Els pitjors auguris de la precampanya es van complint a la campanya. Passen els dies i no se'n va la sensació de trobar-nos sota un ruixat pesat i espès que et deixa tot enllefiscat. Candidats enganxifosos, missatges llefiscosos i estratègies llardoses cauen sobre nosaltres com si caminéssim enmig d'una tempesta d'oli. L'única diferència és que ara creix. És com dutxar-se en un d'aquells dies de calor humida que porta l'estiu. No aconsegueixes treure't de sobre la sensació de portar enganxat l'aire a la pell com si fos superglú.

L'hiperlideratge que es pretén penjar sobre la feble perxa d'un grapat de líders en formació, sense més experiència que la vida en el partit o als platós de televisió, resulta tan hiperbòlica que fins i tot fa una mica de llàstima. Quan un veu Pedro Sánchez reciclar la foto de la portada del seu llibre com a cartell electoral no sap què pensar: si realment es veu tan atractiu a la instantània o tan malament va de pressupost el PSOE. No produeix menys compassió contemplar Pablo Casado penjar-se del bigoti invisible de José María Aznar perquè no se l'emporti el vent, o a Pablo Iglesias buscant baralla pels mitjans assenyalant periodistes al servei del comissari Villarejo per mantenir-se visible, o a Albert Rivera esdevenint holograma per no haver d'aclarir ni tan sols on és quan parla; molt menys el que diu.

En el tema català hem tornat a la casella de sortida: res de parlar de propostes o solucions

El repàs dels programes i propostes porta a la conclusió que tots prometen disciplina fiscal i expansió de la despesa alhora, sense explicar massa d'on surten els estalvis i els ingressos per finançar propostes pensades primordialment, de manera bastant matussera, per eixamplar les bases electorals. La dreta s'atreveix fins i tot a prometre reduccions fiscals i expansió de la despesa al mateix temps; una cosa que l'esquerra encara no s'atreveix a oferir, però donem-li temps. Com ho farien les tres dretes? Allò de sempre, ja saben, centralitzant totes les decisions a Madrid i liquidant per tancament la resta de les administracions de l'Estat.

En el tema català hem tornat a la casella de sortida: res de parlar de propostes o solucions, només d'allò que no es pot fer o està prohibit i com evitar-ho. La competència és per veure qui ofereix impedir-ho amb més fermesa o més duresa. Només Podemos s'atreveix a proposar, sense insistir-hi tampoc massa, que el millor seria votar algun cop alguna solució negociada. Aquesta campanya està resultant tan pobra i mancada de vida que només s'anima quan parlen de la mort, en qualsevol de les seves múltiples i doloroses formes. Si algun d'ells es troba amb la política, encara que sigui per casualitat, se'ns mor de l'ensurt. Un s'entristeix només de pensar en els dies que encara queden.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat