Si jo fos —Déu me'n guard— el candidat Carles Puigdemont, tindria molt clar què fer i també que no ho revelaria fins a l'últim minut. Crec que ell també ho té bastant clar. Faria el mateix que el Pepe de la mítica pel·lícula d'Alfredo Landa i José Sacristán, només que en lloc d'Alemanya, em presentaria a Espanya i deixaria que l'estat de dret seguís el seu curs, que acaba, inevitablement, en una investidura presencial.

Ho demostren els atacs de nervis i hiperventilacions produïdes pel viatge del president a Dinamarca, la pintoresca interlocutòria del jutge Pablo Llarena revelant-nos que ser detingut formava part d'un pervers pla del murri Puigdemont per forçar la seva investidura, o la patètica prohibició d'utilitzar la seu catalana a Brussel·les dictada per Soraya Sáenz de Santamaría, cada vegada més ficada en el seu paper de Tangina Barrons, la vident de Poltergeist, a la caça d'esperits i candidats fantasma; com ha hagut de recordar-ho ni més ni menys que el Consell d'Estat informant negativament de la seva desenraonada i tramposa intenció d'impugnar de manera preventiva la candidatura del president, en una altra nova variant de la teoria del precrim que sembla regir per a Catalunya i que porta a castigar els crims abans que es cometin, com en la inquietant Minority Report de Steven Spielberg.

Ni el jutge Llarena té molt clar què passaria si Puigdemont es presenta en el Parlament el dia de la investidura. Només sap que, si el detenen per mitjà d'una euroordre, no té assegurat processar-lo pel delicte de rebel·lió; per això no la dicta. A partir d'allà, tot és possible i l'únic segur sembla el monumental sidral jurídic i polític que es desencadenaria.

Amb la llei a la mà no existeix cap raó jurídica que permeti anul·lar o impedir un ple on el candidat a president es presenti complint tots els requisits establerts per la normativa parlamentària

Amb la llei a la mà —article 57 de l'Estatut— no es pot detenir un diputat del Parlament tret d'"en cas de flagrant delicte" i resulta meridià que aquest no seria el cas. Fins i tot donant per descomptat que el candidat hagi de passar pel tràngol de ser arrestat, difícilment se'l pot mantenir a la presó i molt menys impedir-li anar al ple de Parlament a defensar la seva candidatura sense forçar l'esperit de la llei més enllà de la violació. Fugit o no, Carles Puigdemont segueix en plena possessió dels seus drets polítics i pot elegir i ser elegit president mentre una sentència ferma no estipuli el contrari. Amb la llei a la mà, la policia no pot entrar sense autorització en el Parlament, amb la llei a la mà, no existeix cap raó jurídica que permeti anul·lar o impedir un ple on el candidat a president es presenti complint tots els requisits establerts per la normativa parlamentària.

A més del monumental embolic jurídic que es muntaria si el candidat es presenta el dia de la investidura, no resultaria menys instructiu el fenomenal merder polític on s'hauria de ficar un govern forçat a detenir un diputat legítimament elegit per formar part d'un Parlament legítim que ha sortit d'unes eleccions convocades per aquest mateix govern. Felip VI pot quedar-se a viure a Davos per intentar explicar-lo, no li serviria de res perquè simplement no es pot explicar.