Encara que a Catalunya n’estiguem a les beceroles pel que fa al debat públic, quan sentim parlar o llegim quelcom sobre tecnologies quàntiques, cal que pensem en termes de sobirania. En aquest sentit, és primordial que sapiguem entendre i sapiguem fer funcionar aquestes tecnologies per tal de poder disposar d’elements de defensa, i d’elements que ens ajudin a aturar els ciberatacs provinents d’ingerències de tercers països, normalment adversaris (o que ja seria hora que comencéssim a considerar com a tals). No per res la UNESCO va declarar l’any 2025 com l’any de la quàntica, i en aquest àmbit també cal destacar que França (potència atòmica, no ho oblidem) desenvolupa des de l’any 2021 un potent programa d’inversions per tal de permetre, a la mateixa França i al conjunt d’Europa, posicionar-se com a líder en aquest camp.
Gràcies a la criptografia quàntica es pot detectar qualsevol temptativa d’introducció a les nostres xarxes, així com qualsevol temptativa de ciberatac
En aquest punt cal destacar també la importància de la criptografia quàntica, una tecnologia útil i que cal emprar en situacions en què estiguem confrontats a adversaris deshonestos o a adversaris enfront dels quals cal protegir la confidencialitat dels missatges, i això amb la finalitat d’impedir, per exemple, la pirateria de les transaccions financeres o de les dades de salut dels usuaris de centres sanitaris o sociosanitaris. La criptografia quàntica reposa, des del punt de vista tecnològic, sobre lleis físiques immodificables. De manera que permet transferir a llarga distància informacions codificades en partícules físiques mitjançant l’ús de canals públics, com ara la fibra òptica o els satèl·lits. Gràcies a la criptografia quàntica es pot detectar qualsevol temptativa d’introducció a les nostres xarxes, així com qualsevol temptativa de ciberatac. De tota manera, hem de tenir ben present que la Xina és, des del 2016, el líder mundial d’aquesta tecnologia. Això, finalment!, ha despertat l’interès d’Europa i dels Estats Units d’Amèrica. Per això, el 2018 la Comissió Europea va llançar la Quantum Technologies Flagship, dotada amb mil milions d’euros. Exactament, com ja va passar amb la intel·ligència artificial, Europa es va adonar que no podia estar absent d’aquest canvi tecnològic, sobretot en un context geopolític tant amenaçant, canviant i incert com ara l’actual.
L’aparell defensiu (els exèrcits i altres forces d’intervenció ràpida) dels estats europeus segueix amb interès l’evolució dels diferents pilars de les tecnologies quàntiques (captors, càlcul, comunicacions, etc.) per tal de preparar-se enfront de determinades evolucions geopolítiques que comportarien tant beneficis com riscos. Em sembla que caldrà urgentment reflexionar sobre una regulació ètica i jurídica d’aquestes tecnologies que presenten possibilitats tan invasives. Però també caldrà estar vigilant respecte dels riscos provinents dels Estats Units, on la quàntica s’està desenvolupant a la mateixa velocitat que ho fa el numèric. A més, l’actual Administració (però no només) disposa d’una estratègia molt ofensiva en el pla comercial, de manera que el repte per a Europa es basa a trobar (ja) els capitals necessaris per a desenvolupar aquestes tecnologies i per a poder passar-les a materialitzar-se en una esfera industrial i presentada com a oferta.
Aquest exemple de la quàntica ens serveix en el moment precís en què Europa ha perdut el seu millor aliat fins ara: l’aliat americà. Aquesta pèrdua ens hauria d’incentivar, ara i aquí, a reforçar la sobirania, tant militar com tecnològica, europea. Europa té moltes potencialitats, però se les ha de creure. Som al costat bo perquè continuem llegint, continuem reflexionant, continuem estimant la complexitat, i som capaços d’atreure talents que busquen un refugi i que troben entre nosaltres l’estímul de la llibertat d’esperit i de creativitat. Cal que continuem sent fidels a l’equilibri subtil que permet protegir la llibertat d’expressió de la intoxicació i de la incitació a l’odi. Entre uns Estats Units que ho permeten (aparentment) tot, àdhuc la intoxicació i l’odi, però anul·len la ironia, i una Rússia i una Xina que ho censuren tot, resta tot un món: el nostre.
Per tal de respirar aquest aire lliure i sortir del catastrofisme, cal protegir-se alhora del pessimisme; de les ingerències, tant de l’americana com de la russa, com de la xinesa, i cal alliberar-se dels frens que amenacen els nostres cervells. No és just fer-nos triar entre dos mals, sinó que cal continuar imaginant, lliurement i amb calma, els remeis i els progressos. Però els de veritat!