On va el Suprem? Era la pregunta que ens fèiem en aquest mateix espai fa tot just un parell de setmanes i ja té resposta. Al Suprem caminen junts de la mà cap a l'extinció, com els dinosaures. El mateix dia que el Tribunal Europeu de Drets Humans li recordava que ni el terrorisme, ni la gravetat dels fets a jutjar serveixen com a causa general per a la suspensió dels principis bàsics que regeixen el dret penal i el dret processal penal, els magistrats de la sala tercera del TS efectuaven, a compte de les hipoteques, una performance que ni els Monty Python haurien pogut imaginar en els seus anys més atrevits.

Tal ha estat el desastre que, ràpidament, s'han activat totes les defenses del corporativisme judicial i el neoespanyolisme dominant. Les crítiques, que només tenen com a causa la pròpia incompetència de ses senyories, s'han convertit de sobte en una presumpta campanya de descrèdit a la justícia espanyola i al mateix Tribunal Suprem, just en les vigílies de l'inici del que pomposament alguns anomenen "el judici penal més important de la nostra història en democràcia". Per descomptat, aquesta campanya està orquestrada pels malvats nacionalistes, la ment criminal dels quals mai no descansa, els populistes veneçolans, sempre disposats a exportar el model chavista de justícia, i els timorats socialistes, sempre prestos a vendre la seva mare per una hora més a la Moncloa. Sense oblidar, en aquest complot sinistre, la pèrfida aportació de les justícies belga, alemanya o escocesa, sempre geloses de la nostra grandesa institucional i devorades per una imperofòbia que els fa odiar tot l'espanyol.

La justícia espanyola són els seus jutges i, com en totes, n'hi ha de bons i dolents, valents i covards, rectes i parcials

Per acabar de completar la jugada, no ha tardat a desplegar-se l'habitual artilleria d'opinadors, polítics i benpensants en general, disparant a discreció per demostrar que tota la culpa és de la politització de la justícia, que els jutges volen fer-ho bé però els polítics, murris, no deixen de ficar el nas i que el millor seria blindar d'una vegada per totes la independència del poder judicial. Pel que sembla, la recepta infal·lible passa per treure les brutes mans de la política del poder judicial, deixar-lo a les virtuoses mans d'unes associacions corporativistes que fa dècades que actuen amb les mateixes intrigues i martingales que els partits polítics que tant detesten; la diferència és que els partits els votem tots, mentre que les seves associacions només les elegeixen ells.

Afortunadament per als qui encara conservem certa confiança en molts dels nostres jutges, aquesta setmana funesta ha acabat amb una interlocutòria de l'Audiència Provincial de Barcelona on la justícia queda servida i es recorda l'evident: que l'actuació policial l'1-O per impedir un acte que no tenia conseqüències jurídiques va ser desproporcionada, que el raonable era deixar votar i no posar en perill ciutadans i institucions. La justícia espanyola són els seus jutges i, com en totes, n'hi ha de bons i dolents, valents i covards, rectes i parcials. Ells, el seu coratge i la seva competència són els únics responsables de les decisions que adopten, protegits per una independència tan reforçada per la llei de la qual només pot ser burlada per la pròpia ambició de ses senyories i els seus desitjos d'agradar al poderós per escalar en la cadena de comandament.