La cosa que m'inquieta més dels resultats electorals d'Itàlia és la quantitat d’excuses que donarà als polítics catalans, i als seus timbalers, per cavar ben fonda la tomba del país. La tardor de fa 100 anys, quan Mussolini va encapçalar la famosa marxa sobre Roma, Barcelona era la ciutat més violenta del Vell Continent. Potser cal recordar-ho i anar als números concrets, i fins i tot a les víctimes il·lustres, perquè llavors Espanya era formalment una monarquia constitucional, igual que ara. 

Els italians sempre van a l’avantguarda de la història, però no paguen mai el preu de les seves derrotes perquè són gent creativa. Sense Mussolini, Espanya no hauria tingut Franco, ni molt probablement no hauria tingut Primo de Rivera. Mussolini va servir per rematar, primer, el crèdit de les elits catalanes, que van caure en la trampa d’intentar utilitzar el glamur d'Itàlia per daurar els seus tics autoritaris. Després, va servir per enfonsar la classe obrera, que va caure en els discursos fàcils de l’antifeixisme espanyol. 

Ara, a Barcelona, no assassinen la gent pel carrer, com fa un segle, però els hereus de Mussolini tampoc no han arribat al poder amb un cop de força. Si es mira bé, Georgia Meloni no passa de ser una versió actualitzada de les Mamachicho de Silvio Berlusconi. Als anys 90, les vaques eren grasses i els italians es podien permetre de convertir el llibertinatge en un consol de pobres. Ara les vaques són magres i ja es veu que l'únic consol dels pobres serà la disciplina.

Com ja va passar durant la pandèmia, Itàlia torna a servir perquè els periodistes i els polítics es dediquin a fugir d’estudi. Potser hem de recordar, no només el pistolerisme dels anys vint, sinó també que Catalunya és el país d’Europa occidental que ha tingut més morts per habitant a causa de la Covid. Sembla que Vichy vol donar, a la victòria de Meloni, un efecte analgèsic semblant al dels reportatges sobre Itàlia que ens posava TV3 en el pic de la pandèmia.

Mentre ens preguntem si Meloni és feixista, Catalunya s’acosta a un cicle electoral marcat pel corporativisme dels partits i dels polítics. Mentre ens preguntem si Meloni és feixista, La Vanguardia publica articles excel·lents explicant que Espanya està a punt de superar l'herència que ens va deixar Franco. Mentre ens preguntem si Meloni és feixista, Vichy intenta utilitzar cantants de l’àrea metropolitana per ressuscitar els mateixos prejudicis ètnics que l'independentisme havia liquidat.

És significatiu que Ferran Casas vegi l’ou de la serp en els tuits de Sílvia Orriols, després d’haver fet tots els papers de l’auca a la premsa. Parlo del director de Nació Digital com podria parlar de Jordi Basté i de tants altres que també han ballat totes les melodies del flautista d’Hamelín. El discurs de Meloni pot agradar més o menys, però de moment no passa de ser un discurs publicitari, una projecció política de les guerres culturals amb poques possibilitats d’implementar-se per una via autoritària.

Potser el que fa més por de Meloni és que recorda que l’Espanya que tenim avui hauria semblat feixista a molts dels que ara la legitimen, segons els estàndards de fa uns anys. A Itàlia, el feixisme tendeix a ser un fenomen popular, de base, com l’independentisme a Catalunya; per això Enric Juliana els relaciona. A Espanya, igual que a Alemanya, el feixisme és un fenomen imposat de dalt a baix a través de la força impersonal i crua dels diners i de la burocràcia de l’Estat. Per això els estralls que provoca són molt més difícils d’impedir i d’arreglar.