Espanya és un dels estats de la UE amb la taxa de delictes violents més baixa, també un dels estats amb un codi penal més sever i on el temps mitjà de condemna complert resulta més prolongat: més de disset anys. No hi ha, per tant, un increment alarmant dels delictes especialment violents o una impunitat penal dels criminals. Comparat amb la resta dels països d'Europa on hi ha disposicions penals similars a la presó permanent revisable des d'abans, les dades no semblen recolzar la seva efectivitat o la seva urgència. De fet, des de la seva implantació només hi ha un condemnat a PPR: el parricida de Moraña.

No existeixen, per tant, raons que poden justificar el manteniment o l'enduriment de la PPR invocant urgències criminals, o la necessitat de resposta a mancances penals o penitenciàries. Tot i així, s'ha instal·lat en l'opinió pública la idea que a Espanya hi ha un crim violent i cruel cada setmana i els violadors i assassins es passegen impunement pels carrers sotjant les següents víctimes.

La culpa d'un despropòsit d'aquesta mena no pot atribuir-se ni a la mobilització, ni a l'activisme dels familiars de les víctimes. Fan el que creuen que han de fer per demandar justícia i obtenir reparació i estan en el seu dret. La justícia penal no es dicta en nom de les víctimes sinó en nom de l'Estat, al qual hem cedit el monopoli de l'ús legítim de la violència, però això no vol dir que no s'hagin d'escoltar i atendre-les. Fer justícia exigeix donar veu a les víctimes i sense justícia difícilment hi ha reparació.

En són directament responsables unes elits polítiques culpables de practicar la propaganda permanent revisable per provar de convertir en vots la indignació de la gent

Els responsables que Espanya s'hagi convertit en el paradís del populisme punitiu són d'altres. No són innocents uns mitjans de comunicació que, majoritàriament, han convertit els crims violents en un producte de competència mediàtica, on la violència es tracta com un espectacle i mitjans i periodistes juguen a policies, jutges i justiciers sense el menor sentit del decòrum o la responsabilitat professional.

En són directament responsables unes elits polítiques culpables de practicar la propaganda permanent revisable per provar de convertir en vots la indignació de la gent. Són culpables un govern i un Partit Popular que saben que no necessitem la PPR i que només la utilitzen per marcar distàncies i fer emergir les contradiccions del seu soci i competidor taronja.

N'és culpable un Albert Rivera i uns Ciutadans que es van apuntar a la seva derogació per fer d'oposició a Rajoy en el tema social i utilitzar-lo com a coartada per justificar el seu suport a les retallades i les polítiques d'austeritat, igual que ara canvien de bàndol perquè no els perjudiqui en les enquestes.

També en són culpables el PSOE i a Podemos, que es van apuntar a la revisió per desgastar el PP i ara que toca defensar les conviccions davant la marea de demagògia i populisme punitiu, aposten per paralitzar la tramitació, refredar el tema o sotmetre'l a referèndum.

I el pitjor és que la propaganda permanent revisable s'ha anat convertint en la manera dominant de fer política i no s'atura en la PPR. Demà tocaran les pensions, demà passat tornarà a tocar Catalunya i l'endemà de demà passat tocarà el que sigui que calgui afrontar i no sàpiguen com.