Hi havia una vegada el president d’un govern a qui, anys després d’haver deixat el càrrec, la justícia espanyola va llançar un dur atac i una investigació molt severa contra ell. La història comença més de vint anys enrere: el primer cop que va guanyar les eleccions va ser contra tot pronòstic, perquè les enquestes preveien una victòria del seu adversari, que, per cert, ja tenia el cava a la nevera per celebrar una conquesta electoral que mai va arribar. Potser per això, després van passar dues coses: els seus rivals polítics mai li ho van perdonar, però, per contra, els seus seguidors i votants el van elevar a la categoria de referent d’aquell moviment que l’havia portat a la victòria.

Durant els seus primer anys com a president, va adoptar mesures considerades molt avançades al seu temps i, de fet, suposaven un trencament i una superació de l’anterior règim que havia governat fins aleshores amb mà de ferro. El seu cicle com a president va acabar al cap d’uns anys, però, ja fora del palau presidencial, va continuar sent un referent polític per al seu partit. De fet, quan el seu partit es va recompondre de la derrota i va aconseguir tornar a governar, va ser per la irrupció d’un nou líder a qui l’opinió pública va considerar hereu polític seu. I és més, hi ha qui pensa que, sense la seva aprovació, aquest hereu mai hauria estat candidat a res.

Li van fer investigacions prospectives, les van filtrar a la premsa i tot va acabar a l’Audiència Nacional

Quan aquest president tan carismàtic va esdevenir expresident, va continuar sent un far durant molt de temps, tant per al seu partit com per als seus hereus al govern. Però aquesta aura que l’envoltava tenia el seu contrapunt en l’animadversió que generava entre els qui mai van pair la seva victòria ni la dels seus successors al capdavant del partit. El súmmum va ser quan, per resoldre el conflicte polític entre Catalunya i Espanya, va apostar clarament per la negociació entre l’Estat i els independentistes. I malgrat que sempre havia estat un fervent defensor de l’encaix del catalanisme en el marc d’un Estat més aviat federal, els seus rivals, acèrrims defensors de la unitat d’Espanya, van considerar-ho com la gota que començava la seva destrucció política. Per això van fer servir tota mena de recursos per intentar acabar amb el seu partit i amb la seva vida civil. Van fer que la policia investigués de manera prospectiva, van filtrar les investigacions a mitjans de comunicació i tot això va acabar desembocant en una causa judicial a l’Audiència Nacional.

L’èxit més rotund de la voracitat de les acusacions va ser haver estès, per sempre, l’ombra del dubte també entre els seus seguidors

Aquest tribunal el va acusar, bàsicament, de fer servir la seva influència política per aconseguir favors particulars i, de tot plegat, fer-ne negocis. L’acusació que pesava sobre ell era la de cobrar comissions il·legals d’un 3% pel seu rol d’intermediari i que, a més, havia utilitzat la seva família com a tapadora per poder dissimular l’engranatge de cobrament. Quan van sortir totes aquestes acusacions, ell va negar haver participat en res relacionat amb la corrupció, però el mal mediàtic i social ja estava fet. De fet, l’èxit més rotund de la voracitat de les acusacions va ser haver estès, per sempre, l’ombra del dubte també entre els seus seguidors: i si malgrat la seva dimensió moral d’honestedat, en el fons, havia fet alguna cosa mal feta? I si no? I si tot plegat era lawfare?

Tot plegat semblava una operació d’estat per enfonsar el que representava políticament

Tant va ser així que els periodistes van començar a preguntar a companys del seu partit si posaven la mà al foc per ell. Alguns dubtaven, però la majoria deien que sí, que no havia fet res relacionat amb la corrupció i que tot plegat era un muntatge judicial, polític i mediàtic, que l’únic que perseguia era derrotar amb togues allò que el rival era incapaç de guanyar a les urnes i al Parlament. En realitat, era una autèntica operació d’estat per enderrocar allò que representava i, de pas, intentar empetitir el seu immens llegat polític. Per aquest motiu, el van imputar, els van bloquejar els comptes bancaris a ell i a la seva família, van investigar quants diners tenia a l’estranger i el van citar a declarar a Madrid amb un elevadíssim risc d’acabar a la presó, i tot plegat ocupava hores i hores de programes de ràdio i tele i planes i planes de diaris en paper i digital.

Els seus seguidors deien que, un cop celebrat el judici, tot plegat quedaria amb no res, mentre que els seus detractors clamaven, malgrat la presumpció d’innocència, que ja havien aconseguit l’objectiu de matar-lo políticament, d’arrossegar-hi els seus hereus i de deixar una taca a la seva biografia. La qüestió és que un dia va aparèixer un article a El Nacional explicant aquesta història i els lectors mai van tenir clar si l’autor es referia a Jordi Pujol o a José Luis Rodríguez Zapatero. Va ser el prejudici de cadascú el que els va convertir en culpables.