Monsenyor Vincenzo Paglia, que coneix bé Catalunya, és un alt representant de la Santa Seu que no escatima el seu temps. Afable amb els periodistes, proper al poble, hauria estat un polític solvent i un fantàstic rector de parròquia d’aquells que atreuen les masses. Té molts premis prestigiosos per la seva feina en mediació i resolució de conflictes. Actualment presideix la Pontifícia Acadèmia per la Vida, una entitat vaticana. Abans ha estat bisbe de Terni (ciutat de sant Valentí), Narnia i Amelia; ha desencallat la relació tensa amb els ortodoxos i els catòlics, i ha aconseguit que a Albània es tornés a obrir un seminari. Entre altres càrrecs, és el postulador de la causa de beatificació de monsenyor Romero, una icona per a Amèrica, un sacerdot que va morir assassinat mentre deia missa i que l’Església anglicana, ja fa anys, ja considerava un sant.
Quan es critica a l’Església, esport nacional, no es posa a la balança aquesta feina de les entitats que són Església i que estan al peu del canó on no arriba, ni arribarà mai, la tasca de les administracions
Monsenyor Paglia és un home bonhomiós, intel·ligent, bo i amb un fi sentit de l’humor. He estat amb ell en una taula rodona a Madrid, on ha presidit un congrés mundial de metges de capçalera que han estat rebuts pel nunci, pel cardenal de Madrid, per polítics i pel Rei. Paglia ha lamentat que la gent gran es consideri inútil, descartada, poc productiva, prescindible en un món que no té en compte el valor dels vells. Atesa la seva alta capacitat per negociar, durant la pandèmia va demanar hora amb el ministre de Salut per reclamar atenció a la gent gran, que es morien a desenes. Per Paglia, la vida està molt pautada des que naixem fins als 30 anys, i també a l’edat adulta, però es queixa que no hi hagi també pautes a partir dels 60 anys. Tot es deixa a l’atzar, sense atenció al que serà una etapa cada cop amb més reptes. El ministre italià el va escoltar i li va demanar que fos el president d’una comissió per promoure un canvi legislatiu a favor dels drets de la gent gran (projecteu ara aquesta frase a Catalunya o a Espanya, us imagineu un conseller o un ministre escoltant un bisbe i a més demanant-li que presideixi una comissió?). A Itàlia passen aquestes coses. Perquè l’Església no ha perdut la batalla cultural. Saben ser-hi i no ser-hi, integrar-se i no diluir-se, fer-se sentir sense ser estridents. Una Església que sap modular tempos, velocitats i prioritats.
Itàlia és un contenidor d’anomalies que vinculen la religió amb la política. Esferes separades però no ignorades, que es necessiten mútuament. Paglia va ser durant molts anys l’assessor eclesiàstic de la Comunitat de Sant Egidi a Roma, un grup que neix dins el catolicisme postconcili amb l’impuls d’Andrea Riccardi, un historiador gegantí amb olfacte polític que copsa perfectament el pols de la societat i que ha estat traduït a desenes d’idiomes. Sant Egidi té programes per a la gent gran i aconsegueix que l’administració els escolti. Quan es critica a l’Església, esport nacional, no es posa a la balança aquesta feina de les entitats que són Església i que estan al peu del canó on no arriba, ni arribarà mai, la tasca de les administracions. Un país incapaç d’assumir que ell sol amb les seves estructures és limitat, és un país que es devora a si mateix, un Cronos debilitat que no sap donar joc ni assumir que necessita els altres. Els recursos públics són per a tothom, no només per a qui pensi d’una determinada manera que coincideixi amb el govern de torn. A Sant Egidi, com a tantes entitats provinents de l’hummus eclesial, reparteixen menjar però reparteixen companyia, més difícil de mesurar. Dispensar acompanyament, donar menjar i un sostre, escoltar les necessitats bàsiques sobre salut i educació, no són desitjos de quatre il·luminats que volen un món millor. Han de ser els pilars de programes polítics i de polítiques útils. Primer, les persones. Les idees ja vindran després a dividir-nos.