No cal insistir gaire a l’hora de dir que són múltiples les raons que indiquen que el judici al procés mai no s’hauria d’haver produït. I menys de la manera que s’ha produït. Al seu moment, ja les van esgrimir les defenses, sense sortir-se’n (i segurament sense la mena de rebel·lia que amb raó demanava l’advocat Ramon Font al molt recomanable article “El judici al procés”).

Davant el pes de les raons d’Estat, la set de càstig exemplar i el xec en blanc repressiu que s’atorgava al duet Llarena-Marchena, era evident que cap d’elles podia prosperar. I tanmateix, ara que se n’apropa la sentència, i en aquest moment de debat entorn de com ha de ser-ne la resposta, convé reflexionar sobre una de les més grans aberracions del cas.

Com era de preveure, la mateixa negació del fet nacional català havia de ser el cor d’aquest judici. Anava d’anul·lar-nos encara més del que ja ens anul·laven políticament i humana. No som res més que súbdits sense cap mena de prerrogativa, sense un àmbit jurídic propi, i sense poder de decidir pràcticament res. S’hi jutgen polítics i activistes per actuar amb criteris que pressuposen l’existència d’una nació catalana amb drets nacionals propis. I més enllà dels tecnicismes constitucionals que ens lliguen a una praxi repressiva preceptiva ―com volia Franco―, al final resulta que potser no és tan estrany que hagués estat un tribunal alemany que negués rotundament els fets pels quals irremeiablement serem condemnats, juntament amb els nostres representants democràtics i socials.

A la tradició jurídica alemanya hi pesa molt l’anomenada Escola Històrica, ja des de la Revolució Francesa i potser ―de fet― en resposta a la caracterització que emanava d’ella ―pretesament universalista i “Filosòfica”― com així s’anomenà la seva escola. En contrast, un dels pilars de l’escola històrica alemanya, segons defensava un dels seus màxims exponents ―Friedrich Karl von Savigny―, era que el dret havia de ser administrat a la mesura de cada poble, en funció del seu Volksgeist ―o “esperit del poble”― particular. Una mesura que havia de respondre a la seva manera de ser, al seu idioma, a la seva sensibilitat. En oposició a l’escola francesa, l’escola jurídica alemanya pensava que allò que era bo per a una terra, potser no ho era tant per a una altra. La història de cada poble havia de ser allò que inspirava la llei, i no cap esperit universal general, ni molt menys el del país veí.

En condemnar els nostres braus imputats, el que realment estan fent és condemnar-nos a tots nosaltres i a tota una nació privada del més mínim 'Volksgeist' jurídic

Celebrar el judici al procés, de la manera com s’ha fet, xoca frontalment amb aquest vital principi del dret alemany. Es jutgen ciutadans catalans en un tribunal geogràficament, lingüísticament, políticament, sentimentalment aliè i hostil al seu tarannà. Però, és clar, aquest menyspreu és el que rau en la mateixa finalitat del judici: provar que els catalans hem estat criminals en voler exercir els nostres drets.

El principi filosòfic de Volksgeist ―en el sentit geogràfic, almenys― és un dels principis que van voler evitar a tota costa els dissenyadors del judici al procés. Com han mostrat algunes (poques) decisions d’alguns jutjats catalans (ben determinats) sobre la violència exercida per la policia espanyola l’1 d’octubre, la praxi jurídica davant el procés pot veure’s afectada per la localització geogràfica. I no precisament per la pressió ciutadana, com ens volen fer creure, sinó per un sentiment generalitzat. La recent imputació de policies desplegats a l’escola Pau Claris de Barcelona en dona fe. A Madrid no hauria passat en mil anys. Comparem-hi el barroer menyspreu que han mostrat Marchena i el Tribunal Suprem als qui denunciaven comportaments policials semblants. O la grotesca política de vídeos. I segurament evitar aquesta parcialitat, i l’esperit de linxament que en deriva, era ―entre d’altres perjudicis― el que buscaven d’evitar els advocats catalans que no volien que el judici se celebrés fora de Catalunya.

No sé on rau avui la lògica de Savigny (jurista a qui els nostres teòrics catalanistes Josep Narcís Roca i Farreras i Manuel Duran i Bas prestaven no poca atenció fa més de 140 anys quan debatien el Dret Català). Però és evident que el sistema judicial espanyol no n’ha volgut saber res. L’empara la Constitució espanyola, que nega que el Dret Català sigui res més que un localisme tribal. I l’empara el jacobí Pedro Sánchez, que arriba a posar en dubte que Catalunya ni tan sols sigui un poble (no perdent ocasió, inclús al debat d’investidura, de referir-s’hi repetidament com a “supuesto pueblo”). Una actitud insultant i negacionista que podríem equiparar a la dels polítics d’Alabama davant Rosa Parks als anys cinquanta o als tories britànics davant de Gandhi abans de la independència. I és que la independència ho canvia tot. És allò que obre la porta al respecte, a la justícia i a la dosi de Volksgeist que requereix cada nació, nucli des del qual cal administrar la justícia.

Certament, si els nou presos polítics catalans i el conjunt d’imputats catalans ―major Trapero inclòs― fossin jutjats en jutjats catalans, amb un mínim de Volksgeist o tradició catalana, no és que els haguessin absolt. És que ni tan sols haguessin arribat a judici. És per això que estem davant d’una sentència eminentment esbiaixada i política. Perquè en condemnar els nostres braus imputats, el que realment estan fent és condemnar-nos a tots nosaltres i a tota una nació privada del més mínim Volksgeist jurídic.