M’agradaria tant tenir un president de la Generalitat capaç de dir-li cretí a l’expresident de la Junta d’Extremadura Juan Carlos Rodríguez Ibarra! Un somni que no arriba a ser humit del tot, però que forma part de les quimeres que hauria d’assolir aquest país abans no morim d’inanició. Un president de la Generalitat capaç de fer tantes coses políticament incorrectes, que ens apujaria la moral pel sol fet de poder-la dinyar, almenys, dempeus. Un president molt menys equidistant, amb molta més rauxa que seny, per recuperar l’autoestima del país. I parlo de Rodríguez Ibarra perquè aquest poca-solta —insult d’una catalanitat encisadora— ja ha tornat a obrir la boca contra l’inexistent finançament singular de Catalunya. De la singularitat de Madrid D.F. no en té res a dir, perquè, abans que socialista, Rodríguez Ibarra és un falangista de cor, un amant de l’Espanya invertebrada, un buròcrata de manual, un fidel constitucionalista, i no veig cap diferència estructural entre l’Espanya que desitja un votant de Vox i la que vindica aquest militant del felipisme. Als Rodríguez Ibarra de torn els agrada la Catalunya que paga impostos per mantenir a resguard la guingueta dels patriotes i dels monàrquics extremenys i la d’altres comunitats subvencionades, la que omple les seleccions d’esportistes que lluiten per la glòria d’Espanya, la Catalunya dels que juren fidelitat a canvi de premis, patrocinis i subvencions, la Catalunya subordinada a la menjadora espanyola. I quan se’l tracta de catalanòfob, Rodríguez Ibarra surt amb la cantarella que ell és del Barça. Amb barcelonistes així, prefereixo fer-me de l’Espanyol.
Per aquestes raons, i per tantes altres perfectament diagnosticades, somio tant a gaudir d’un president de la Generalitat que no tracti de comprendre —impulsat per un estúpid esperit de concòrdia— els que ens insulten, un somni que, de tant humit, m’està fent incontinent i em pixo al llit a conseqüència d’una incontinència verbal diagnosticada.
La situació de l’AP-7 descriu conspícuament la situació de Catalunya. Quan era una via de pagament i servia per mantenir la gratuïtat de gran part de les autovies d’Espanya, l’Estat la cuidava com si fos una catifa de seda natural. Una vegada els catalans vàrem aconseguir-ne la gratuïtat, guanyada pesseta a pesseta, euro a euro, l’Estat ha deixat d’invertir-hi per por del que diran els barruts com Rodríguez Ibarra, i l’AP7 s’ha convertit en una carretera nacional més semblant a un camí de carros que a una via que ens connecti amb certa grandeur amb l’autopista francesa A9, coneguda també com La Languedocienne o La Catalane.
Amb l’AP-7 i les Rodalies desballestades, segur que la presidenta de la Comunitat de Madrid traurà pit quan la seva regió superi Catalunya en el PIB nacional
Davant la catàstrofe, la Generalitat i l’Estat han intentat trobar-hi solucions força inversemblants. Una és la de convertir la via en una font d’ingressos indirectes, vull dir, a base de multes, obligant el conductor a variar de velocitat intermitentment si no vol destinar la paga mensual als buròcrates de la DGT. De l’augment dels accidents, se n’ha culpat, per descomptat, el conductor, però els canvis constants en la limitació de la velocitat no ajuden a generar tranquil·litat i a una conducció confiada. Que n’aprenguin dels francesos. A 130 km/h se circula fantàsticament, si la carretera està en condicions de ser circulada. L’última gran idea és la de comprar la C-32 —crec que aquest és el número— per oxigenar l’AP-7. Una nova via gratuïta per la qual caldria pagar una morterada a la seva propietària, una empresa que tothom coneix, l’ACS de Florentino Pérez, raó per la qual, ves per on, els diners anirien destinats als poders fàctics del Km 0. Com deia l’ínclit president del Barça Josep Lluís Núñez: quan sempre surt el 36, és que alguna cosa no funciona.
A pilota passada és fàcil treure conclusions, i són molts els que consideren que caldria tornar a establir peatges a l’AP-7. Això seria una claudicació, si la reimplantació dels peatges no anés acompanyada d'una solució justa: establir peatges a tot arreu i que Catalunya no es convertís, com sempre, en la vaca lletera de les infraestructures de l’Estat. O una altra solució seria la d’aplicar un sistema a la suïssa, amb una vinyeta obligatòria de x euros l’any. Evidentment, ni aquesta ni altres solucions s’establiran, perquè, a escala nacional, seria un suïcidi electoral per a qualsevol partit que intenti arribar a la Moncloa. S’imaginen què diria Rodríguez Ibarra si hagués de col·locar un adhesiu de pagador al vidre del seu cotxe o que automàticament es vinculés la matrícula del seu cotxe a un compte bancari? Res de bo, encara que intueixo que brollaria de la seva boca incontinent la paraula injustícia pel fet que els extremenys haguessin de pagar les autopistes dels catalans. I també sé què diria Isabel Díaz Ayuso, cridant com una venedora de zarajos, escandalitzada davant la ignomínia que Madrid hagués de mantenir les carreteres d’aquells que volen destruir Espanya.
Arribat a aquest punt, el millor serà continuar on som. Amb una AP-7 abandonada i convertida en una màquina de fer diners mitjançant radars o en una ratera per als conductors que busquen, en una autopista, una via ràpida i segura.
Amb l’AP-7 i les Rodalies desballestades, segur que la presidenta de la Comunitat de Madrid traurà pit quan la seva regió superi Catalunya en el PIB nacional. Avui ja aporten el 19,8%. En cinc anys poden arribar al 70%. Tot consisteix a convertir Catalunya en una part més de l’Espanya buidada, encara que sigui fent trampes. Com deia Josep Lluís Núñez: quan sempre surt el 36, és que alguna cosa no funciona.