Els pitjors auguris de la precampanya es van complint a la campanya. Passen els dies i no se'n va la sensació de trobar-nos sota un ruixat pesat i espès que et deixa tot enllefiscat. Candidats enganxifosos, missatges llefiscosos i estratègies llardoses cauen sobre nosaltres com si caminéssim enmig d'una tempesta d'oli. L'única diferència és que ara creix. És com dutxar-se en un d'aquells dies de calor humida que porta l'estiu. No aconsegueixes treure't de sobre la sensació de portar enganxat l'aire a la pell com si fos superglú.

L'hiperlideratge que es pretén penjar sobre la feble perxa d'un grapat de líders en formació, sense més experiència que la vida en el partit o als platós de televisió, resulta tan hiperbòlica que fins i tot fa una mica de llàstima. Quan un veu Pedro Sánchez reciclar la foto de la portada del seu llibre com a cartell electoral no sap què pensar: si realment es veu tan atractiu a la instantània o tan malament va de pressupost el PSOE. No produeix menys compassió contemplar Pablo Casado penjar-se del bigoti invisible de José María Aznar perquè no se l'emporti el vent, o a Pablo Iglesias buscant baralla pels mitjans assenyalant periodistes al servei del comissari Villarejo per mantenir-se visible, o a Albert Rivera esdevenint holograma per no haver d'aclarir ni tan sols on és quan parla; molt menys el que diu.

En el tema català hem tornat a la casella de sortida: res de parlar de propostes o solucions

El repàs dels programes i propostes porta a la conclusió que tots prometen disciplina fiscal i expansió de la despesa alhora, sense explicar massa d'on surten els estalvis i els ingressos per finançar propostes pensades primordialment, de manera bastant matussera, per eixamplar les bases electorals. La dreta s'atreveix fins i tot a prometre reduccions fiscals i expansió de la despesa al mateix temps; una cosa que l'esquerra encara no s'atreveix a oferir, però donem-li temps. Com ho farien les tres dretes? Allò de sempre, ja saben, centralitzant totes les decisions a Madrid i liquidant per tancament la resta de les administracions de l'Estat.

En el tema català hem tornat a la casella de sortida: res de parlar de propostes o solucions, només d'allò que no es pot fer o està prohibit i com evitar-ho. La competència és per veure qui ofereix impedir-ho amb més fermesa o més duresa. Només Podemos s'atreveix a proposar, sense insistir-hi tampoc massa, que el millor seria votar algun cop alguna solució negociada. Aquesta campanya està resultant tan pobra i mancada de vida que només s'anima quan parlen de la mort, en qualsevol de les seves múltiples i doloroses formes. Si algun d'ells es troba amb la política, encara que sigui per casualitat, se'ns mor de l'ensurt. Un s'entristeix només de pensar en els dies que encara queden.