropiar dels ressorts de l'Estat per fer-los servir il·legalment. Amb els colpistes catalans, tot valia. No eren només gent de dretes, també socialdemòcrates que, per cert, no han estat capaços d'esclatar ells mateixos l'abscés. Quantes purgues democràtiques ha fet Marlaska en el seu ministeri? Ni ha tingut voluntat ni pot ser que sàpiga de la missa la meitat. Però els que van col·laborar en tot això continuen per allà. No es tractava només de Villarejo i els comissaris. Hi ha més gent a les costures de les policies i la Guàrdia Civil. Com també hi ha més col·laboradors necessaris, per acció o per omissió, en la justícia i en el periodisme. Els que van obrir investigacions i les van sostenir i les van impulsar sabent que eren prospectives i basades en conjectures policials, els que van publicar sense certificar informes falsos per destruir persones molt concretes. Per això ERC demanarà la compareixença de Marlaska, a veure amb quina cara la frena el PSOE.

No serà fàcil, però aquesta vegada sembla que sí, que el pus infecte podrà ser drenat i que aflorarà tota la podridura democràtica que amaga

Els documents mostren fins a quin punt les acusacions eren falses. Xafarderies, falòrnies d'internet o pur voluntarisme nodrien les investigacions que es proposaven. Qualsevol podria haver caigut a les seves execrables mans. Els ho dic als de les espatlles encongides. Mirin que fins i tot el ja mort degà del Col·legi d'Advocats de Madrid, un senyor nascut a Burgos a qui li disputava el càrrec una senyora de la capital, apareix també com a potencial objectiu de les seves martingales, perquè l'assalt a qualsevol centre de poder els movia. Que quedi clar que no els importava vulnerar els drets de qui fos. Els degans, els fiscals, els independentistes, Trias, Rosell, els banquers, els podemites i, fins i tot, el mateix PSOE, que estava en el punt de mira de l'epicentre brut, la Brigada d'Anàlisi i Revisió de Casos, quan es va posar a investigar qüestions ja sentenciades com el cas Faisà o l'11-M, amb l'esperança d'obtenir armes polítiques contra ells. Com no pot ser això greu? És el més greu des dels GAL, com ja ho he escrit en aquest mitjà diverses vegades. Tan greu que quan s'ha intentat buscar justícia sobre aquests abusos a drets i llibertats fonamentals, les pilotes judicials han anat xutant-se aquí i allà per aconseguir sempre arxivar els casos sense buscar responsables.

Què ha canviat ara?, poden dir. No serà tot novament un foc d'encenalls? Crec que aquesta vegada no. Són diverses les coses que han canviat. Una, és la ingent quantitat de documentació real i que es podrà adverar que sortirà a la llum, van deixar molt de rastre. Dos, Villarejo està fora de l'equació, la qual cosa propiciarà que no s'enterboleixi el flux de dades, que un tipus corrupte com ell no manipuli i entremescli les dades de falsedats al seu interès. Tres, no hi ha res judicialitzat que permeti als jutges neutralitzar els casos, enviar-los d'un lloc a un altre, posar-los traves o arxivar-los (això és important, perquè les revelacions acabaran esquitxant d'alguna manera alguns magistrats per la seva actitud complaent amb les falsedats policials). Quatre, en la comissió hi haurà gent que parli, més del que fins ara s'ha sentit i que parli amb documents. Cinc, una vegada els papers són sobre la taula i les declaracions fetes, la justícia no tindrà cap altre remei que investigar el resultant fins al fons; amb els GAL es va fer, a empentes i rodolons, però es va fer. Sisè, i no menys important, el partit que va poder tenir la temptació de no remoure les aigües, el socialista, està ara impel·lit pels seus socis no només a no posar condicions sinó a ser proactiu. Setè, hi ha prou mitjans de comunicació disposats a constatar la veritat de la ignomínia malgrat que els que hi van col·laborar intentin mirar cap a un altre costat i malgrat la gelosia professional, s'hi uniran més.

El sistema ha de funcionar per purgar-se. És infame viure en un país en el qual pots ser investigat d'amagat, acusat de falsedats, perseguit per jutges que les assumeixen durant anys, empresonat o arruïnat, estigmatitzat, tot per pensar diferent dels qui tenen el poder. Un sistema així no pot ser anomenat democràcia ni pot aixecar el cap fins que no hagi netejat tot rastre d'una barbàrie així. I si els documents i els testimonis deixen a la llum indicis de prevaricació judicial, no cal anomenar-los d'una altra manera, llavors la justícia s'ha de netejar a la vegada.

Aquesta vegada sortirà el pus. No podríem suportar que no fos així.