El gènere musical més acreditat de Lisboa encapsula frustració i desgràcia, però també juga amb la nostàlgia i la solidaritat. El poeta i escriptor Fernando Pessoa va dictaminar amb severitat la relació del fado i la fe: “El fado és el cansament de l’ànima forta, la mirada de menyspreu de Portugal al Déu en què va creure, i també el va abandonar”. El fado s’associa a l’ànima lisboeta i captiva per l’esquinçament que revesteix. 

L’estiu ha començat a Barcelona coincidint amb el Festival de Fado, on han tornat les melangioses veus enguany recordant els 100 anys del músic Carlos Paredes. La poètica fadista incorpora l’antic clam dels esclaus i del mar i s’endinsa en una hermenèutica dels descartats amb ressons molt espirituals, tot i que aquest gènere musical urbà lisboeta defugi etiquetes i més si fan olor d’encens. 

La Fundació Cupertino de Miranda ha editat un opuscle sobre La teologia del fado, de Cátia Tuna, on argumenta que hi ha dos eixos fonamentals en el fado, la saudade, aquell descoratjament o mal de cor, i el destí. El fado ha estat vist també com a espai d’enunciació o comunitat d’escolta, com a cadena de transmissió oral de les vicissituds de la vida i de la mort, com a canal de solidaritats i trencaments.

Al fado trobem passió, abandó, pecat i Déu, amb una teologia de la desgràcia dels degradats i els indigents, un gènere dels marges i de la prostitució on la resignació cristiana hi és present, però també la força de la revolta

La veu més emblemàtica del fado, la d’Amália Rodrigues, no es podia deslligar de l’espiritualitat, que no és el mateix que la devoció catòlica marcada per Fàtima. Canta: “Un desassossec em porta a buscar l’abraçada del Senyor, que Déu em perdoni, si és un crim o un pecat, però jo soc així, i, fugint del fado, fugia de mi”. En el fado, d’Artur Ribeiro a la mateixa Amália, trobem passió, abandó, pecat i Déu, amb una teologia de la desgràcia dels degradats i els indigents, un gènere dels marges i de la prostitució on la resignació cristiana hi és present, però també la força de la revolta. 

Rui Vieira, historiador d’aquest gènere, en subratlla l’origen brasiler, africà i europeu, recordant que és una melodia on es barregen processos socials, literaris i de vida. El fado viu un auge a la dècada de 1940, tot i tenir un origen anterior, i s’ha popularitzat precisament per narrar la quotidianitat. Polítics de tots colors se l’han volgut apropiar, però el fado sempre s’escapa, perquè és del poble. L’han volgut silenciar i menystenir, però sempre retorna.

El fado malda també per la connexió amb un pare o una mare, és un crit eixordador i melangiós que lamenta una orfandat que fa mal. 

Dulce Pontes ho va explicar impecablement: el fado “permet guarir ferides, és una feina espiritual”.