Si busquem el terme vaga al Diccionari de la llengua catalana de l’Institut d’Estudis Catalans (DIEC), en la seva segona accepció, hi trobem: “Cessació voluntària en el treball per part dels empleats assalariats amb vista a obtenir de l’empresa algun avantatge relatiu a millores de sou o de les condicions de treball. Declarar-se en vaga. Vaga general”. A vegades forcem tant els termes i els conceptes que perdem el sentit de les coses. El contorsionisme dialèctic també té un límit i la vaga general d’aquesta setmana arran de la guerra de Gaza n’ha estat un bon exemple. Per començar, doncs, no va ser cap vaga. De fet, es va pervertir el sentit profund del concepte de la vaga, perquè ni perseguia cap millora per als treballadors, ni pretenia forçar els empresaris a res, ni condicionava el govern espanyol o català a fer cap actuació concreta. Era una vaga falsa i extemporània, perquè resulta que ja tenim sobre la taula una proposta de pla de pau que, per començar, ha motivat un cessament de les hostilitats. I era extemporània perquè, en realitat, no era a favor de Palestina, sinó en contra d’Israel. Per això els seus portaveus van dir que l’acord de pau no posaria fi a les seves mobilitzacions.

Anem per parts, que deia Jack l’Esbudellador. Les darreres vagues generals de debò van ser el 2012, contra la reforma laboral. Cal recordar que llavors Mariano Rajoy era president del govern espanyol, perquè sempre és millor fer vaga contra la dreta que contra l’esquerra. Potser per això els sindicats no han organitzat cap vaga general durant els governs de Pedro Sánchez. I no serà per manca de motius. En puc apuntar alguns: la reducció de la jornada laboral a 35 hores setmanals, els increments abusius de les quotes dels autònoms, la davallada del poder adquisitiu dels treballadors, la crisi habitacional, les hores i hores laborals perdudes a la xarxa de Rodalies, els salaris baixos, la competència deslleial dels fabricants xinesos o dels agricultors marroquins, o un atur juvenil que és la vergonya d’Europa. Res de tot això no sembla moure els sindicats, perquè bàsicament avui són màquines al servei dels assalariats, però no dels aturats, els joves o els autònoms. No hi ha res més conservador, avui, que una maquinària sindical. Són tan conservadors com les patronals; uns i altres es dediquen únicament a defensar els seus interessos i els seus privilegis.

La vaga no era de caràcter laboral ni res que s’hi assembli. Era una vaga política amb una intencionalitat política, i per això va ser un fracàs rotund

La vaga, per tant, no era de caràcter laboral ni res que s’hi assembli. Era una vaga política amb una intencionalitat política, i per això va ser un fracàs rotund. Amb prou feines va ser seguida en algun sector, bàsicament als serveis públics. I pels estudiants, és clar, que per definició s’apunten a qualsevol sarau, i ben fet que fan, sobretot si és mediàtic. No els veureu pas fer vaga per la guerra del Iemen, del Sudan o d’Ucraïna, per dir tres conflictes armats en què el nombre de víctimes mortals és molt superior al de Gaza. A més, però, la vaga ha estat contraproduent: estic convençut que el nombre de persones que se senten més propers a Israel que no pas a Hamàs s’ha incrementat molt aquesta setmana. A vegades no n’hi ha prou amb tenir la raó, sinó que cal defensar-la de tal manera que no la perdis. I no sé si els centenars de milers de treballadors que van tenir problemes de mobilitat per anar a la feina o per tornar a casa tenen avui una opinió més favorable dels palestins que abans. De la mateixa manera, dubto que els milers d’estudiants i professors que volien anar a classe i no van poder per l’acció violenta dels piquets, simpatitzin avui més amb Gaza que la vigília de la vaga. O els botiguers i els particulars a qui van pintar les façanes i els aparadors amb eslògans revolucionaris i que l’endemà van haver de netejar ells, és clar.

Per tot plegat, la pregunta que ens hem de fer és la següent: a qui beneficiava la vaga de dimecres? La resposta la sap tothom. Beneficiava de manera molt directa el govern espanyol format pel PSOE i Sumar, que han convertit de manera barroera la guerra de Gaza en una arma llancívola contra el PP i Vox, perquè és un tema sensible per a l’opinió pública, que molt majoritàriament és favorable a la causa palestina. Qualsevol manual de política diu que quan les coses et van malament a casa has de buscar-te un enemic exterior. I tant Benjamin Netanyahu com Donald Trump són l’enemic exterior ideal per a un govern de coalició socialpopulista. Per cert, tant Netanyahu com Trump eren els destinataris autèntics de la vaga, atès que només ells poden modificar el curs de la guerra a Gaza. La paradoxa de tot plegat i la cirereta del pastís és que ni l’un ni l’altre es van assabentar, dimecres, que hi havia una vaga general en contra seva a l’altra punta de la Mediterrània.